VAL MÉS TENIR SORT QUE SER FILL DE REIS

 

Al post anterior escrivia sobre la sèrie Sherwood i avui penso en què segurament la gran majoria dels personatges, de ficció però absolutament creibles, de la sèrie, no devien pas anar a badar per veure alguna cosa de la coronació mediàtica, però, qui sap. Aquells entranyables personatges humils de Gent del barri, sobretot les dones grans de la sèrie, flipaven força amb unes festes que feien amb motiu del jubileu de la reina, aleshores encara en bon estat de conservació. 

Malgrat el seguiment massiu de la cerimònia televisiva, sencera o en part, que sé que va fer molta gent, vaig rebre al mòbil un gran nombre d'acudits, la gran majoria de mal gust i amb poca gràcia, sobre el nou rei i el tema del dia. Un dels suposats mèrits de tot plegat és això de conservar una tradició parafernàlica gairebé medieval, com si això fos positiu. Per sort, més enllà de coses d'aquest tipus, més antigues encara en la temàtica religiosa nostrada, la tradició medieval no afecta a d'altres conservacions que resultarien més inquietants. 

La meva mare era de l'edat de la reina Isabel i jo soc del mateix any del rei Carles actual. Per casa devem tenir algun diari autèntic de la coronació d'Isabel. La sèrie The Crown, tan ben feta com vulgueu però amb més pa que formatge, ha consolidat la mitificació d'aquesta família reial, en la qual hi ha i hi ha hagut de tot i més. La fortuna poc transparent d'aquest senyor coronat dona mil voltes a la de l'emèrit i el seu entorn. Però aquesta monarquia ha tingut sort històrica, ben gestionada, m'imagino, pels responsables de donar lluentor a una imatge que podria ser ben galdosa. 

La premsa del cor ha tafanejat sovint en els amors i desamors de la parentela monàrquica anglesa, tot i que ha estat discreta amb coses com ara les aficions faldilleres del consort antic, que sempre viatjava amb secretàries. Quan jo era joveneta vam patir amb els amors impossibles de la Margarideta, també en van fer una peli, amb noms maquillats de forma maldestre. La història de Lady Di va fer vessar molta tinta però avui la suposada dolenta i lletja de la pel·lícula, -les dolentes encara son elles, tot sovint-, és aclamada amb fervor pels qui troben en aquests imaginaris un complement a les nostres vides normaletes i anodines. 

Quan jo era joveneta tenia alguna amiga privilegiada que va anar a Gran Bretanya a fer d'au pair, per cert, en general no les tractaven gaire bé. M'explicaven que hi havia llibertat per parlar de tot menys de la monarquia. En un moment determinat es va obrir l'aixeta, avui costa més amagar les coses i també costa menys reinventar facècies diverses, és clar. Ken Loach i alguns altres ens han mostrat sovint la cara fosca d'un país amb les seves llums i ombres.

Gran Bretanya ha estat un país colonial a dojo, fins i tot un país demòcrata exemplar, expliquen, malgrat que per allà tinguessin també alguns feixistes, fins i tot un podria ser, el protagonista d'un altre amor admirable, aquell rei que, en teoria, va renunciar a la corona per amor. Ha tingut polítics que hem envejat amb badoqueria, com Churchill qui, per cert, ajudava Franco per darrere l'església, a causa dels interessos econòmics en les mines hispàniques. I també han tingut la Thatcher.

Nosaltres, la família, l'any abans de les Olimpíades vam anar per aquell país, amb la caravana. Ens va agradar molt, vam trobar gent amable i modesta, en tenim molt bon record. Gent com la que es troba a tot arreu, normal, treballadora i agradable, allunyada de les mitificacions tòpiques excessives. 

Avui escolto facècies sobre aquest nou rei que, expliquen, és ecologista, sempre que no s'hagi de gratar massa la butxaca. Diuen que es fa planxar els cordons de les sabates i que, per tal de tenir a punt l'ou passat per aigua dels matins, a la cuina reial han d'anar bullint aus fins que a ell li abelleix esmorzar. Tot plegat, misèries, ben mirat. La veritat és que, quan escolto aquestes coses, gairebé sento pietat pels de la Pell de Brau, la veritat. La badoqueria que, en un altre temps, va desvetllar el casament de la infanta 'catalana' amb l'esportista ben plantat sembla que avui es vol oblidar. El que em sobta és la tendència al ramat badoc que tenim tots plegats, ja sigui per anar a veure reis, prínceps, futbolistes, actors, cantants i directors d'anomenada, sovint americans, o el Papa de Roma.

Hi ha un conte castellà en el qual un pobre pagerol de fa segles va a Madrid per veure el rei, creient que és més que un home. Quan veu que és un home com els altres té una gran decepció però ha perdut tots els calerons amb el viatge i l'estada, menys una moneda. Aleshores té mal de queixal i fam, si es gasta el poc que li queda en menjar no es podrà fer treure el queixal a cal barber. Al final tira de la picaresca de supervivència i fa una juguesca amb uns 'llestos' de la capital, si li compren un munt de pastissos se'ls menjarà tots i, si no se'ls acaba es deixarà treure el queixal. Quan ja està fart es deixa treure el queixa i així queda fart i sense el problema dental. I conservant la moneda, a més a més. La gent humil ha de fer servir estratègies, vaja. Intel·ligència pràctica, adaptada al moment. 

Tots i totes sabem que els reis i els poderosos, en general, no son res més que homes, o dones. Però potser fa falta, de tant en tant, inserir-nos de bona fe en fantasies amb justificacions diverses, també històriques. S'oblida sovint, gràcies a l'habilitat mitificadora d'un altre país amb gran orgull patriòtic i poder de reinventar-se, França, que a Gran Bretanya van tallar el cap al pobre rei abans que els gavatxos, van recuperar la tradició però les coses ja no van ser el mateix. El gran problema dels reis és que, quan van mal dades, acaben per ser el boc expiatori màxim i visible. A França, després de talla caps van entronitzar Napoleó i algun altre rei temporal i van comptar amb un Segon Imperi. Tot és relatiu.