MISTERIS VORA MAR, SOTA EL PLUGIM GALLEC

Vaig seguir amb força interés la primera temporada de la sèrie RAPA de Movistar i ahir, per superar el disgust sobre el tema electoral barceloní, no tant pel resultat sinó, sobre tot, per la forma tèrbola d’haver-lo resolt, em vaig empassar la segona temporada sencera, cosa que faig poques vegades. Sembla que hi haurà una tercera temporada, i algun subtil detall ho va fer preveure, amb la gran Lucia Veiga en una imatge inquietant i una mica emboirada.

Aquesta segona temporada es desenvolupa al larg de sis capítols de poc menys d’una horeta cadascun, dirigits per Rafa Montesinos i Marta Pahissa. Aquí no sabem qui ho ha fet, des del principi, com a la primera part, i en lloc d’un cas en tenim un parell, que de vegades es creuen i juguen amb una intriga força ben travada. Les sèries i llibres del gènere son una mena de joc i també juguen amb nosaltres, i això, per tal que funcioni, s’ha de fer molt bé.

La sèrie compta amb un repartiment de categoria, encapçalat per Mònica López i Javier Cámara. Soc admiradora incondicional de Mònica López, tot ho fa bé, amb una naturalitat absoluta, és una de les grans actrius del present, que he seguit des que era joveneta i va fer un musical mitjanet al Condal, ambientat en el metro, recordo. Cámara és un molt bon actor, no sempre em fa el pes, sobretot perquè en ocasions crec que no encaixa del tot en determinats papers, però tot això és relatiu i subjectiu. Aquí està molt i molt bé, pel meu gust, es fica en la pell d’un home amb una malaltia degenerativa i amb un sentit de l’humor àcid i irònic i una gran afició a ficar-se per tot arreu. I tots dos acomboiats per un planter de secundaris poc coneguts, la majoria, però excel·lents.

La sèrie aplega molts temes actuals i, malgrat això, el que podia ser un garbuix excessiu funciona molt bé. L’ambientació, a un Ferrol absolutament cinematogràfic i amb un dels dos crims amb implicacions en el mon militar,  està molt ben aconseguida. Un altre dels crims ve del passat, de vint anys abans, aquests crims adormits acostumen a tenir ganxo. La singular relació entre els dos protagonistes, una amistat construïda sobre diferències i empatia, sense haver de recórrer a tòpics de caire amorós, entendreix en molts moments.

Com en la temporada anterior,  en la qual, tot i esbrinar-se el misteri, la impunitat atzarosa protegia la culpable, aquí, en un dels casos ens enfrontem amb un esdeveniment criminal en el qual la víctima era una mala persona, destapar els fets portarà patiment a moltes persones. La justícia convencional és complicada, vaja. A tot plegat s'hi suma una banda sonora adient per a la intriga però sense efectes passats de rosca. Em va agradar molt i molt però no us ho prengueu  com una recomanació, soc anti-recomanacions i, afortunadament, tot son gustos.