EL FUTUR INCERT I LES ELECCIONS INQUIETANTS

 

Fa anys, molts, van preguntar a una política feminista radical quina diferència hi havia entre votar dreta o esquerra si, al capdavall, el masclisme, ni que fos amb formes maquillades, era a tot arreu i això de matar dones passava a les millors famílies. Ella va respondre que amb les esquerres sempre quedaven possibilitats, per galdoses que fossin. Crec que això es pot aplicar a molts temes.

Hi ha una tendència, avui, a repetir que no existeix l'esquerra i que tots son el mateix. Fa anys vaig sentir sovint, en temps d'eleccions americans, que tot era la mateixa porqueria capitalista i neoliberal. Crec que, amb totes les servituds, no eren el mateix, ni de bon tros, Trump o Hillary Clinton. Darrerament les dretes desfermades de l'estat han anat fent de les seves allà on manen. Les fixacions de la seva ideologia es concentren en la diversitat de tot tipus, la mania persecutòria al català però, també, fins i tot, a l'asturià, en l'antifeminisme visceral i en les pors a la llibertat sexual en tots els seus aspecte, i en el refús a la immigració, sobretot a la d'origen islàmic. Son coses aque tenen el seu públic, de vegades inesperat, quantes vegades no he sentit allò de 's'estan passant' quan les llibertats anaven més enllà de la tolerància d'estar per casa.

I, és clar, sempre hi ha qui explica que el millor és no anar a votar, no fer el joc al sistema. Això, en algun moment, pot semblar raonable, però crec que enguany no és el cas, tot i que cadascú pot fer el que vulgui i la meva opinió és absolutament personal i subjectiva.

L'alternativa a la imperfecta democràcia de partits és la dictadura, dels manaies o del proletariat, si és que encara hi ha proletariat, tal i com l'enteníem en el passat. El passat es magnifica, sembla que la gent d'abans, del principi de la democràcia, era millor i s'explicava millor. Un repàs seriós a hemeroteques i la lectura de llibres que expliquen allò que no vèiem, com ara el de Fonsi Loaza, alguns del Jordi Amat i tants altres, evidencien que els d'abans eren si fa no fa. I, a sobre, penso que l'opacitat era més fàcil d'assolir.

La simplista utopia antiga sobre un mon millor avui no ven, cal ser apocalíptic, tot empitjora, estem molt malament, pitjor que mai. La distopia, fa anys, era un mot poc difòs, ara és tema de conversa i de literatura. La gent normaleta que venim de temps econòmicament molt precaris i ideològicament lamentables hem comprovat com, ara i aquí, no estem tan malament, malgrat alguns alts i baixos inevitables. Ens espanten amb tota mena de desastres, amb la climatologia, amb la possibilitat d'agafar virus i mals dolents, les plagues bíbliques sempre han estat al voltant nostre ja que, malauradament, anant tot més o menys bé, envellim i morim i no sempre amb comoditat ni placidesa. És fàcil vendre fum, sense pensar en les conseqüències, una gran part de persones, moltes de joves, i això ha passat sempre, te fam d'ideals i de causes grandioses que mereixin sacrificis a dojo, com explicava el poema de Joan Oliver que vaig penjar ahir. 

Els predicadors, una gran majoria, no fan el que prediquen però també som inconseqüents i incoherents els normalets, que ens limitem a opinar, sovint sense una gran base seriosa, sobre personatges i capteniments. Aquest vespre podem tenir un disgust o una feble i fràgil esperança en què, al menys, no empitjorarem en drets i llibertats, tot i que això dels drets i les llibertats també té lectures diverses. En tot cas, passi el que passi, el futur és una incògnita. Ara queda bé dir que vas a votar amb el nas tapat però això tan sols ho vam fer durant la pandèmia i per raons poc polítiques. Amb molts dubtes i temors esperarem el darrer capítol de la temporada d'aquesta mena de serial alternatiu que son les trobades electorals. I, com deia la meva mare, val més enciam que gana. I, au, després tothom a viatjar i fer el turista. Bé, tothom no, però sí una gran part de penya dels polls ressuscitats en els quals ens hem anat reconvertint.