CINEMA D'AVUI, LA PITJOR PERSONA DEL MON, UNA NOIA COM LES ALTRES

 

No vaig poder veure La pitjor persona del mon quan la van estrenar als cinemes, el 2021. Recordo que va ser rebuda amb entusiasmes diversos i poques crítiques negatives i, fins i tot, considerada per alguns comentaristes la millor pel·lícula de l'any. Aquests dies es possible veure-la, de forma temporal a Filmin, així que l’he recuperat. Com sol passar amb els excessos d’expectatives, no m’ha acabat de fer el pes, tot i que admeto que la qüestió generacional deu tenir un pes important. És una història que deu connectar força amb gent entre els trenta-i-uns quants anys i els gairebé cinquanta. 

L’obra de Joachim Trier, el director, s'ha comparat amb la de cineastes actuals i aquesta ha estat la seva obra més coneguda i ben valorada. Tot és relatiu i comparable, a mi, en algun moment, m’ha fet pensar pel·lícules de Woody Allen i, fins i tot, en alguna altre situació, amb les escenes matrimonials de Bergman, tot i que amb menys càrrega filosòfica. No puc negar grapa al tractament que es fa del pas del temps, però amb els anys i el cinema acumulat a l’imaginari personal, l’originalitat es relativitza.

La pel·lícula es divideix en una mena de capítols, dotze en total, amb un pròleg i un epíleg. La narració s’estén al llarg de quatre anys de la vida de la protagonista, sempre plena de dubtes, pesadeta en ocasions i encisadora de tant en tant. El títol sembla fer referència al capteniment d’aquesta noia, que no sabem si madura o no, ja que la narració és un tros de vida sense principi clar i amb un final tan obert com la vida de la gent jove i amb futur.

Per tal de donar credibilitat dramàtica al conjunt es cau en un parany, utilitzat a moltes sèries nostrades, de fer emmalaltir i morir algú a la flor de la vida, de forma una mica inesperada. Hi ha qui creu que una mort inesperada dona credibilitat a un llibre, una pel·lícula, una sèrie. Però la credibilitat no rau en un fet concret sinó en com es tracta aquest fet i en com s’insereix en el conjunt. Aquí no ve a gaire tomb si no és amb la intenció de provocar la llagrimeta i evitar els riscos de què algunes situacions anteriors es frivolitzin excessivament.

La pel·lícula té virtuts evidents, personatges molt humans, sobretot la protagonista i la seva primera parella, que son els més ben explicats. Uns bons actors, plens de matisos i que, en el cas de Renate Reinsve aconsegueix que algú a qui podríem agafar mania ens resulti absolutament propera i versemblant, a banda de comptar amb un rostre bell, expressiu i amarat de naturalitat. Hi ha moments amb molta força, com ara quan el noi malalt evoca el passat i la nostàlgia que experimenta, sense manies ni llocs comuns, una nostàlgia propera, aquella que afecta a una franja d’edat molt concreta que ha passat del mon dels llibres en paper i els discos de vinil a l’excés d’oferta de tota mena continguda en un ordinador o un mòbil. I és que, a la vida, aviat deixem enrere usos, costums, imaginaris, modes i desitjos.

No tinc res contra els finals oberts tot i que no sempre son tan oberts com semblen. Al capdavall amb una mort prematura no pot existir un final convencionalment obert. Pel mig, algunes coses sobreres, drogues al·lucinògenes, tèbies protestes socials i crides a arranjar el mon, dubtes sobre paternitats i maternitats, la família tradicional en decadència, el tema laboral que sembla una opció voluntària més que no pas una necessitat. I, al capdavall, una tendència, que tampoc vull criticar massa, a mirar-nos el melic, inevitablement lligada a un existència còmoda i amb moltes possibilitats, però que també s’ensopega, és clar, amb espines incòmodes.

En tot cas cal admetre que es tracta d’un intent interessant, tot i que no reeixit del tot, de renovar els arguments de sempre. I no em puc estar de remarcar com vells i infants son uns grans absents en molt d’aquest cinema, encara que se’ls mencioni i que, en moltes ocasions, siguin al darrere dels conflictes o en el seu origen.