LA NOSTÀLGIA I ELS SEUS RISCOS

 

Nostàlgia és una estranya i hipnòtica història que ha rebut reconeixements i lloances però també crítiques diverses. És bo que sigui així, les unanimitats son perilloses. Molts temes convergeixen en aquesta narració protagonitzada per Pierfrancesco Favino, un actor excel·lent en el seu paper i del qual sabia, fins ara, poca cosa. Un altre bon actor, Francesco di Leva, l’acompanya en aquest retorn dolorós als barris complicats i decadents d’una ciutat tan mítica com ancorada en una mena de degradació gairebé crònica. La resta de secundaris, amb papers breus però rellevants en alguns casos, com la mare o l’amargat mafiós, estan tots molt bé.

La ciutat i aquests barris en els quals, encara avui, un mossèn amb bones intencions, sotana, valent, pràctic i lúcid, intenta millorar el que pot, sense perdre l’esperança en uns joves amb moltes dificultats per tirar endavant, conformen l'inquietant decorat de la història. Algunes de les crítiques s’han centrat en un excés de pretensions, de seriositat, en una lentitud que augmenta la sensació de tristor que amara al protagonista. Un home que ha aconseguit reeixir, guanyar-se la vida, establir-se en una bona zona d’El Caire, i casar-se enamorat. No puc deixar de pensar en el panorama que es trobarà la seva dona, guapa, intel·ligent i enamorada, quan arribi a Nàpols per retrobar-se amb ell, tinc una mena de dèria a l'hora d'imaginar 'continuacions'. L’home ha retornat al barri ja que la seva mare, que no ha volgut mai anar-lo a veure, és vella i malalta. Va marxar, però, a contracor, tot just adolescent, a causa d’uns fets terribles que no ha aconseguit superar.

La nostàlgia és la de la joventut, gairebé de l’adolescència, el record d’una amistat fraternal però de risc, amb algú que avui es troba a l’altre costat de la llei i que ha congriat un ressentiment profund vers l’antic company de bretolades i delictes. La narració té trets d’història criminal però va molt més enllà. L’home vol morir on va néixer, retornar a la seva ciutat de forma definitiva, malgrat el perill del ressentiment d’aquest mafiós de poca volada però inquietant, amargat i que ha rebut el motiu de ‘mal home’ per part de la gent d’una comunitat molt pobra en la qual, però, es troben espurnes d’esperança en alguns moments. Però amb qui el protagonista voldria, en el fons, refer l'amistat mitificada. Es deixa arrossegar per la il·lusió del retorn, per la nova integració en l’antiga comunitat, per l’afany d’ajudar i col·laborar de forma positiva en aquest mon recuperat, malgrat que semblava haver-se adaptat a la seva vida a Egipte, fins al punt d’haver canviat de religió. Tot quedarà esberlat per un final abrupte que pot ser versemblant però que et deixa amb el cor encongit, si encara no li tenies.

Nostàlgia té les seves servituds, no és una història perfecta ni rodona, però en les seves limitacions hi rau una mena de poesia de la misèria, al capdavall el destí juga amb nosaltres de moltes maneres. Hi ha escenes inoblidables, la tendresa del bany a la fràgil mare, algunes mirades al passat enyorat, com ara el bany dels dos amics en un mar solitari, feliços de ser joves i estar junts. És un tipus de cinema italià que feia temps que no vèiem. Es pot trobar a Movistar i a Filmin.

La pel·lícula, dirigida per Mario Martone (Nàpols, 1959), es va estrenar a Itàlia l’any passat i parteix d’un llibre d’Ermanno Rea (Nàpols, 1927-Roma, 2016) escriptor i foto periodista. Dura a prop d’un parell d’hores.