LA VIDA PASSA, I TAN SOLS UNA VEGADA

 

A diferents plataformes es pot veure la pel·lícula Past lives, una història tendra i emotiva a l’entorn dels primers amors, les possibilitats perdudes i, al capdavall, la vida que passa. Ha tingut èxit a diferents festivals però crec que ha passat sense fer massa soroll, enmig de la faramalla excessiva i inevitable dels óscars. L’ha escrit i dirigit la cineasta Celine Song, que s’estrena com a directora. Compta amb tres protagonistes de categoria, poc coneguts entre nosaltres però ja amb una trajectòria interessant, Greta Lee, Teo Yoo i John Magaro.

Ens explica una història que ens pot semblar habitual, poc original, si ens centrem en el seu nucli argumental. Les històries humanes son sempre si fa no fa però les mateixes coses es poden explicar de moltes maneres i, si estan ben explicades, ens emocionen i ens emocionaran sempre. Dos companys d’escola, un nen i una nena, intel·ligents i treballadors, s’han de separar als onze anys, més o menys quan aquí acabem la primària. Son amics, s’agraden, competeixen pel que fa al tema acadèmic, sobretot la noia, més ambiciosa. La família de la nena vol emigrar als Estats Units, no son gent pobra ni necessitada, es guanyen bé la vida, son professionals reconeguts, però volen obrir-se a nous horitzons. La mare de la nena els organitza una cita infantil per tal que la filla tingui un bon record del passat.

Celine Song ha partit de la seva pròpia biografia i, possiblement, qui més qui menys, en algun moment, es pot identificar amb els sentiments i les nostàlgies de la parella. Se separen, viuen vides molt diferents, es retroben per la xarxa, tenen una cita breu als Estats Units i es tornen a separar. Un tros de vida, amb salts intermitents, que podria allargar-se en el temps de forma indefinida. Es va estrenar a Sundance a principis de 2023 i aquell mateix any es va projectar a Berlín.

Els dos joves ens expliquen una història sentimental separada per el·lipsis de dotze anys, hi trobem ressons d’altres narracions, literàries o fílmiques, però és original i diferent en molts aspectes. Avui els retrobaments son més senzills, comptem amb internet, les xarxes socials ens ajuden a sabem què ha estat de molts amics i coneguts i això, en el fons, esberla imaginaris. I ens enfronta amb la realitat inevitable del canvi. 

Una cançó popularitzada per Machín deia allò tan repetit de ‘no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue’ però allò que podia haver estat i no va ser no es pot defugir, ja que a la vida anem perdent camins en seguir-ne d’altres. I això passa a tot arreu. La grapa de la narració i de l’estil narratiu és no dramatitzar ni caure en tòpics, com ara el desarrelament de l’emigrant, els triangles amorosos, la pèrdua del primer amor o les servituds de les relacions online. Ens mostra tres bones persones en conflicte però és un conflicte bonhomiós, assumeixen la tria feta, son civilitzats i comprensius. Hi ha poc diàleg, però molt rellevant, tot és delicat i sensible, els tres personatges ens desvetllen afecte i empatia. Com en el cas de l'origen de la directora i els actors el mon, avui, és global, i  ens assemblem més en el present que en el passat. L'ànima humana, si és alguna cosa, està feta d'una pasta semblant a tot arreu. I, al capdavall,  el tema central és, en el fons, el pas del temps i de la vida, inevitable i generador de melangies i nostàlgies. 

Seria fàcil entrar en comparacions amb produccions del cinema oriental, com ara amb determinat cinema japonès. Aquí s’evoca una mena de creença coreana sobre la possibilitat de reunir dues ànimes en el temps i l’espai i creure que potser van estar unides en d’altres vides. Però si Vides passades té tanta força en la seva aparent modèstia poètica és perquè ens parla de sentiments universals, que tothom pot entendre, i amb els quals una gran majoria es pot identificar. A Orient i a Occident i al Poble-sec.