Fallen Leaves (Kuolleet lehdet/Fulles mortes) és una pel·lícula de coproducció finesa i alemanya, de l’any 2023, escrita i dirigida per Ari Kaurismäki. Sense haver fet massa soroll als cinemes, la podem trobar en algunes plataformes, com ara Filmin. És una comèdia tendra, amb moments emotius i desconcertants, un munt de picades d’ullet cinèfiles, actors poc coneguts per nosaltres, però extraordinaris i una durada breu i precisa, que s’agraeix en aquests temps d’excessos en tants sentits.
No he seguit excessivament el director i pot ser que cregui erròniament que la pel·lícula és poc coneguda. Kaurismäki té els seus devots i no son pas minoria, de fet. Tot i que de vegades va bé acostar-se al cinema -o a la literatura- sense coneixements previs ni prejudicis excessius. El karaoke en el qual la parella protagonista es troba per primera vegada és un indret fred, poc concorregut. A Finlàndia, com en alguns països orientals, el karaoke és molt popular, aquí ha tingut alts i baixos, ja que sovint ens ensopeguem amb modes efímeres tot i que encara té el seu públic fidel. Les poques vegades que hi he anat m’he ensopegat amb gent que desafinava i xalava d’allò més i amb d’altres que cantaven tan bé com els professionals.
Molts escenaris interiors i exteriors evoquen, de forma poc pretensiosa i molt més proletària, els quadres de pintors com Hopper. Els personatges, el seu entorn i les seves circumstàncies, m’han recordat en molts moments les històries obreres de Ken Loach, tot i que aquest director els atorga més esperança, al capdavall. La precarietat laboral, la solitud, els acomiadaments injustos, i un munt de detalls inquietants, contradiuen els panegírics educatius i intel·lectuals sobre un país amb les seves llums i ombres i els seus problemes, tan semblants als de tanta gent de tot arreu.
Kaurismaki ha anat ampliant la seva coneguda Trilogia del proletariat i ens recorda que la classe obrera existeix, pateix i viu com pot i la deixen, amb el consol que es pot aconseguir amb l’oci senzill, el cinema, la música, l’alcohol, les mascotes domèstiques i la cerca, no sempre reeixida, d’una parella amb qui compartir la vida. Podríem pensar que els escenaris pertanyen a un altre temps però la ràdio, un mitjà que conserva l’efectivitat i la immediatesa, ens parla de fets actuals, la guerra d’Ucraïna, molt més propera per als finesos, amb Rússia a tocar, que no pas per nosaltres. Probablement els decorats antiquats no estiguin pas tan lluny del nostre present.
En el primer contacte directe el xicot, alcohòlic i fumador, perd el telèfon de la noia, una mica com aquell personatge de la cançó d’Espinàs tot i que, en aquell cas, no es va apuntar les dades de la xicota perquè no duia l’agenda habitual. Més endavant serà un accident imprevist, com a ‘Tu i jo’, el que malmetrà la trobada. Al capdavall tot acabarà més o menys bé i és que a la vida, de vegades, les coses acaben bé, ni que sigui de forma temporal, com tot.
Hi ha molta poesia en aquesta història breu i romàntica, amanida de silencis o amb poques paraules, amb cinema en directe o que conforma el decorat urbà i s’esquitlla pels comentaris i les referències: Jarmusch, Bresson, Godard, Visconti, Huston. Molts títols mítics ens contemplen des de les parets d’uns carrers tristos i humits. La música, diversa, ens acompanya al llarg de la narració, amb moltes cançons en finès, versions, la majoria, que van des del Mambo italiano fins al Somni d'amor o a un tango popular. I, al final, escoltarem una emblemàtica versió finesa de ‘Les fulles mortes’, un d’aquells títols mítics i incombustibles, una cançó que sona bé en qualsevol llengua i que ens amara el cor de melangia tardorenca.
Kaurismaki beu en moltes fonts i coneix a fons el cinema clàssic i modern: Chaplin, Lean, Bresson, Godard, Visconti... I molts més que em deuen haver passat per alt. Juga amb grapa amb els colors, amb els escenaris, ens situa en interiors que semblen de l’any de la picor, fins i tot sortits del cinema hispànic o italià dels anys cinquanta. Tot s’embolcalla amb un minimalisme excepcionalment reeixit, expressiu, escrostonat i decadent, però amable, i envolta els protagonistes amb un panorama humà silenciós, ensopit, aparentment decebut del panorama. L’amor com a sortida, encara que avui no sembli estar de moda. La dignitat humana surant per damunt de les feines embrutidores, dels caps insuportables i abusadors, de les menges escasses i molt allunyades de les ximpleries gastronòmiques dels nostres temps fatxendes.
Podria ser una pel·lícula trista però, en canvi, resulta divertida, agradable, encisadora en molts aspectes. Es podria donar més protagonisme a aquest amic amb afició a cantar que, al capdavall, també sembla estar a punt de trobar una parella adient. Els protagonistes principals, desconeguts fins ara per a mi, es diuen Alma Pöysti i Jussi Vatanen. Una història immensa en la seva senzillesa, adient per a una tarda primaveral amb aparença tardorenca, com la d'avui.
2 comentaris:
No soc de cinema, però vista la crònica, no hi ha violència, i els actors no són coneguts però sembla valen la pena, faré per veure-la.
Gràcies
A mi em va agradar, Bon dia!
Publica un comentari a l'entrada