UN METGE COMPLICAT I UN D'AQUELLS EMBLEMÀTICS POBLES ANGLESOS

Aquest llarg estiu, per motius atzarosos i de salut, haig d’estar sovint a casa. Una de les poques activitats que pots desenvolupar en moments d’inactivitat forçada és mirar la tele. Recordo quan, als inicis de la tele, els meus pares es felicitaven del recurs i de què la gent gran d’aleshores, que no podia sortir, tingués una distracció a l’abast. De la tele convencional, com sol passar amb totes les novetats, se’n van arribar a dir un munt de disbarats i determinada progressia n’abominava,

Però ara deixaré el tema i em centraré en una sèrie de TV3 que s’ha pogut veure aquest estiu, Doctor Martin. Els actors no son gaire coneguts per nosaltres però al seu país ho deuen ser força, com ara el protagonista, Martin Clunes, un senyor no gaire afavorit i d’aspecte malcarat, però amb el seu què. Aquí no sé si s’havia vist abans ja que hi ha unes quantes temporades anteriors. La va crear Dominic Minghella desenvolupant el personatge del Doctor Bramfor, de la pellcula Saving Grace. Està filmada a la zona de Cornualles, en un bonic poble pesquer. Tot i que es fa referència a fets anteriors t’acabes situant bé en el context. La fan a TV3 a primera hora de la tarda, una hora adient per empassar tele, sense tenir gaire pretensions qualitatives.

Els anglesos son els millors en sèries de tot tipus i aconsegueixen treure el suc a tot. El metge del títol, un senyor maduret i casat amb una jove mestra, sembla que va haver de deixar la cirurgia a la capital en desenvolupar hemofobia. Troba feina al poble, on havia vingut de petit a casa d’una tieta. Tot plegat gira entorn de les interaccions del metge amb els habitants del poble, un d’aquests mosaics humans entranyables que podem trobar en aquestes produccions. És molt bon metge, amb un gran coneixement i ull clínic però sense habilitats empàtiques. Malgrat el rebuig de l’inici, acaben per apreciar-lo i no voler-ne cap altre. Tinc alguna amiga que no l’ha aguantat gaire però a mi em fa gràcia i vaig seguint la sèrie malgrat que és repetitiva, amb poca acció, i algunes situacions inversemblants. Es casa amb una mestra jove amb qui tindrà dues criatures. La mestra, que acaba per variar una mica de feina, després de dirigir l’escola, amolla sovint tirallongues educatives, pedagògiques i psicològiques d’aquells a les quals la gent de la professió som tan afeccionada. El difícil caràcter del metge en el seu tracte amb la gent farà que fins i tot l’autoritat mèdica li busqui problemes en més d’una ocasió. Sempre va vestit de forma formal i malgrat la seva extravagància es va guanyant el respecte de la gent.

Al menys fem vacances de l’allau de crònica negra i crims a desdir, que no fa res més que incrementar-se. Després també es pot seguir la sèrie danesa Hotel Voramar que ja havia vist, crec que a Filmin i en la qual, malgrat les tragèdies, tot acaba bé. Poca cosa més, llevat d’alguna pel·lícula que es pugui veure a TV2 o a betevé, i algun documental dels de bitxos de tota la vida o geogràfic, em miro aquests dies.