TORNA SANTA LLÚCIA

 

Avui és Santa Llúcia. He mirar pel meu blog i en més d'una ocasió, tal dia com avui, he escrit sobre la santa i les diferents tradicions que s'hi vinculen. Podria repetir més o menys el mateix que en d'altres ocasions tot i que la festa ha canviat força. Actualment moltes tradicions, barrejades amb d'altres, es conserven d'alguna manera, però el tema religiós va quedant al marge de la modernitat. Per molt que la festa sigui simpàtica i evocadora, aquelles vides de sants que fomentaven el nostre masoquisme infantil, semblen gore, com a mínim.

Santa Llúcia, expliquen, era una joveneta que volia romandre verge, però un ric del seu temps, amb poder polític la pretenia. Ella li va preguntar què li agradava més d'ella, el xicot va dir que els seus ulls i la noia, sense manies, se'ls va treure i els hi va lliurar. Hi ha diferents versió de la història, sembla que n'hi van sortir uns altres de blaus com el cel però la xicota no es va escapar de la tortura ni del sacrifici final. Avui explicar aquestes narracions a l'escola semblaria de mal gust però la imatge de la santa, amb els ulls al plat, es pot trobar per tot arreu. 

La lògica del passat va fer que, a causa de la seva història, la santa esdevingués patrona dels oficis que demanen esforços visuals. Bàsicament, en els meus temps, eren les modistes i els estudiants. Avui unes i altres feien molta gresca i confraternitzaven. Però, al capdavall, tot era flor d'un dia. Els estudiants universitaris del passat eren minories privilegiades i les modistes tenien una mena de fama dubtosa, en molts casos, cosa que recull la literatura. Hi havia un poemet del passat en castellà, de qui no recordo l'autoria que feia: en su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud. La costurera, amb la virtut perduda, tenia un fill que creixia pobre i marginal i, amb el temps, l'estudiant esdevenia jutge i acabava per condemnar el seu propi fill sense saber qui era, és clar, ja que havia esdevingut un delinqüent.

Era aquella una de tantes històries moralitzants que mostraven les injustícies socials vigents. Històries tràgiques i tòpiques on les dones, encara més si eren pobres i assalariades, en reusltaven les víctimes propiciatòries. El Paral·lel antic va posar en escena moltes històries d'aquest tipus, fins al punt de què tot plegat acabava esdevenint caricatura i es prestava a la paròdia burlesca. La literatura seriosa també va recollir el tema, com a la novel·la 'Resurrecció'. Allà la víctima no és una modista sinó una minyoneta, un altre ofici de risc. A 'Vida Privada', de Sagarra, un negoci de costura de categoria és, de fet, una tapadora per als vicis dels benestants.

Tot ha canviat molt, de vegades per millorar, com ha passat amb la situació de la dona, al menys en el mon occidental. Però la situació de la dona és fràgil a molts llocs, encara avui, i en casos de crisi i canvi polític acostuma a ser una de les coses que més fàcil és de revertir. El dia de Santa Llucia conserva un cert sentit però ha perdut pes. A banda dels patronatges ha estat una festa lligada a la llum, 'per santa Llúcia, un pas de puça', deien, en els sentit de què la llum s'incrementa una mica per dalt tot i que per baix 'encara s'escurça'.

'Santa Llúcia et conservi la vista', dèiem. És aquesta una dita recurrent. El fet és que la Catedral, avui, encara s'omple d'espelmetes dedicades a la santa, d'aquestes que no fan fum ni res, això sí. Fa anys la Fira de Pessebres de prop de la Catedral s'obria avui i també era el dia en el qual es feia el pessebre. Tot és va anar avançant, primer es va obrir per la Immaculada i, després, a les primeries del mes. L'arbre, que era quelcom exòtic, s'ha popularitzat, i les tradicions destinades al consum, al capdavall, s'han sumat i multiplicat fins a una mena d'excés raret, de la qual la proliferació de dos elements que odio, els tions amb cara i barretina i els caganers de famosos i famoses, que tenen tants seguidors, semblen tradicions eternes i imprescindibles. 

Al capdavall les tradicions s'inventen i es reinventen, coses que creiem antigues son relativament modernes, i cadascú les lliga a la seva propia vida i quan una cosa és 'de tota la vida' ens referim a la nostra. El dia de Santa Llúcia va inspirar poemes diversos, el més popular és el romanç que va cantar magistralment Vendrell, escrit per Josep Maria de Sagarra. En temps més ombrívols aquestes eren de les poques coses que podíem sentir fàcilment en català, per la ràdio.

https://www.youtube.com/watch?v=gy4e7SY3a9Q

El nom de Llúcia ha tingut alts i baixos. En castellà Serrat va contribuir a fer-lo popular i a què moltes noietes de noves generacions el portessin. Abans en això dels noms es respectaven les tradicions familiars, cosa molt lloable, però fa temps que no és així, en general, i se cerquen noms 'diferents' que acaben sent tan vulgars i repetits com els d'abans. Tot va a modes. El meu nom, Júlia, no agradava a ningú quan jo anava a escola i ara està de moda, des de fa anys, i n'hi ha un fotimané, una paraula que havia sentit abans pel meu barri i que segurament no és gens ortodoxa.

Avui, sigui com sigui, és Santa Llúcia. Un dia de final de tardor, molt entranyable i tradicional, al capdavall, encara que hagi perdut mística i devoció. L'altre dia, en un programa de la tele, vaig sentir, dit com a queixa, que ja no es cus gaire. Abans les dones cosien molt, no per afició, com ara, sinó per necessitat. Però els sastres, homes al capdavall, tenien més prestigi, com sol passar amb tants oficis femenins. Ara hi ha dones -i molt pocs homes- que cusen, fan mitja, fan puntes al coixí o ganxet- però, en general, és per gust i afició. Encara queda guai que les dones facin coses d'homes però, a l'inrevés, no tant. 

El mon canvia, les generacions passen, les tradicions es transformen i adapten. Amb la facilitat per tenir coses i el consum, tan escàs durant la meva infantesa per a una gran majoria de gent, ha perdut emoció. L'emoció que provocava el fet d'anar a comprar una família de porquets de fang a la fira, en temps passats, fent un cert sacrifici econòmi per assolir un bé tan modest. No cal enyorar la pobresa però el que enyorem, al capdavall, és la infantesa, la joventut. Criticar les tradicions modernes i les coses del nostre temps, com els ordinadors, les pantalletes, els mòbils, i culpar-los dels mals de la societat, com havia passat amb el cinema, amb la tele, és, al capdavall, voler creure que hem viscut temps millors, més entranyables. Un miratge vital, vaja.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i la lucidesa.