NENS SALVATGES, NATURA I EDUCACIÓ

 

Ahir, al cinefórum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula L’Enfant sauvage, un títol emblemàtic de Truffaut, de l’any 1970. Ens explica, amb algunes diferències inevitables amb la història real, el cas de Víctor d’Aveyron, un nen que l’any 1790 va ser trobat al bosc, a França, a prop de Toulouse. No se sabia la seva edat però se li van calcular uns dotze anys. El metge i pedagog Jean Itard, que en va tenir cura, en va escriure una biografia.

La pel·lícula, d’estil més aviat documentalista, està rodada en blanc i negre i va tenir un gran ressò en la seva època, un temps en el qual hi havia una certa efervescència pedagògica i les idees sobre la llibertat tenien un gran pes en la cultura del moment. Hi ha molta inspiració de Rousseau en tot plegat, a l’hora de considerar la suposada bondat de l’ésser humà en estat natural i les misèries i hipocresia de la societat. El que passa és que la teoria de Rousseau no es va correspondre en absolut amb el seu capteniment i sabem que va enviar tots els seus fils a l’hospici, per tal de no tenir feina ni despeses.

Aquest nen salvatge francès, quan es va trobar, va ser reclòs en una institució per a sord-muts. El doctor Itard, interpretat pel mateix director de la pel·lícula, se’n va fer responsable i el va portar a casa seva, als afores de París, comptant amb l’ajuda de la seva governanta. Truffaut, amb una infantesa difícil, va ser molt sensible al tema infantil i s’ha dit sovint que a gairebé tota la seva obra hi ha elements autobiogràfics.

El cas dels ‘nens salvatges’ va tenir una gran tirada durant molt de temps tot i que els casos coneguts i documentats sovint compten avui amb el fet que els infants no van estar ‘sols’ des del naixement, sinó que van ser abandonats més tard, com va ser el cas, possiblement, del de la pel·lícula. Mowgli, al capdavall, és una mena d’utopia enganyosa.

La pel·lícula de Truffaut acaba amb certa ambigüitat. L’educació, malauradament, per bona i ben intencionada que sigui, no ho pot fer tot. Malgrat els aspectes més ‘realistes’ hi ha un cert alè poètic, ajudat per una bona banda musical i la impagable fotografia de Néstor Almendros. L’època va propiciar l’èxit de la història. Tot estava en ebullició i semblàvem anar vers una societat més justa, malgrat les mancances. Es llegien molts llibres de pedagogia o sobre temes educatius i es qüestionava l’escola, aleshores ‘l’escola tradicional’ tot i que existien molts intents, minoritaris, de renovació.

No soc incondicional de Truffaut i avui aquesta història, de forma inevitable, la veig amb uns ulls molt diferents. Quan es va estrenar, a mestres i estudiants de magisteri se’ns va convidar al cinema i es va passar a molts alumnes. França te un ‘cinema educatiu prou interessant i divers, però una cosa és el cinema, la literatura, i l’altra, la realitat, complicada sempre, potser més complicada a partir del final de la infantesa. L’educació i el seu entorn tenen una tendència a repetir tòpics que s’haurien de revisar, hi ha una manca de literatura pedagògica seriosa, avui. O així m’ho sembla. I això que els recursos materials de les escoles han augmentat de forma exponencial, tot i que sembla que sovint no és vol reconèixer.