DIVAGACIONS SOBRE LA JOVENTUT, LA VELLESA, LA VIDA I LA MORT

 Al blog d'en Francesc Puigcarbó podeu llegir avui l'article que Xavier Melero ha publicat a 'La Vanguardia' sobre un tema recurrent, la vellesa i la seva percepció, i la forma absurda amb que es parla dels vells i de la gent gran, amb un infantilisme ridícul i ximplet. Melero és un articulista brillant però el tema no és nou, hem llegit coses semblants en molts casos. Fins i tot diria que el tema no és d'avui, tot i que en el present s'ha arribat a extrems inquietants empeltats d'un humor que no fa gràcia, lligats a la poca valoració actual de l'experiència i la potenciació, sovint comercial i consumista, de la 'joventut'.

No entenc que no es pugui fer servir la paraula 'vell' o 'vella' i que s'hagi de recórrer a eufemismes com ara 'gent gran', 'majors'. El nom no fa la cosa. La  vida passa i la vellessa arriba i no és una edat agradable per molt que la vida s'allargui i hi hagi gent molt gran que fa 'coses'. Tot plegat és una mena de loteria, què hi farem. Jo mateixa havia estat molt bé fins fa un any i, de sobte, em van caure al damunt unes quantes coses poc agradables, una rere l'altra i ves a saber com acabarà tot plegat.

Quan era petita i caminava per la ciutat, plena de gent, pensava que jo viuria més que la gran majoria de persones que veia pel carrer. Ara és ben bé a l'inrevés, per poc que observi les multituds m'adono que la gran majoria de persones actives son joves o de mitjana edat. Els 'grans' hem augmentat exponencialment, s'allarga la vida, gràcies a la ciència, a la medicina, però sovint a força de proves i medicaments. No és agradable constatar l'evidència, adonar-se de què la vellessa, com cantava Cortez, és la pitjor de les dictadures. 

Sembla que tenir salut, ser longeu, coses així, siguin un mèrit propi, un miratge més de tants com ens amollen al llarg de la vida. Que la gent jove tracti de forma absurda els grans no és res més que una defensa davant la realitat del pas de la vida, inexorable. Penso, per exemple, en gent del bon temps dels blogs, que ha desaparegut a una edat en la qual, segons les creences del present, 'encara era jove'.

Quan jo era petita i joveneta de vegades havia mort algun parent o conegut de menys de seixanta anys, en algunes ocasions sentia als grans comentar que es trobava a 'la flor de la vida'. Jo pensava que no era així, que era ja molt gran. Ara veig que era jove, de fet. 

Avui he llegit que ha mort l'escriptor asturià Xuan Bello, de forma sobtada, amb poc més de seixanta anys. Una pena, evidentent, però ara gairebé envejo les morts ràpides, imprevistes. Bello era un gran autor en asturià, té algun llibre traduït al català però crec que es pot llegir perfectament en asturià, la veritat. No era tan conegut com caldria, a casa nostra, a Astúries era la gran figura del present. Forma part de l'Espanya diversa, l'Espanya desitjable i estimada, malgrat els disbarats sobre aquest país que hem de llegir més d'una vegada, amarats d'ignorància recurrent. Tot i que en això hi ha molt d'oportunisme i de voler quedar bé, crec. 

Fa uns dies l'ARA va publicar una entrevista d'Ignasi Aragay a Jordi Pujol, noranta-cinc anys lúcids i moltes idees, amb les quals es pot no estar d'acord però que fan pensar. En un determinat moment insisteix en això de què Espanya és un país important i de què el castellà és una llengua de les més majoritàries del mon, hores d'ara, ens agradi o no. No se si hi podreu accedir si no sou suscriptors però paga la pena cercar-la i llegir-la, tingueu l'opinió que tingueu sobre un personatge brillant i irrepetible que avui, malgrat tot, davant la grisor de tanta gent, es troba a faltar, ni que sigui per criticar-he diferents aspectes.

Tot és fràgil pero tenim la sort de viure en un país estable, al mon occidental, tan sols cal donar una mirada per veure com podríem estar en tants altres indrets molt pitjors. El meu pare, que havia passat temps horribles, amb la guerra, la fam i la resta, sovint deia que jo podia haver nascut a llocs com Suècia i jo li deia que podia haver nascut a llocs terribles. Haver tingut una família normal i estable també és una sort atzarosa. Quan érem més 'creients' se suposava que un déu misteriós era al darrera del destí, avui ja no ens podem refiar de cap déu i gairebé millor que sigui així.

Sobre els vells, la literatura és plena d'exemples en els quals es constata que tampoc no és pas que es valorés massa la 'gent gran', en el passat. Hi havia de tot, com ara. La meva filla té cinquanta anys, en representa molts menys, però ja s'ha trobat amb aixo de 'l'edatisme'. Recordo una novel·la en la qual l'autora manifestava la seva inquietud quan va haver de posar-se ulleres per llegir i com va ser molt pitjor quan va veure que se n'havia de posar la seva filla. Una meva tia molt més gran que els meus pares, deia, sovint, 'no hi fa res que sigui jove, també es farà vell'... El problema no és que diguin 'iaia' o 'velleta' sino el context i el to que es fa servir, al capdavall.