FOC, LITERATURA I MEMÒRIA RELATIVA

El foc te amo, que l'aigua no.

Havia escoltat en diferents ocasions aquesta dita. La gent gran del meu temps, que encara tenia o havia tingut força relació amb el mon rural, sabia moltes històries sobre incendis. Aleshores els mitjans eren minsos i la gent s'havia d'espavilar. Els bosc és un mitjà hostil i mitificat al mateix temps, no és estrany que contes i llegendes s'esdevinguin en aquests indrets. 

Recordo un conte de Victor Català terrible, una dona vella sense família està recollida en una casa de pages, l'han de deixar sola per anar al camp i aleshores, davant d'un foc, esta condemnada ana mort segura. Víctor Català té uns contes angoixants però, en moltes ocasions, beuen en realitats que l'autora havia sentit explicar. En un conte de Ruyra un pages crema rostolls i malesa, un altre l'avisa dels perills possibles però ell diu que 'ho ha fet sempre'. Al capdavall es produeix un gran incendi, era un conte amb 'moral', amb una moral realista. 

En el cinema trobem exemples diversos d'incendis, una pel·lícula que recordo és 'La caja 507', en la qual un empleat de banca troba, per casulitat, la informació d'un incendi on va morir la seva filla i la parella, acampant. Veu que l'incendi va ser provocat per interessos econòmics i endega una venjança acurada vers els responsables. Fa pocs anys vaig veure una pel·lícula gallega estranya, sobre un piròman que surt de la presó, 'O que arde'. No sé com es pot afirmar que abans la gent sortia a dinar a fora i no passava res, conec uns quants casos en què no va ser així, per desgràcia. Una tendencia que potser ha anat de baixa era culpar els de les ciutats, sobretot de Barcelona i rodalies, de provocar desgràcies, faltaria més.

Sobta comprovar com tanta gent entén del tema i hi diu la seva. Tinc les meves opinions però en tot plegat hi tenen molt a veure les nostres dèries personals, ens movem entre informacions de vegades contradictòries, que donem per bones si ens fan el pes, pel que fa als focs actuals i pretèrits. La memòria té poc recorregut, fa uns dies llegia una informació que havia oblidat, el terrible incendi de Lloret, mai prou aclarit, amb vint-i-un morts, fa 46 anys.

Fa anys, de joveneta, anava sovint a Tavertet, amb la colla parroquial, hi va haver un incendi i molts xicots de la colla van anar a ajudar a apagar-lo. Em va sobtar la rapidesa amb la qual es propagava el foc. Avui s'insisteix en els perills del voluntariat espontani, recordo un cas diferent, el del 'chapapote', que va provocar l'anada massiva de voluntaris a Galícia, els quals feien més nosa que servei, en molts casos.

Els incendis de 1995 els recordo molt bé. Anys abans d'aquests recordo una vegada en què anàvem per la carretera amb focs a banda i banda, feia esfereir.  El fet és que les feines del bosc han minvat o desaparegut, que les zones rurals s'han despoblat i que moltes causes convergeixen en tot plegat. La majoria d'articles que llegeixo, no sempre d'experts o suposats experts, incideixen en 'què s'hauria de fer' i no en què es pot fer, de moment, si és que s'hi pot fer alguna cosa, que no ho sé. Aixo dels experts o aspirants a experts és una mena de plaga del nostre temps però al menys demanaria una certa preparació als qui pontifiquen. En tot cas tenim tendència a opinar sobre el 'què' i molt menys sobre el 'com'. 

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet 
foguera en sec i el món ha fet flamada. 
La ràbia vertical del foc fa treure 
fum pels queixals als pins i als ullastres. 
Quan pren baix baix s'escampa com un líquid 
sens perdonar matoll ni llodriguera. 
Prenen el vol falcons, xorics i àligues 
i els nius es fan brases que torren butzes. 
En un tres i no res s'ha evaporat 
l'aigua i la humitat dels troncs i branques. 
Sense pell verda es mostren les carns negres 
i en caure a terra alcen pols de cendra. 

(El foc, fragment, Guillem d'Efak)

Linco un interessant recull sobre focs i incendis del passat, recollits a la literatura:

https://blog.ingenierosdemontes.org/2019/11/el-fuego-en-la-literatura/