Ha passat un altre Onze de Setembre. Vaig anar als actes institucionals del barri, més que res per trobar gent coneguda i fer la xerradeta. Però admeto que sóc molt escèptica i poc creient pel que fa a les festes patriòtiques. Hanna Arendt va manifestar en una ocasió que els amors a pàtries li feien angúnia i que s'estimen persones, parents, amics, i no pas països o idiomes. La situacio catalana és complexa, aviat t'etiqueten com a botiflera o traïdora. La realitat és que ahir vaig veure poques banderetes als balcons.
Respecto les creences i els creients però les pàtries han generat molts conflictes sagnants. Evidentment tens un cert afecte per les pàtries petites o grans, per l'idioma propi i per això abstracte que és 'la cultura'. Hi ha molta literatura, massa, sobre el tema. No m'agraden els cops de falç, ni els himnes, en general.
Morir per idees pot quedar molt bé a les lectures heroïques però enviar gent a morir per idees o pàtries em sembla quelcom sense sentit. Odio coses com ara els talls de carrers i carreteres o la crema de contàiners per protestar del que sigui. El meu mal no vol soroll, vaja. Per altra banda tot això de l'Onze de Setembre s'explica molt malament, la realitat incomoda i trencar cadenes de forma teòrica sembla una cosa admirable. Per sort la normalitat torna a la seva rutina i ens conformem amb poca cosa. No em sento oprimida, no em molesta parlar i escriure en castellà, les grans consignes cada dia em semblen més ximpletes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada