Em diu el meu germà, encuriosit consultor dels obituaris del diari, que ha mort fa pocs dies Antonio Amaya, qui de nom no artístic es deia Antonio Peláez. Jo em pensava que potser ja era mort i que encara era molt més gran. De fet ha mort als vuitanta-nou anys, que ja és una edat avançada. A casa meva, ja ho he comentat en d'altres ocasions, érem uns catalans de soca-rel amb una mena de vena flamenca que no sé d'on havia sortit. A més, durant la meva infantesa, aquests artistes van ser molt populars tot i que també el gènere havia estat popularíssim a Catalunya abans de la guerra. Tot i amb la fama que va tenir Amaya a Barcelona, on va iniciar la seva carrera, la seva mort ha passat de puntetes pels nostres verals. Amaya havia nascut a Granada.
Crec que vaig veure, al menys, en dues ocasions Antonio Amaya. De la primera no n'estic segura, potser era ell o algú que l'imitava, en unes sessions de varietats que feien al cinema Amèrica, quan jo era petita, després de les pel·lícules. De fet, havia treballat molt al Teatre Victòria, del Paral·lel. La segona sé segur que era ell i el vaig veure, per casualitat, al teatre del Parc d'Atraccions de Montjuïc. Ja aleshores jo començava a fer-me la moderna i a menystenir aquelles cançons que m'havien bressolat i que avui em produeixen una emoció intensa i enyoradissa.
Una de les més populars d'Amaya va ser aquella dels Doce cascabeles tiene mi caballo por la carretera. Tothom se la sabia de memòria. Però la meva preferida era la de Locura de amor ja que m'agrada la història recreativa i aquestes cançons instructives que tracten de temes del passat em criden l'atenció i em fan certa gràcia. En el gènere monàrquic, amb perdó dels republicans irreductibles i dogmàtics, també en té una de molt maca dedicada a la Infanta Isabel, dita la Chata.
Llegeixo a Viquipèdia una curiositat, que va ser el primer home en sortir nu en una revista gay a Espanya, que ja té mèrit. Els vestits d'Amaya, ja grandet, responien a una mena d'estil glam-flamenc.
Amaya va ser un gran artista i em sap greu el menyspreu amb el qual es parla de vegades d'aquests personatges que van excel·lir en un gènere tan popular i van ser molt estimats per un públic divers i interclassista. Se'l considera un dels millors intèrprets del seu temps, la segona meitat del segle XX. Després va ser també empresari, va viure a Barcelona però va tenir molta relació amb València i feia anys que estava retirat en una residència de Sitges. Descansi en pau.
