Ja sé que corro el risc de fer-me pesadeta però el llibre de Xavi Ayén sobre el boom em té fascinada i em temo que serà d'aquells que em sabrà greu acabar tot i que sempre es pot revisitar quan calgui. Des de fa alguns anys sempre tinc quatre o cinc llibres diversos en dansa que llegeixo de forma més o menys simultània però aquest m'ha fet abandonar i deixar a mitges la resta, la veritat.
Ahir vaig acabar el capítol dedicat a José Donoso, un personatge complicat i neuròtic, gelòs de l'èxit dels altres ja que tot i rebre una certa consideració no va arribar a desvetllar el fervor multitudinari d'un García Márquez o un Vargas Llosa que són els qui van tenir més sort i èxit, en un context on podem trobar molts secundaris de luxe els quals no van assolir el mateix reconeixement ni, és clar, els mateixos dinerons. Al capdavall, agradi o no, els dinerons són importants i també els reconeixements d'upa com ara tot un premi Nobel, el qual per molt que estigui condicionat per molts aspectes socials i polítics encara té el seu prestigi mundial de cara a la galeria.
El tema d'aquella època i d'aquells escriptors m'ha fet pensar que, en certa manera, existeix un paral·lelisme entre el fenòmen del boom i el de la Nova Cançó. Gairebé coincideixen en el temps i el de la Nova Cançó és quelcom més local i català, més restringit a la nostra cultura per més que algunes de les seves estrelles hagin fet fins i tot les Amèriques, com el mateix Serrat. De tot aquell conjunt de persones que van protagonitzar un entusiasme temporal n'han quedat quatre o cinc de reconeguts i recordats i que viuen una mica dels èxits passats, ben mirat. N'hi havia molts de bons però no van tenir la mateixa sort ni potser les mateixes oportunitats. També les envegetes i les gelosies van fer uns certs estralls i tot plegat es va anar diluint amb els anys, ajudat, en aquest cas, pel fet que les noves autoritats catalanes es van estimar més promocionar coses com ara els castellers o les havaneres, molt menys compromeses.
Aquella gent també, en general, va flirtejar amb cert radicalisme polític, al menys alguns d'ells. Una vegada Pi de la Serra explicava com en acabar un concert en el qual havia cantat alguna cosa més o menys revolucionària un xicot se li va acostar i li va proposar que anessin a lluitar a les muntanyes en pla guerriller, cosa que el va fer meditar a fons sobre la qüestió. La gent de la Nova Cançó també va mirar cap a França fins que els del grup de folk van mirar una mica cap als odiats americans i ens van portar uns quants temes. Avui hi ha molta gent que canta, com hi ha molta gent que escriu, però tot es mou per novetats efímeres, no sé si és mania meva a causa de l'edat però moltes lletres actuals, amb poques excepcions, em semblen lamentables i n'hi ha un doll excessiu dedicades a noi busca noia i et recordo i no m'estimes. És clar, hi ha un Cesk Freixas i algú altre però tampoc els aparadors mediàtics no els donen gaire ocasió d'arribar a tothom.
I també aquella colla de cantants, en general, provenia de classes altes o mitjanes i del món universitari, amb alguna excepció, no ho negaré pas. El món del suburbi, encara avui, canta en castellà i de vegades sembla que es faci difícil trobar punts de contacte i fins i tot em temo que hi ha poc interès per totes bandes en conèixer a fons determinades iniciatives que la gent fina menysté encara avui. Sobre això havia escoltat comentaris molt sucosos per part de persones con Paco Candel que va ser un dels pocs ponts entre uns móns i uns altres. La crítica social que fa la cançó d'avui em sembla una mica destralera i manca un cert sentit de l'humor. La Trinca va tenir un paper rellevant en això de l'humor crític però ja sabem com van acabar, fent diners, ni que fos en castellà, cosa que no critico però que encara em fa riure quan algú em fa escoltar allò de les dues pàtries, la parenta i l'amant, tan punyent.
En el temps de la Nova Cançó ens arribaven notícies i cançons de cantautors de la resta d'Espanya. El boom novel·lístic i les dictadures sudamericanes també ens van portar molts grups i cantants d'aquells països. Avui també n'hi ha però en sabem poca cosa i em temo que tenen els mateixos problemes que els d'aquí, això de les comunitats i el cafè per a tothom va contribuir al fet que tothom es prengués el cafè a casa seva. Compto amb el fet evident que una situació dictatorial contribueix a fomentar les relacions difícils a l'entorn d'un enemic comú, això en teoria car molta gent estava ben situada i acomodada en aquells anys i no patia pas gaire, la veritat. Avui tot és molt diferent i comparar èpoques serveix per a poca cosa, sempre és una comparació parcial i lligada a la nostra edat i a les nostres experiències i sovint han de passar els anys per a tenir una perspectiva una mica completa del passat.
També en el camp de la Nova Cançó, com en el de la novel·lística hispanoamericana, van reeixir i perdurar més homes que no pas dones. Quan Raimon va celebrar no sé quants anys de professió va convidar molts cantants i se li va criticar, crec que amb raó, que no convidés cap senyora cantaire, en actiu o retirada, cosa que el va fer empipar una miqueta, a ningú no li agrada que li facin evidents, de forma pública, les seves contradiccions. Un cas dramàtic i terrible va ser el d'Ovidi Montllor, oblidat durant anys, cosa que va fer que s'hagués de dedicar al cinema, fora de Catalunya. Això sí, quan ja va estar molt malalt se'l va homenatjar i aquells homenatges em van fer una certa angúnia pel que tenien de reconeixement gairebé pòstum d'un dels artistes més interessants i complets que hem tingut a Catalunya i fins i tot a la resta de la pell de brau. El recordo en una ocasió en la qual filmava una pel·lícula en la qual sortia algun actor d'aquests internacionals i espanyols, reconeguts, i va explicar dolgut com l'equip de TV3 havia anar al rodatge per tal d'entrevistar i retratar els famosos foranis i ni a ell ni a la Montserrat Salvador, que també hi sortia, els van donar ni el bon dia.
