M'he assabentat fa poc, pel facebook d'una amiga, del tancament proper i anunciat de La casa de las mantas, al carrer Jonqueres, un d'aquells establiments antics i amb solera de la ciutat. La notícia del diari incideix en el tema de la crisi, la crisi, que ho explica tot, tot, tot. Portem anys i panys veient tancar negocis diversos en temps de crisi i en temps de no crisi. Encara pitjor, veiem com els canvis en el negoci comporten fer malbé l'espai de forma destralera, cosa que no caldria ja que es podria mantenir l'aspecte canviant la propietat i l'orientació comercial. Un exemple lamentable ha estat la Plaça del Pi que en pocs anys ha passat d'indret amb personalitat a un espai turístic més. Precisament en èpoques de bonança i aparent creixement la tendència a matar la gallina dels ous d'or i munyir les vaques de l'enriquiment fins a l'extenuació del ramat ha generat un munt de disbarats en aquest camp.
L'estamperia del Pi va desaparèixer i en lloc seu hi ha avui una botiga de bosses de mà pocasoltes, encara bo que la façana història més o menys s'ha conservat. La mateixa església és avui un indret turístic amb un munt de concerts d'aquests dirigits als guiris despistats en lloc del recer silenciós per a meditacions autòctones que havia estat sempre. Les Galeries Maldà ja feia anys que anaven decandint-se i ja veurem quina mena de coses ens hi posaran. Per no parlar del carrer de Petritxol o del carrer de la Llibreteria. O de l'emblemàtica sastreria Amat de la Plaça del Pi ocupada avui per un basar xinès. I el pitjor no és que hi hagi un basar, és que es van malmetre aparadors i interiors de mala manera. Això, al centre de la ciutat. Però és que als barris passa el mateix. Molts lloguers antics han prescrit i generalment s'aprofita l'avinentesa per fer bugada expeditiva. I ja no entro en el tema de la contaminació ambiental produïda per les portes obertes i la música a tota pastilla de tantes botiguetes de moda.
La casa de les mantes va lligada de forma inevitable, per als qui ja som grandets, a aquells contes de la ràdio, Tambor, que escoltàvem quan érem petits, amb delectació, als migdies, en una època en la qual, de forma general, no es dinava a l'escola. Els contes els promocionava aquest establiment el mateix que un altre del mateix estil, La Mallorquina, que aleshores era a les Galeries Maldà i avui encara sobreviu a la Plaça Universitat, en promocionava un altre de música i brometa fet per uns locutors que es deien Esperança Navarro i Estanis González. L'Estanis González encara va fer moltes coses per la televisió, anys després, entre les quals un concurs molt interessant i educatiu que es deia Ayer noticia, hoy dinero, y que repassava els fets d'un any en concret.
La falca del programa d'Esperança i Estanis, Música para el aperitivo, va ser molt popular i va sobreviure al programa. Feia:
-¿Qué me dices, Josefina?
-Que para mantas y colchas, la Mallorquina.
-¿Y ya sabes dónde está?
-En les Galerías Maldá.
Més endavant es van substituir les Galerías Maldá per la Plaza Universidá que, més o menys, rimava igual.
Durant anys La casa de les mantes feia una promoció consistent en regalar una manta si en compraves una altra. Això ha propiciat que per casa tingui algun parell de flassades bessones. Les pobres mantes i els llençols es van substituir amb fatxenderia pels edredons i les fundes nòrdiques ja que aquí som molt amics de les novetats encara que el fred nòrdic sigui molt diferent del fred mediterrani. Tenir mantes i llençols era una assegurança de vida en d'altres temps de més escassedat, fins i tot, que en aquests de crisi recurrent. La meva mare recordava que quan la guerra i la postguerra podies baratar pa per llençols o flassades, per exemple. Avui tot ha canviat, la roba de casa s'ha abaratit, trobes coses que estan molt bé als basars del present, els aixovars tèxtils es renoven i tovalloles, llençols, cobrellits i flassades ja no són per a tota la vida ni s'inclouen en els testaments. Una botiga del sector, estranyament ressistent, és la del Indio, tot i que ja veurem com acaba.
Les botigues de roba de casa s'han decandit pel fet que tot ha canviat molt, no només a causa de la crisi. Qualsevol canvi social s'etiqueta amb això de la crisi i l'abús ja fa una mica d'angúnia, dies enrere Monzó ironitzava sobre el fet de la impotència masculina, que alguns metges atribueixen hores d'ara a la situació, cosa que serveix per a comercialitzar productes miraculosos. És habitual contemplar fotografies al diari de gent dormint al carrer etiquetades amb la crisi quan ja fa molt i molt de temps que el panorama és habitual tot i que hi ha gent que no vol veure les evidències quan no el toquen de prop. Explicar-ho tot de forma unitària i recurrent justifica moltes mancances ancestrals i moltes ximpleries a tots els nivells.
