AQUELL OCTUBRE I LES REVOLTES PERDUDES

En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica.

   

 Fragment de la proclamació de Lluís Companys el 6 d'octubre del 1934

Avui fa anys d'aquell sis d'octubre, setanta-nou. Com que no és una data rodona no caldrà fer itineraris turístics, ni nous llibres amb refregits, ni novel·letes d'encàrrec, ni exposicions institucionals, ni un excés d'articles periodístics. Celebrem i recordem les dates a través dels nombres divisibles per cinc, que ja és curiós. El sis d'octubre és encara una data molt controvertida, era una època difícil, la pobra República va néixer ferida per totes bandes, que no eren dues sinó moltes tot i que els problemes no resolts i les conspiracions diverses acabessin per fer que la gent s'hagués d'arrenglerar a un costat o l'altre. Pel sis d'octubre sura encara la complexa figura de Dencàs i la seva gent, personatge clau en aquell moment que se'n van sortir molt bé de tot plegat. S'ha volgut reivindicar Dencàs en moltes ocasions, explicant que després va ser un metge humanitari i molt recordat al Marroc. De fet sembla que hauria acabat retornat a Espanya si no hagués mort l'any 1966. Les persones passen per moltes etapes a la vida i també es madura i s'evoluciona, això quan es sobreviu, és clar, hi ha gent que no té cap oportunitat.

El sis d'octubre s'ha considerat de moltes maneres, com una revolució, com un assaig de cop d'estat d'esquerres, com una reacció en contra del govern de dretes, cal dir que triat també de forma democràtica en aquelles eleccions en les quals els anarquistes van aconsellar l'abstenció i es va concedir el dret a les dones, a les quals es va culpar del triomf dretà, cosa totalment injusta. No va ser tan sols un moviment català, la repressió més sagnant va ser a Astúries, que en aquells anys era un vesper. Hi va haver molts morts a Astúries, molts empresonaments, moltes tortures, una companya mestra, la família de la qual era originària d'allà m'explicava que la gent va quedar ja molt tocada i decebuda, després de tot allò. Durant un temps es feia fins i tot broma amb la valentia dels asturians i la suposada covardia i abandonament dels catalans, amb allò dels ous asturians i la gallina catalana, cosa que va continuar durant anys reconvertint fins i tot els ous en ous bascos, amb el temps.

Han sortit llibres diversos sobre el sis d'octubre, de vegades excessivament centrats en Catalunya. Cadascú es pot quedar amb la visió que més respongui a la seva ideologia i a les seves conviccions, les coses no són gens senzilles i molts aspectes de la revolta, aquí i allà, encara són foscos, ombrívols i el que sobta és la descoordinació, divisió i improvisació que es va palesar a la Generalitat. Hi ha sempre interès en disfressar el passat al nostre gust, més aviat al gust dels poders. Dos anys després la tragèdia seria encara més terrible i ja sabem com va acabar. Que el feixuc i aclaparador franquisme sociològic aconseguís que gran part de la gent d'aquella generació, si podia i el deixaven, acabés per fer moixoni, quedar-se a casa i no voler saber res de política és ben comprensible perquè quan van mal dades els dencassos s'escapen o s'exilien, de vegades fins i tot amb pometes per a la sed i la bona gent rep per totes bandes. De la mateixa manera que no n'hi ha prou amb el Victus per a fer-nos una idea de tot allò del 1714 cal escoltar moltes veus i llegir moltes coses per tenir una idea, sempre parcial, dels fets de 1934. I de qualsevol fet històric, és clar.

Mitges veritats i amors polítics

A Jugant amb Barcelona ens van proposar un enigma sobre un personatge força oblidat. A través de les pistes s'arribava a esbrinar detalls sobre la vida de Carme Ballester, la segona esposa de Lluís Companys, una dona oblidada, com encapçalava en el mateix blog la proposta, l'autora d'aquests interessants misteris.

Poca cosa s'ha explicat sobre aquesta dona. Enric Vila, al llibre, polèmic, discutible, però imprescindible, -sobretot perquè ja va sent hora que ens acostem sense complexos i amb una visió adulta als mites intocables-, Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, analitza el seu caràcter i explica alguns detalls de la seva vida. És inquietant comprovar com les vides personals i matrimonials dels nostres màrtirs més coneguts, Ferrer y Guardia i Companys van ser complicades. Jo crec, potser és una visió femenina i tafanera, que la vida i l'obra de les persones van estranyament lligades. Hi ha casos en els quals s'explica el capteniment polític d'algú pel fet que volia impressionar una dona o pels seus complexos sexuals més íntims. Aquestes explicacions avui es bandegen sense manies, quan neguitegen, però hi ha molta matèria de psicoanàlisi al darrera de fets històrics, dramàtics o heroics. Abans s'admetia allò de la gran dona darrere d'un gran home, un tòpic, i també que les dones dolentes podien acabar amb els homes més prometedors. Avui potser no en volem ni sentir parlar, tot ha canviat molt. Però, curiosament, pocs homes acaben en el poder o en la fama amb la seva primera parella, aquella que els va acompanyar quan eren anònims personatges en alça.

Carme Ballester, difícil, humana, atractiva, ha estat un personatge incòmode, del qual s'ha parlat i escrit molt poc. I això que va viure fins a principis dels setanta, quan ja, ni que fos de forma més o menys clandestina, es parlava força del passat recent. Els seus amors amb Companys van anar precedits d'un casament trencat i d'una relació amorosa amb un dels germans Badia, cosa que va fer que planés la sospita damunt Companys en la mort d'aquests personatges. De fet, Companys no va assistir a l'enterrament, cosa que va fer parlar molt aleshores. La relació de Companys amb la seva primera dona va ser molt difícil i no sempre el president va actuar de forma justa amb aquesta altra dona molt menys coneguda encara, Mercè Micó.

El cas és que Ballester, a l'exili, va intentar assumir, a la seva manera, la dignitat de vídua de polític important i afusellat per les seves idees, però va topar amb reticències i incomprensions per totes bandes, perquè, diuen, tenia un caràcter difícil i no devia donar la talla que calia a la vídua d'un mite nacional. La vida és difícil i aquells anys van ser violents, complexos. Va aconseguir una pensió del govern francès per poder viure amb certa comoditat i va tenir cura del fill amb problemes psicològics de Companys. Aquesta etapa de la seva vida ja la podria redimir dels seus pecats juvenils i esbojarrats. Enric Vila explica que sempre va creure que la seva mort i enterrament propiciarien una mena d'homenatge català massiu, però no va ser així, ni ens en vam assabentar, quan hauria pogut esdevenir un acte reivindicatiu important, en la França de l'època, on molta progressia viatjava per motius diversos, molts dels quals polítics. En el fons continuem amb allò de les males dones i els pobres homes víctimes de la seva seducció, en molts aspectes.

S'ha parlat poc enguany del 6 d'octubre, intent de cop d'estat d'esquerres. Potser per no entrar en matèria i no haver d'acceptar que va ser un intent d'això, de cop d'estat, també, destinat a acabar amb la pobra, breu i ja malmesa república. Moure'ns encara entre mites intocables no fa bé a ningú. De Carme Ballester costa de trobar-ne fins i tot imatges, mentre que del seu espòs màrtir se'n poden trobar centenars. He hagut d'anar a manllevar aquesta a un curiós blog en castellà que ja s'autodefineix com a políticament incorrecte i que pertany a l'altra banda del riu, però que compta amb documentació interessant. Sol passar això, tot el que no ens agrada ho volem oblidar o ho donem per fals, de forma visceral i arrauxada, i aleshores, les veritats incòmodes passen a l'actiu dels altres que també les expliquen i interpreten a la seva manera.

Trobo molt interessant i saludable que l'autora i mestressa de Jugant amb Barcelona ens hagi ofert un repàs en clau de juguesca sobre la pobra, incòmoda i contradictòria Carme Ballester de Companys, en pau descansi. Com diu en el seu blog:

Si la nostre dona hagués nascut francesa, hores d´ara podríem consultar un parell de biografies però era catalana... I és que els pecats de la carn, a la catalana, encara són matèria reservada i objecte de coneixement, tan sols, per a iniciats.