INTRODUCCIÓNYa todo está inventado, descubierto;
llego tarde, muy tarde, a vuestro lado;
por eso no me inquieta lo remoto
y voy tras lo sencillo y cotidiano,
llamándole al pan, pan, y al vino, vino...
Aunque no suene bien, ¡es tan humano!
Miro el jardín y digo: «¡Primavera!»
Y al extender los brazos
con tímido ademán hacia las cosas,
siento un tibio aleteo en cada hallazgo:
un compás repetido,
algo que va, que viene, que es alado.
Siempre será mañana la mañana
y más árbol, el árbol.
No quiero ya en el alma nada nuevo,
que todo esté estrenado.
Acaso lo que ansío
es caminar segura
por las antiguas huellas de otros pasos,
o quedarme tranquila aquí, en mi huerto;
saber que ya está todo sosegado:
el corazón, la casa, los recuerdos...
Sentir la azada fiel del hortelano
remover, amoroso, los terrones,
como hicieron en tiempo sus hermanos.
Ya está todo gastado bajo el sol,
a fuerza de pasar de mano en mano.
Fa molts anys, pels setanta, quan encara estudiava, vaig fer durant un parell d’anys uns cursos de teatre infantil d’aquells que encara recordo força, perquè, com les classes d’en Ricard Salvat, m’han servit al llarg de tota la vida. Eren, a més, gratuïts –no recordo la institució que els patrocinava- i els donava una noia jove i molt eficient, Ana Maria Pelegrín, crec que argentina. Ana Maria Pelegrín, va ser l’autora, també, de diferents reculls de poesia per a infants i joves. A través d’una d’aquestes antologies de Pelegrín vaig ensopegar-me per primera vegada amb un entranyable poema de Concha Lagos, que, ho admeto, no sabia qui era, aleshores.
Concha Lagos ha estat una remarcable escriptora que acaba de morir fa uns dies, als cent anys, a Madrid. Sempre va estar lligada, però, a Còrdova, ciutat que l’ha homenatjat en més d’una ocasió. Lagos era el cognom del marit, un fotògraf important, i la parella, a Madrid, va obrir la porta de casa seva a molts escriptors famosos i novells, va ser, de fet, casa seva, un d'aquells salons literaris on s'animava la vida intel·lectual dels anys cinquanta i seixanta. Concha Lagos va ser directora de l’emblemàtica revista Àgora (la literària, car aquest nom s'ha donat a diferents publicacions), i va escriure, també, en prosa, encara que va excel·lir, sobretot, com a poetessa. M’he assabentat de la seva mort a través d’un blog, l’encisador Poesia Infantil i Juvenil, d’una bibliotecària de Cocentaina. Pertany a aquest gruix immens d’escriptors i escriptores excel·lents, que no són a primera fila, i no se sap ben bé el perquè. Allò dels prestatges, que deia Calders, no funciona només a Catalunya, pel que sembla. A les notícies dels diaris que fan referència a la seva mort es remarca que hi va haver poca presència institucional, moltes de les institucions a les quals ella havia fet donacions o amb les quals havia col·laborat es van limitar a enviar flors a l’enterrament. Una vida tan llarga fa, potser, que molta gent cregui que ja no existeixes.
Concha Lagos ha estat una remarcable escriptora que acaba de morir fa uns dies, als cent anys, a Madrid. Sempre va estar lligada, però, a Còrdova, ciutat que l’ha homenatjat en més d’una ocasió. Lagos era el cognom del marit, un fotògraf important, i la parella, a Madrid, va obrir la porta de casa seva a molts escriptors famosos i novells, va ser, de fet, casa seva, un d'aquells salons literaris on s'animava la vida intel·lectual dels anys cinquanta i seixanta. Concha Lagos va ser directora de l’emblemàtica revista Àgora (la literària, car aquest nom s'ha donat a diferents publicacions), i va escriure, també, en prosa, encara que va excel·lir, sobretot, com a poetessa. M’he assabentat de la seva mort a través d’un blog, l’encisador Poesia Infantil i Juvenil, d’una bibliotecària de Cocentaina. Pertany a aquest gruix immens d’escriptors i escriptores excel·lents, que no són a primera fila, i no se sap ben bé el perquè. Allò dels prestatges, que deia Calders, no funciona només a Catalunya, pel que sembla. A les notícies dels diaris que fan referència a la seva mort es remarca que hi va haver poca presència institucional, moltes de les institucions a les quals ella havia fet donacions o amb les quals havia col·laborat es van limitar a enviar flors a l’enterrament. Una vida tan llarga fa, potser, que molta gent cregui que ja no existeixes.
