El senyor Duran ha aconseguit passar de ser un dels polítics més valorats en les enquestes a ser considerat un bocamoll. El comentari sobre el sou dels professors, amb el qual no en tindria -ell- per viure ha estat especialment desafortunat en un moment de crisi i retallades. Sembla que la tercera via surt més cara que l'AVE, considerant el que va dir.
Hauria pogut quedar molt bé dient, per exemple, que ell no tenia experiència en la docència sinó en la política on podia ser molt més útil i etcètera etcètera. Aquest ha estat un comentari molt poc polític en el sentit figurat del terme, equivalent a ser curós, diplomàtic, vaja. El senyor Durant ja les fotia sense engaltar de tant en tant i fins i tot de forma brillant en ocasions però darrerament resulta preocupant la seva manca de contenció verbal.
Hi ha coses que es poden pensar però no s'han de dir, encara menys en públic. I encara menys una persona dedicada a un afer com la política, en la qual els lideratges es troben avui, en general, en hores baixes, sovint a causa dels mèrits fets pels seus professionals.
Això dels sous és un tema interessant. Jo considero que he cobrat un sou digne i que encara compto amb una jubilació digna i això que sóc de primària, el sector menys pagat dels ensenyants. Fa anys, molts, es parlava d'allò del cos únic d'ensenyants però no va reeixir. Encara que sigui un poquet qui es dediquen a la secundària guanyen més calerons, els de la universitat molts més i així va la cosa. Menys hores lectives, més calerons.
Durant anys els mestres vam guanyar molt poc. S'arrodonia el sou amb negociets, permanències, tants per cents dels llibres i llibretes, de les bates. En un despatx, durant els anys seixanta, podies guanyar més cèntims que fent de mestra. Després les coses es van anar arranjant. Avui, tal i com està el panorama, qui té feina fixa i un sou com el nostre es pot considerar un privilegiat, tot i que estem instal·lats en la queixa permanent.
Fa uns dies vaig corregir una mestra en actiu que em deia que es guanyava una misèria. Li vaig dir que hi havia joves amb llargues carreretes universitàries que guanyaven la meitat que nosaltres, això si tenien feina. I pares i mares de família que havien de tirar endavant amb menys de mil euros al mes. Les persones tenim una tendència perillosa a estirar més el braç que la màniga, així que tenim quatre rals. El que acosegueix un bon nivell creu que hi té dret i que allò és normal. Sempre mirem els qui guanyen més, mai els pobres que guanyen menys, molt menys o que es troben a l'atur.
La justificació d'algunes persones d'esquerra que vivien molt bé era que ells volien que tothom visqués igual. Molta gent d'esquerres ha acabat per donar mal exemple en això de la despesa, polítics inclosos, quan s'ha sabut que guanyaven massa diners, ja fos de sou o a causa de privilegis relacionats amb el càrrec. Una cosa és predicar i l'altra... He escoltat a algunes persones immigrants ironitzar sobre la crisi que tenim aquí, parlant dels seus països on el que hi ha és misèria i sovint, violència i cap perspectiva de tirar endavant. Tot és relatiu.
També hi ha qui justifica petites corrupteles o endolls a familiars pel fet que tothom ho fa. Circula per internet una llista de gent del PP que té fills i nebots col·locats però això no ho fan només ells, hem vist germans, cosins, veïns i saludats de molta gent, treballant a llocs on els pobres sense coneguts no hi poden accedir. Tots som humans i tots faríem el mateix, potser, però el sistema no ho hauria de permetre, tot i que el sistema també es troba en hores baixes.
El que em preocupa més de tot plegat no és pas que el senyor Duran no pugui viure amb el sou d'un docent, se suposa que d'un docent de nivell universitari, és clar, no devia pensar pas en les escoles primàries, quan va fer el comentari. El que em preocupa és que sigui capaç d'amollar un disbarat així en públic, mostra una gran manca de sensibilitat però, sobretot, de tàctica política, d'estratègia, de poder de captació de votants i de destraleria política. Admeto que es deu trobar en hores baixes, descol·locat. És allò dels dos galls en un galliner, vaja.
Però també em preocupa que els qui tenim una estabilitat econòmica, ni que sigui a la baixa, ens queixem tant en els temps que corren. Com el savi calderonià que pensava que no hi havia ningú més pobre que ell, de tant en tant cal mirar al darrere sense prejudicis. Segur que n'hi ha de tant savis com nosaltres, o més, que xalarien amb les nostres herbes remeieres refusades.
A l'excel·lent pel·lícula Margin Call surt aquest tema dels sous, quan els qui creuen que guanyen molt saben el que guanyen els que estan més amunt i fins i tot es pregunte què deuen fer amb tants diners. Quan hi ha un gran pastís les engrunes són sucoses i arriben a tot arreu, reflexió que també es feia el pobre protagonista de La foguera de les vanitats. Quan no hi ha pastissos, tot es complica.
