Quan jo era petit, hom ha dit que aleshores es vivia més feliç i potser sigui cert, però era una felicitat feta d'inconsciència, d'enviliment en els de sota, d'abús en els de sobre.
A pocs pobles l'home ha treballat com al nostre, tan durament i sense descans, en el seu combat amb la terra. Tota la Ribera és l'obra d'aquells braços, que la van arrencar de l'ermàs, dia rera dia.
(Sebastià Juan Arbó)
Aquests dies en què hem recordat Jesús Moncada m'ha vingut al cap Sebastià Juan Arbó, mort el 1984 i avui, crec, poc conegut o reconegut, més enllà de cercles intel·lectuals vinculats a la seva terra, la Ribera d'Ebre, com ara Emili Rosales, que va tenir cura de l'edició pòstuma de la seva obra completa en català.
Quan jo era petita Sebastià Juan Arbó era un d'aquells senyors que sortien retratats sovint al Destino, revista que comprava el meu avi els dissabtes i que feia una flaire característica, l'olor del bon paper d'abans i de la tinta fresca i artesanal. També hi sortien sovint autors com Pla, Delibes, Cunqueiro, el Porcel jove, fins i tot el Baroja vell. Eren una colleta, dit amb tot el respecte, molt present en la vida intel·lectual de l'època, castellanitzada per raons òbvies de supervivència. Amb els escrits de Sebastià Juan Arbó vaig tenir el primer contacte amb aquelles terres, per a mi molt llunyanes aleshores, de l'Ebre, del conreu de l'arròs, d'un món entre mític i tràgicament pobre.
Quan anava a escola una de les meves companyes, d'una casa una mica més benestant que la resta, pel fet que comptaven amb una petita empresa familiar, tenia un pare relacionat amb els ambients de catalanisme resistent que acostumava a comprar força llibres, i recordo que en una ocasió, a casa seva, i en pecaminós secret, ens va llegir un fragment fort d'una novel·la, que explicava una escena de sexe escrita com es feia aleshores, de forma més o menys tèrbola i emboirada, però que impressionava força. El llibre era Camins de nit, que més endavant vaig llegir en castellà en una edició del Círculo de lectores dels inicis, del qual s'havia fet sòcia la meva mare. El llibre em va colpir molt, tot i que al menys acaba amb una certa esperança, després de les moltes tragèdies que s'hi esdevenen. Recordo també que vaig llegir molt joveneta Tino Costa. Hores d'ara encara em sorprèn que tots aquells llibres passessin la resclosida censura de l'època. Durant els anys quaranta hi va haver una certa moda de novel·la tràgica i rural, el mateix Pascual Duarte de Cela (un altre de la colleta) respon a aquesta tendència.
Després, ja a la universitat dels vespres transicionals, Ricard Salvat ens va parlar de Sebastià Juan Arbó i del trasbals que va produir, a la societat que volia ser moderna i europea, de la Barcelona dels anys trenta, la publicació de Terres de l'Ebre, la constatació d'una realitat catalana molt més dura, miserable i terrible del que la gent benestant i lletraferida de l'època era capaç d'entomar. Opinava Salvat que Juan Arbó, com Pla, s'havien passat al castellà per necessitat de sobreviure, cosa que admeto, però que escrivien molt malament en aquesta llengua, cosa de la qual discrepo. Crec que hi ha textos d'aquests autors, en castellà, remarcables i que quan ens acostem a la seva obra, com a la de Sagarra, Rusiñol i tants d'altres, també s'ha de tenir en compte la producció en castellà i valorar-la de forma, si és possible, una mica allunyada de consideracions afectives i patriòtiques. Sebastià Juan Arbó es va passar al castellà, doncs, i va fer ell mateix dobles versions d'alguns dels seus llibres. L'estudi aprofundit de tots aquests autors no pot marcar un mur impermeable entre una llengua i l'altra, de la mateixa manera que el Monzó articulista en castellà no pot quedar marginat de la resta, en l'actualitat. Perquè en l'actualitat tampoc es dóna una puresa lingüística absoluta en els escriptors, encara que s'intenti fer volar coloms sobre si el periodisme és diferent o no. Juan Arbó va guanyar el Nadal del 1948, que era, aleshores, un premi de gran prestigi, per cert, com es pot comprovar per la nòmina de guardonats, amb Sobre las piedras grises.
En l'època de les classes de Salvat vaig llegir Terres de l'Ebre, un llibre que em va afectar profundament ja que la fatalitat hi és present en tot moment i no deixa cap bri d'esperança en la vida del protagonista. Potser ara no m'impressonaria de la mateixa manera però sé que vaig plorar a dojo i que vaig estar uns quants dies amb una sensació profunda de pena existencial. He llegit altres novel·les d'aquest autor, entre les quals La masia, la darrera, que ja no tenia, però, la força aclaparadora de les primeres i que, potser a causa de l'època en què es va publicar, en la qual hi va haver un intent seriós de recuperar l'autor, però en què les modes literàries anaven per un altre costat, va passar una mica de puntetes pel panorama literari del moment.
Després he conegut també el Juan Arbó biògraf. Amb motiu del centenari de Verdaguer vaig recuperar l'excel·lent biografia escrita per l'autor de la Ribera d'Ebre. Va ser una biografia polèmica en el seu moment, silenciada després, magnífica, la millor de totes, pel meu gust i pel de molts altres, com Isabel Clara Simó, per exemple. Finalment, després de la reivindicació de molta gent sobre el llibre oblidat, se'n va fer una reedició l'any del centenari verdaguerià, amb greus mancances, com ara l'absència del material gràfic que es troba en l'original. Per sort és una biografia que es pot recuperar en llibreries d'ocasió. JO la vaig comprar als encants de Sant Antoni, durant el centenari i recordo que el venedor em va dir, per tal de fer-me l'article: 'Éste está de moda, ahora...' Juan Arbó té també una altra biografia esplèndida, de Cervantes, gairebé introbable. I un parell més que no conec, de Baroja i Oscar Wilde.
Sebastià Juan Arbó em desvetlla un gran respecte i una immensa admiració, pràcticament autodidacta, amb moltes dificultats, amb la guerra civil pel mig i la llarga postguerra al damunt... Els seus llibres emblemàtics són magnífics, en un altre país serien de culte i estan al nivell d'obres molt més valorades i llegides. Avui, amb la gran recuperació del paisatge ebrenc i no només del de la Ribera d'Ebre, la figura pionera de Juan Arbó adquireix unes dimensions considerables. Té pàgines que recorden Dostoievski o Jorge Amado, per citar dos autors molt diversos en l'origen i època. Crec que va ser un escriptor que va llegir molt, moltíssim, cosa que es percep en el conjunt d'influències que es poden copsar en els seus llibres.
Sebastià Juan Arbó, com Pla i molts d'altres, homes de la seva època i de les seves circumstàncies, tenien una opinió sobre la dona que avui qualificaríem de mascliste, misògina o reduccionista, però amb la perspectiva que m'ha fornit el temps i considerant que en el present n'hi ha molts que fan grans proclames però que, a l'hora de la veritat, també la deixen de banda, i, sobre tot, que ja no poden rectificar la seva opinió, els hi perdonarem.
No sóc experta en l'obra de l'escriptor, ni de bon tros. Estic segura que si hi aprofundeixo i en faig relectures m'ensopegaré amb sorpreses extraordinàries. En tot cas si, com diuen, la memòria és un bon crític, Camins de nit, Terres de l'Ebre i la biografia de Verdaguer formen part ja del meu bagatge vital de forma definitiva, mentre que he oblidat el contingut de moltes altres obres de culte. Crec que Sebastià Juan Arbó és, encara, un autor una mica maleït. Les Terres de l'Ebre no són el País Valencià o les Illes, però han patit d'un cert allunyament espiritual i físic fins fa quatre dies, cosa que també explica la ignorància sobre autors diversos, com el mateix Bladé. Sebastià Juan Arbó va ser d'aquells autors que va fer les barcelones però que en algun moment va retornar, potser una mica o molt decebut del panorama intel·lectual, als seus orígens.
