Feia molt de temps que no anava al cinema 'de veritat', a causa de les circumstàncies i la darrera vegada vaig anar a veure també una pel·lícula francesa. I és que en cas de no triar de forma prou satisfactòria sempre m'agrada escoltar la llengua estrangera escolar de la meva infantesa per constatar que alguna cosa vaig aprendre, en aquells manuals Perrier entranyables.
Una gran part del cinema francès, com em va comentar, amb ironia, fa anys, una bona amiga cinèfila, consisteix en veure una colla de gent que xerra molt, cosa que aquesta pel·lícula confirma a bastament. Això, segons gustos, resultats i moments, pot ser un defecte o una virtut. Al director d’aquest pel·lícula, Emmanuel Mouret, se l’ha comparat força amb Rohmer i fins i tot s’ha dit que era el Rohmer del segle XXI.
En aquesta història, genuïnament francesa, ens trobem amb nou personatges, en edats que podrien anar dels trenta als cinquanta, interpretats per un quadre actoral poc conegut per nosaltres, de moment, brillants i eficaços, que intenten exposar de forma verbal els seus sentiments, dubtes i contradiccions, sense, però, sincerar-se mai de forma absoluta. La resta de la franja generacional és una gran absent, a banda d'algunes criatures que surten de passada o d'algunes referències a les iaies. El director, nascut l’any 1970, és també el guionista de la història, un text simpàtic, encisador en molts moments, ben estructurat, que té la grapa de no entrar en judicis ni prejudicis sobre el tema.
Un dels personatges que fa una mica de fil conductor de la resta, Maxime, vol ser escriptor però manifesta que tothom vol escriure, cosa que ja va dir, i escriure, Ciceró. Precisament la pel·lícula es pot entendre, fins i tot, com un conjunt de relats breus, amb personatges que incideixen en diferents relacions amoroses. Poques fidelitats serioses, una, a tot estirar, en el capteniment d’unes persones que viuen força bé i que sembla que no tinguin més problemes que els sentimentals. I tot plegat amb un rerefons de bona música clàssica, coneguda la gran majoria, com ara aquells clàssics populars que s’oferien en antics discos de vinil.
A banda dels evidents ressons de Rohmer hi trobem en el rerefons moltes més referències cinèfiles, filosòfiques, literàries, algunes de les quals son presents de forma directa al cinema o a la televisió que contemplen els personatges. Aquesta història d’històries podria semblar frívola si no comptes amb el bon guió i amb uns actors capaços d’expressar, fins i tot en els seus silencies, quan no parlen tant, sentiments, dubtes, enyoraments, frustracions i desenganys.
Les relacions amoroses han canviat molt però els éssers humans som contradictoris i cerquem en ocasions aventura i estabilitat, cosa complexa. La llibertat i el compromís, en això de l'amor, no son uns companys de viatge gaire ben avinguts. I per més que es defensi la sinceritat no sempre es pot o es vol explicar tot, ja sigui per no ferir més del compte o per no haver d’admetre les pròpies febleses. També, en molts casos, no volem saber la veritat del que fan o han fet o han pensat les nostres parelles, una vella facècia en castellà, tota una declaració d'intencions, feia: que no me engañe, si me engaña que no me entere, y, si me entero que me de igual. L'anàlisi de l’ànima humana que amara aquesta pel·lícula, potser una mica massa llarga pel meu gust, salva amb nota el conjunt i li dona una certa volada i una admirable autenticitat. Adient per oblidar pandèmies, crisis i procés i centrar-nos per una estona en un romanticisme fràgil però ben acompanyat i acomboiat.
