INTEL·LIGÈNCIES PERILLOSES I SERVITUDS BIOGRÀFIQUES: FERRATER I EL SEU TEMPS

 

Aquesta magnífica biografia de Gabriel Ferrater va ser la primera publicada, trenta anys després de la seva mort. L’autora l’ha revisat i n’ha corregit alguns detalls, poca cosa, de fet. Enguany ja en fa cinquanta, d’aquell suïcidi que va contribuir a mitificar, vulguem o no, la figura d’un personatge que encara desvetlla interès i curiositat. Potser pel fet de què és una biografia escrita en castellà no ha rebut, en l’actualitat, la difusió que mereix i en algunes ressenyes es qualifica la recent, la de Jordi Amat, de ser la primera. Al llibre d’Amat crec que l’autor, en algun moment, admet que no l’ha llegit, per motius diversos.

Cabré (Barcelona, 1968) és novel·lista, crítica literària, assagista, traductora. Ha traduït al català tota l’obra poètica de Ferrater i ha publicat interessants antologies sobre autors i autores diversos, catalans i castellans. Aquesta biografia, en el seu moment, va rebre lloances però també va comptar amb reticències diverses, cosa habitual, ja que el gènere biogràfic, encara més quan fa referència a personatges contemporanis, és complex i controvertit. Es tracta d’una biografia més aparentment convencional que la de Jordi Amat i crec que resulta interessant acostar-se a tots dos llibres en aquest any de commemoracions ferratianes. Considerant, és clar, que tenen un enfocament diferent i vint anys de diferència. Compta amb una bona bibliografia. A banda de les biografies hi ha un munt d’articles i publicacions diverses sobre Ferrater, avui etiquetat ja més aviat com a poeta de culte, quan, de fet, alguns dels seus contemporanis el valoraven més aviat com a crític d’art i lingüista.

Es considera Ferrater molt innovador en el tema poètic, i no seré jo qui contradigui determinats dogmes acadèmics, però en aquests darrers temps he llegit i escoltat coses poc fonamentades sobre si és o no és el millor poeta català contemporani. En això de la poesia, com en el mon de la literatura, en general, compten les modes i tendències, les lectures prèvies, el moment vital i els gustos personals. Espriu, que no era del gust de Ferrater, va ser el poeta català oficial indiscutible de la meva joventut, però avui la seva valoració ha anat de baixa.

El títol del llibre, això de l’excés de ser intel·ligent, té un sentit però avui hem descobert que hi ha molts tipus d’intel·ligència, i en el tema de la pràctica i l' emocional, Ferrater no va reeixir. Els personatges autodestructius, diferents, brillants però complexos, bevedors o lligats a addiccions diverses, encara més si tenen un final prematur, lligat a un suïcidi, no poden evitar la mitificació que n’acompanya el record. 

Cabré encapçala els capítols amb frases de Pavese, un altre suïcida brillantíssim, mitificat per la generació intel·lectual de Ferrater. Veu, entre tots dos, uns lligams evidents, en molts aspectes, i la relació té per a l’autora un component subjectiu. Fa alguns anys, el 2010, TV3 va oferir un documental molt interessant, Metrònom Ferrater, sobre aquest intel·lectual inclassificable que em resisteixo a etiquetar com a poeta i prou, encara que moltes persones coneguem més aviat, sobretot, la seva poesia.

Al documental hi surt molta gent que avui ja no és entre nosaltres, Carme Balcells, que tocava força de peus a terra, en algun moment, manifesta que si ets poeta i intel·ligent has de ser ric. I és que malgrat l’admiració que en tants aspectes ens desvetlla Ferrater, contemplant en perspectiva la seva vida i la seva tasca, no es poden deixar de banda les moltes ombres  vitals que l'acomboien, la impossibilitat d’estabilitat amorosa i professional, el llarg camí de bevedor excessiu, que és ja un intent de suïcidi a terminis, de fet.

Tant en aquesta biografia com en la d’Amat, de forma inevitable, hi ha especulacions i suposicions. I en el recull de testimonis del documental mencionat, opinions diverses, que convergeixen en el fet de què es tractava d’una persona atractiva i diferent però amb moltes febleses. Les biografies sempre seran limitades perquè recollir la vida d’algú, famós o no, en un volum o en un documental, és com voler agafar aigua amb un cistell. I el biografiat no té veu ni vot, és clar, quan ja no es troba entre nosaltres.

Més enllà de Ferrater el llibre ens passeja per una època de molts canvis, innovadora, reprimida però amb certa esperança, i, també, elitista, en aquella universitat minoritària, masclista, encara que fos aquell un masclisme en evolució i algunes dones joves s’anessin espavilant. Sembla que molta d’aquella gent brillant visqués en un mon diferent del de la gran majoria. En algun moment, l’any 1969, Ferrater explica que amb trenta mil pessetes al mes en té prou per viure de forma modesta. Si indaguem una mica com eren els salaris majoritaris dels treballadors, en aquella època, un sou com aquest em sembla un luxe. Aquell poema tan aplaudit, que Ferrater va recitar de forma magistral al Price, Gosa poder, a mi em produeix una mena d’angoixa, tot i que no en nego l’excel·lència.

Avui la cultura s’ha massificat i democratitzat, afortunadamen, tot i que les classes privilegiades encara ho tinguin més fàcil. Han passat molts anys. Per molts problemes polítics que ens sacsegin no son comparables als del temps de la dictadura. Una de les virtuts, segons la meva opinió, després de llegir la seva biografia i alguna cosa més, de Ferrater, és que no se’l pot encasellar, va escriure els seus poemes en català però els seus textos i les seves traduccions, i fins i tot les seves converses amb els coneguts, podien ser en castellà, en català o en molts altres idiomes, tot i que jo crec que, malgrat la seva innegable facilitat per les llengües, el tema poliglota s’ha exagerat en alguns aspectes.

Tant aquesta biografia com la d’Amat han de comptar amb una certa complicitat lectora, son llibres per aquells que ja sabem alguna cosa de l’autor i la seva obra, ni que sigui aspectes poc rellevants però significatius. Avui algunes gracietes i ximpleries de Ferrater, com ara això de grapejar senyores quan se’n va el llum, les veiem ben bé d’una altra manera. El futur no ha estat ben bé com s’esperava en els seixanta, en els setanta, però moltes coses han canviat, també la ideologia, el paper de la dona, relativament absent, intel·lectualment parlant, en aquella societat, amb poques excepcions.  Possiblement d’haver tingut la sort de poder estudiar a l’Autònoma en aquells anys, en els quals molta gent jove no havia assolit ni tan sols uns estudis primaris en condicions, Ferrater m’hauria resultat atractiu. Avui soc una iaia i el carisma intel·lectual acadèmic no m’afecta gaire. Afortunadament.

https://www.llegir.cat/2022/06/critica-vencer-la-por-vida-de-gabriel-ferrater-jordi-amat/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/metronom-ferrater/video/2621459/

Gabriel Ferrater i l'espurneig del passat

BOIRA


Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
quan se l'endugui un últim pàl.lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.

Pertanyo a una generació estranya i perduda, la d'aquella gent d'origen humil que no vam poder accedir a la universitat quan tocava però que vam coincidir en el temps amb tota una rastellera de persones mítiques a les quals no arribaríem a conèixer mai. Tot just uns quants anys després tot va canviar, la universitat va multiplicar les seves aules i els seus horaris, fins i tot va repartir aprovats polítics i els més afortunats, aquells i aquelles una mica més joves que no pas jo, van poder estrenar una autònoma que pretenia ser diferent i transgressora i que ha acabat per ser una universitat més, plena de gent, de crèdits, de màsters i de mediocritats.

Conec persones d'aquella època que van anar a l'autònoma i que van estudiar amb Ferrater, amb Molas, amb Rico. Tot plegat era molt més que una universitat, era un món efervescent, amb llums intenses i també amb moltes ombres i misèries, enlluernava una mica, tot plegat. El món dels suburbis, de la immigració, de les escoles nacionals amb seixanta o més infants a l'aula, però al menys escolaritzats, ja, de forma obligatòria, era molt lluny d'aquell altre món intel·lectual, on nois i noies de casa bona, molts d'ells catalans de soca-rel, però també alguns castellans benestants, de pares conservadors o molt més que conservadors, reconvertits en esquerrans, tallaven el bacallà i poblaven les nits urbanes de gresca elitista. Gent d'aquella que, fins i tot si no tenia diners, tenia coneguts amb diners que els facilitaven feina i casa, si calia, fent evident allò de què un duro en mans d'algú de bona família val cent vegades més que en mans d'un anònim representant de la classe treballadora. En aquell món, avui mític, encara que potser no pas tant com caldria, va viure i morir Gabriel Ferrater, de qui segurament ens n'han explicat moltes més coses que no pas les que n'hem arribat a llegir.

Fa uns dies mirava per televisió un reportatge sobre músics de rock que van morir joves, per causes diverses, envoltats de misteris no aclarits, suïcides, drogaddictes, bevedors sense mida. La genialitat, deia el comentarista del documental, sovint té aquest punt d'autodestrucció. En el magnífic reportatge que el canal 33 va oferir, a hores poc adients i de mínima audiència, sobre el lingüista i poeta i moltes coses més, s'incideix molt en aquest Ferrater genial, però difícil de tracte, que necessita de la gent, dels amics, de les dones, brillant i sociable, que no vol envellir de forma convencional. Per a tots aquests gurús del present que avui ens venen com un dogma irrefutable la necessitat de portar una vida saludable, aquells intel·lectuals, bevedors i fumadors, amb això que avui en diem conductes de risc, haurien de ser una mena de marginats literaris condemnats, un mal exemple per als infants innocents i sobreprotegits. Ah, el suïcidi, com canvia la percepció de les coses, de les persones... Unes antigues alumnes ho comenten, en el reportatge, era un professor singular, sí, però si no hagués estat la mort prematura potser no n'haurien parlat tant. I també una estudiosa de la seva obra parla d'aquesta estranya aura que el suïcidi prematur atorga als escriptors. I als músics, i als pintors, i als actors, i a tota mena de gent famosa, ni que sigui en espais de culte per als iniciats... diria jo


Avui Ferrater, si visqués, podria ser un vellet decadent, un candidat nostre al Nobel. Si hagués mort d'una mort convencional, relativament madur, en tindríem una visió molt diferent, també. Potser seria, al capdavall, un oblidat més d'aquesta petita història dels catalans lletraferits, on l'amnèsia campa a pleret un dia sí i un altre també i on les paraules i els fets d'aquells que van tenir el seu moment i el seu espai s'abalteixen en un oblit gairebé absolut. Impressiona, avui, veure'l i escoltar-lo recitar, en aquell Price de les nostres febles esperances, entrellucar els qui l'acompanyen, tan joves tots, i comprovar com han envellit  els nois ben plantats i les noies boniques que el miraven embadalides i que encara s'embadaleixen en recordar-lo. 


Fins i tot la seva germana, que ens explica una part de la història des d'una tranquil·la maduresa, i que se'ns presenta jove i bella, en les filmacions familiars, amb els seus germans, riallera i feliç, ha mort després del reportatge, fa poc, pel que ens diuen en la dedicatòria final, una mena d'inesperada mala notícia que ens deixa encara en un silenci més profund i nostàlgic.

Penjo aquí el reportatge per si algú no té ganes de furgar al tevetrès a la carta. Em sobten algunes absències, en el reportatge, de dones, sobre tot, com ara Marta Pessarrodona. O també que no s'aprofiti el moment per incidir una mica més en el personatge d'Helena Valentí, una gran oblidada avui. Fins i tot hi manca, potser, més context polític, social, cultural o acadèmic d'aquells anys. Encara que tant és, ja que el reportatge es va emetre a hores de poca audiència i no crec que, per ara, arribi a la majoria de gent, segons la meva opinió és un documental per a iniciats en el tema, cosa que els passa a molts documentals d'aquest estil. Qui no sàpiga res de res de l'autor cosa que, encara que pugui semblar estranya, en els temps que corren és possible, hi trobarà a faltar una mica més de gruix biogràfic i literari. Però vaja, està molt bé, i encara bo que gent coratjosa endegui aquesta  mena  d'iniciatives.