La historia explica con facilidad el destino deuna clase social entera, pero no puede explicar la vida de un ser humano. Por otro lado, Dios no quiera que eso entre dentro de sus obligaciones. Porque si las leyes históricas de toda una clase cayeran sobre el destino de un solo hombre, este no podría soportar el peso (...)
Hay un sistema para hacerse irrepetible, aunque sea para uno mismo: recordar la propia juventud. Y entonces resulta asombrosa. Cuando uno es joven y vive rodeado de jóvenes, le parece que todos tenemos un destino en común. Pero pasa el tiempo, los destinos serpentean y se enroscan, arden como una mecha lenta y entonces cada uno de nosotros se apaga o explota a su manera (...)
Me parece que nunca antes había habido una necesidad tan masiva de comprender el pasado como la que se percibe ahora en la gente. Nuestro pasado es enigmático. Y es enigmático no tanto por los hechos, sobre los que llegarán nuevas revelaciones, sino desde el punto de vista de la psicología.
Para mi es precisament así. De hechos ya tengo suficientes. Estoy harto de ellos (...)
He llegit aquest llibre per casualitat. En l'interior d'un altre que vaig agafar a la biblioteca fa un temps hi vaig trobar una nota manuscrita amb el seu títol, el nom de l'autor i el de l'editorial. Aleshores vaig comprovar que era un llibre d'un cert èxit i que per la xarxa es podien trobar moltes referències i comentaris sobre la novel·la i el seu autor. De fet és una reedició, fa uns deu anys ja l'havia publicat Lumen, no sé si aleshores va tenir el mateix ressò, jo no ho recordo. I tot això del ressò, en els nostres temps, és absolutament relatiu.
Els llibres sobre els disbarats i assassinats de l'estalinisme m'inquieten i em neguitegen, sobretot perquè la intel·lectualitat europea va flirtejar amb aquell règim horrible i encara trobo qui em canta les excel·lències d'aquell comunisme, avui reconvertit en no sé ben bé què. Hi ha unanimitat en condemnar el nazisme i les seves seqüeles com també n'hi ha, al menys entre la gent que conec, en condemnar el franquisme i en accentuar-ne la perversitat. Però els pecats de l'esquerra o d'allò que en vam voler dir esquerra són encara tolerats, fins i tot silenciats o passats per alt.
Hi ha qui es posa nerviós quan li expliqués que durant la guerra civil es van estossinar i torturar, per la banda republicana, molts innocents. Sempre es busquen justificacions o s'entra en comparacions absurdes, com ara que els altres en van matar molts més, cosa lligada al fet que van guanyar la guerra i van tenir més temps per fer-ho. Considerant que en els darrers temps de la guerra civil els estalinistes remenaven les cireres no sé pas com hauria anat una victòria lligada a una servitud comunista, en aquells anys. De fet d'uns feixistes ja sabem o creiem saber què en podem esperar, és molt pitjor quan unes bones idees es perverteixen en la pràctica, no és el mateix que et faci una mala passada un desconegut a qui tens mania o menysprees que un parent o amic a qui aprecies de veritat.
Izraíl Métter té una biografia complexa i difícil, va sobreviure a la pobresa, a les purgues, a la guerra i a les repressions diverses. Aquest llibre no es va publicar sencer fins el 1989, el seu autor va morir el 1996, encara va tenir sort i va poder gaudir del ressò que la publicació va provocar. A més a més dels perills en els quals aquell sistema estatalitzat embolcallava tothom ell tenia dos elements més en contra, era jueu i fill d'un modestíssim comerciant, cosa que durant la seva joventut li va complicar molt els estudis superiors.
La quinta esquina es considera un llibre autobiogràfic en gran part. L'autor intenta explicar més que no pas condemnar i no s'esplaia en la descripció de crueltats i tortures, com fan alguns escriptors quan parlen de situacions semblants, les violències passen de puntetes i potser per això ens fan esgarrifar encara més. No és aquest un llibre sobre política ni estalinisme sinó que l'autor reflexiona sobre el pas de la vida, a l'entorn de la llum de la infantesa i la joventut, sobre l'amor incoherent i indefugible, la vellesa i la natura humana, inexplicable i imprevisible. Com sol passar, una gran part dels antics torturadors a sou, envellits, justifiquen el seu passat, feien el que calia, complien ordres, s'havia de fer d'aquella manera. I els nous joves pateixen del mateix mal o de les mateixes virtuts que els antics, quan tot és per estrenar la vida es veu d'una altra manera i els riscos i els perills semblen bajanades. L'autor no defuig el reconeixement dels seus propis actes injustos, lligats a la fe juvenil en unes determinades idees, no és habitual ensopegar-se amb exàmens de consciència seriosos, pels nostres verals.
Métter admet que els fets històrics es poden interpretar i intentar comprendre però que la psicologia humana és inexplicable. Incideix en el caràcter absolutament religiós d'un règim que va bandejar la tradició del sagrat cristià ortodox per instal·lar una religió encara molt més dogmàtica, el culte a Lenin, a Stalin, d'una forma que mirada des del present resulta temible, encara més quan aquí ens en van arribar ressons també sacralitzats i molts intel·lectuals de prestigi van lloar-ne les excel·lències i en van amagar les misèries. Llegir avui alguns articles de revistes com Triunfo, els quals consumíem molts joves amb fe religiosa durant un temps, fan força angúnia. Acabes per adonar-te que per totes bandes et fan passar bou per bèstia grossa.
L'autor es va dedicar, com va poder i el van deixar, a l'ensenyament de les matemàtiques, per això també opina sovint sobre l'ensenyament i l'educació. Després d'explicar alguns trets del seu pare, qui manegava a casa seva fins i tot els aspectes domèstics més inversemblants i que encara li va amollar la darrera pallissa als disset anys, reflexiona sobre una evidència que molta gent defuig perquè no ens abelleix, en un temps on tot sembla controlable i previsible:
No se debe golpear a los niños. Eso es lo que he estudiado. Pero he visto tantas cosas inexplicables en la vida que me han confundido a muerte y no sé a qué conclusión llegar. He conocido familias en las que se educaba a los niños de acuerdo con los más perfectos métodos pedagógicos. Sin embargo, cuando llegaba el momento, ese niño se convertía en un sinvergüenza. He conocido familias en las que los padres eran unos canallas y venían al mundo unos hijos de los que la humanidad entera podía enorgullecerse.
Me parece que nunca se podrá explicar este misterio.
I després incideix en una qüestió que jo havia sentit comentar per part de gent intel·ligent relacionada amb el món educatiu, que la pedagogia teòrica no té en compte la personalitat dels educadors i que el mètode de Makarenko va donar resultat mentre l'utilitzava el mateix Makarenko. Pel que fa a l'àmbit familiar:
Toda madre forma el carácter de su hijo con su método de fabricación casera. Con toda la fuerza de su personalidad irrepetible.
Ell va tenir sort amb la seva mare, a qui recorda amb tendresa i l'habilitat més gran de la qual va ser estimar els fills de forma incondicional, sense fer soroll, essent allà quan calia i sense jutjar les seves relliscades.
Un altre tema el qual alguns comentaristes han considerat central en el llibre, cosa que es podria matisar, són les relacions amoroses del protagonista amb una dona, Katia, una història de trobades i separacions, d'incomprensions i infidelitats, una mica allò de ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio. I és que de vegades no és tan sols el món exterior qui ens condiciona, nosaltres no sabem ser bons ni amb nosaltres mateixos ni aconseguir sense problemes les petites felicitats a l'abast. Katia no podrà envellir, se l'empassarà el sistema de forma cruel, com a tants d'altres, com al seu bonhomiós i intel·ligent pare.
La cinquena cantonada del títol té relació amb els mètodes de tortura dels sicaris de l'estat però també amb alguna cosa impossible i terrible al mateix temps, quan t'obliguen a trobar un lloc inexistent i a combregar amb rodes de molí, de grat o per força per motius que no tenen ni cap ni peus però que provoquen conseqüències gravíssimes. I al capdavall s'acaba per cercar, de forma física o espiritual, tombes impossibles de retrobar, com explica l'autor en comparar la seva vellesa amb la d'un antic combatent que dedica les vacances a cercar enterraments massius del passat. Métter és un d'aquests grans autors en el qual podem retrobar-nos nosaltres mateixos i les nostres circumstàncies i dèries i misèries ja que ens parla del misteri més gran de tots, d'aquesta ànima humana universal tan impossible de conèixer i d'interpretar.
La cinquena cantonada del títol té relació amb els mètodes de tortura dels sicaris de l'estat però també amb alguna cosa impossible i terrible al mateix temps, quan t'obliguen a trobar un lloc inexistent i a combregar amb rodes de molí, de grat o per força per motius que no tenen ni cap ni peus però que provoquen conseqüències gravíssimes. I al capdavall s'acaba per cercar, de forma física o espiritual, tombes impossibles de retrobar, com explica l'autor en comparar la seva vellesa amb la d'un antic combatent que dedica les vacances a cercar enterraments massius del passat. Métter és un d'aquests grans autors en el qual podem retrobar-nos nosaltres mateixos i les nostres circumstàncies i dèries i misèries ja que ens parla del misteri més gran de tots, d'aquesta ànima humana universal tan impossible de conèixer i d'interpretar.
