Divagacions sobre literatura, senyores oblidades i moltes coses més...

Aquests dies he agafat alguns llibres de la biblioteca, a l'atzar, entre els quals dos de novel·la policiaca, d'aquesta de moda, que ens arriba dels països nòrdics a gavadals, darrerament. Les novel·les negres, policiaques, de detectius, de misteri, o com en vulguem dir, distreuen, però gairebé sempre acabo decebuda amb els seus finals agafats pels pèls, inversemblants i mal resolts. Aquestes dues, una de Jo Nesbo, Nèmesis,  i l'altra de K.O. Dahl no han estat una excepció. La de Dahl, amb el títol una mica humorístic d'Un mort a l'aparador, m'anava agradant força fins que es va començar a embolicar i, a més, era privisible que arribés algun tema relacionat amb els nazis, ja que li han posat una coberta amb un aparador amb cartells de propaganda hitleriana, una relliscada, em sembla, encara que potser es creu, editorialment parlant, que el nazisme encara ven. Possiblement molts autors opten per aquest gènere pel fet que té sortida actualment, el mateix que la novel·la pseudo-històrica. Les biblioteques van molt bé per fer aquests tasts sense haver de gastar diners en llibres que potser no t'acabaran de convèncer però que ajuden a fer passar l'estona distrets. Aquests llibres que menciono es troben, per cert, amb facilitat a biblioteques i llibreries, de moment. No sempre és així.

Fa pocs dies un editor de culte va respondre les preguntes que li feien en una entrevista i va incidir en el tema, manifestant que és ingenu pretendre viure de la literatura. Vaja, una obvietat. Però, de fet, hi ha gent que en viu, de la literatura, si és que a aquest periodisme desenfadat de columneta, ni que sigui amanit amb tertúlies radiofòniques o televisives pagades, en volem dir literatura, és clar. Un escriptor minoritari, com la majoria, ha respost al tema amb una entrada al seu blog, fent un repàs sobre el panorama literari català actual, cosa que també feia l'editor mencionat, des d'altres punts de vista. El panorama, es miri com es miri, sembla molt trist, però crec que sempre ha estat així, més o menys. He llegit des de fa anys, amb gran tafaneria, aquesta mena de polèmiques sobre capelletes, misèries editorials, negoci... Els problemes s'han agreujat perquè hi ha molta més gent que escriu, fins i tot que arriba a publicar i que posa la il·lusió en el llibre publicat amb la mateixa innocència amb la qual comprem loteria per Nadal, de tant en tant.

S'escriu en molts casos, com en el meu, per afició, com es pot practicar ioga o remenar boixets. Poca gent es fa rica amb la literatura, són minoria, però existeixen, com existeixen aquells a qui toca la rifa. Dedicant la teva vida a l'ensenyament primari es pot viure amb dignitat però no et faràs rica, ni que siguis la millor mestra del món, cosa molt subjectiva i gairebé impossible de valorar. Amb la literatura sempre hi ha la remotíssima possibilitat que un llibre sigui un èxit de vendes, que el tradueixin a tot el món i que en facin una pel·lícula catalana que més endavant copiïn els americans i que t'arribi, ni que sigui tard, la fortuna. Com comprendreu, tot un conte de la lletera, més o menys. Sobre editorials, n'hi ha de molt diverses, les petites fan una gran funció, sempre queda la por que no morin d'èxit en algun moment o que no acabin per ser xuclades pels grups grans, o pel grup més gran de tots. De casos, en la nostra història recent, n'hi ha un munt. 

Paradoxalment, els escriptors aficionats, que no tenim intenció ni possibilitats, de moment,  de professionalitzar-nos, també hem estat molt bescantats. Havia llegit àcides crítiques sobre els escriptors de diumenge a la tarda, fa anys. S'havia de tendir a la professionalització. La professionalització, però, comporta un gran nombre de servituds i misèries, també, com és ben sabut. El món literari, com l'artístic en general, sempre ha estat excessivament idealitzat, es pontifica sobre allò que és o no és bo. L'editor de culte diu que l'obra d'art es reconeix de seguida. Jo en dubto. El temps, les tendències, les modes i el nostre tarannà, i el tarannà i els gustos dels editors que poden editar, també compten. Els suplements culturals són també subjectius, de vegades es critica descaradament l'enemic i es sobrevalora l'amic o el company de feina fins a límits ridículs. Els premis els donen les institucions, en general. Abans els 'grossos'  servien per promocionar nous valors, en el sentit de gent poc coneguda, no només jove. Avui es va a la venda segura, mediàtics i ja consagrats. A un escriptor encara en actiu li han muntat una exposició i tot, aquesta mena d'homenatges es feien a gent difunta o molt velleta, abans. La sacralització d'aquest autor sempre m'ha sorprès, no diré pas que escrigui malament, però ha escrit poc i també algunes coses infumables, com tants d'altres. 

A més de les quatre patums nostrades que ens toca en cada moment, a casa nostra hi ha una gran badoqueria pels estrangers. En això pequem tots, els dels mitjans i la gent normaleta, que anem a fer cues per veure el Murakami, per exemple i no coneixem més de mitja dotzena d'autors de casa. Avui trobo al diari que tornen a dedicar un espai ben gros a... Paul Auster. Aquest senyor també té coses bones i coses que no tant, però, vaja, el valor literari se li suposa. Fa anys se li va pagar amb gran rebombori una estada a Barcelona a Leavitt, aleshores de moda, una patum novella dels 80, avui oblidat, gairebé. La cosa va aixecar polseguera, no massa, perquè malgrat que el món més o menys intel·lectual es miri el melic, el ressò del tema és pobre i limitat. 

No heu percebut cap cosa estranya en tot el que explico? No heu trobat a faltar res?  I si dic que l'exposició de Monzó ve precedida d'altres que es van dedicar a Pla, Brossa, Palau i Fabre, Perucho? Doncs que tot són homes, no hi ha dones, com passava en aquella antiga cançó, on la taverna era un cenacle masculí. N'hi ha unes quantes, és clar, moltes, diria jo, però no fan soroll i se'n parla poc, quan se'n parla. Olga Xirinacs ha guanyat tots els premis que es poden guanyar, és una gran treballadora, cosa que per mi és, també, un gran mèrit, sobre tot quan comprovo la requesta que tenen aquests xicots que es fan famosos amb un grapat de contes als quals no trec mèrit literari, ja que no vull entrar en valoracions crematístiques sinó en temes més pedestres. Certament, a Tarragona la tenen molt en compte, però de vegades no ho ha tingut pas fàcil per publicar i sempre es queixa, amb gran raó, de la mala política de traduccions. Qui recorda avui l'excel·lent narrativa de Maria Aurèlia Capmany, que va ser fins i tot mediàtica i política? Vaig endegar el blog Tèrbol Atzur en comprovar l'oblit en el qual es troba la poesia de factura femenina, però m'adono que no és només en el camp de la poesia, que passa això. Si molts escriptors-homes ja es queixen dels problemes del sector, de la invisibilitat comercial, de la manca d'atenció que els dediquen els suplements literaris, en el cas de les dones la cosa és, encara, molt més greu. I voldria dir que mai no m'he tingut per feminista i que fins i tot en ocasions he de fer examen de consciència per analitzar seriosament si no estic carregada de punyetes amb aquest tema...

Tot això no és nou i en els temps espriuans i anteriors ja es bandejava l'aportació de les senyores, poetes-dones de tanta categoria com Vinyoli o Espriu, que fins i tot compartien ambients literaris amb aquells senyors, són poc, molt poc conegudes. A França hi ha un gran nombre de dones que publiquen, amb èxit. Goso dir que un llibre com L'elegància de l'eriçó, amb un tema intimista i familiar, aquí no hauria arribat a publicar-se o que una Gavalda catalana possiblement ja hauria llençat la tovallola... a la rentadora. Els llibres de Marianne Fredriksson, per tornar al vell nord glaçat, no tenen res a envejar a moltes narracions intimistes recents, escrites per la rodalia, publicades o inèdites per manca d'editor, escrites per dones. Però és clar, no és el mateix ser francesa, sueca, venir avalada per l'empenta de la teva terra i comptar amb un nom exòtic que dir-te Marieta de l'Ull Viu i haver guanyat els Jocs Florals de Santa Tecla dels Lletraferits. I això sense entrar en èxits recents d'autores dels països més pobres, narracions personals, de vegades autobiogràfiques que passen a l'Índia, a Xina, a Àfrica... Ai, aquí ens titllaran de provincianes si gosem insistir en aquests temes que són els de sempre i que sempre existiran!!! Mares, pares, àvies, fills, filles, quina vulgaritat!!!

He començat parlant d'autors del fred i acabaré, encara que no vingui a tomb, recordant  un personatge de la calidesa mediterrània i de l'humor fallero, Joan Monleón, que ens ha deixat en aquests dies d'hivern i que va lligat a una època en la qual era possible conviure amb entusiasme amb tantes coses diverses. De vegades em pregunto com hem pogut acabar d'aquesta manera amb la resta de la península, països més o menys catalans inclosos, quan en uns anys entusiastes aquí ens vestíem de fallera, cantàvem en gallec, basc i castellà, en totes les seves variants dialectals, i a Madrid i més indrets llunyans aplaudien Raimon o Llach sense complexos. Bé, passa a les millors famílies, grans amants acaben que es llencen els plats pel cap. De vegades fins i tot es reconcilien, però ja res no és com en el temps de les cireres. Per cert, en el món de la cançó sovint sembla, també, que només hi hagués hagut homes, s'han sabut vendre millor?????


Sobre autors treballadors i els qui no ho són massa, o no ho són gens, sembla que la quantitat comporta la manca d'excel·lència, al pobre Pedrolo sempre li retreien que escrivia massa. Jo crec que això és totalment injust, el que passa és que enfrontar-se amb un bon feix de literatura costa més que no pas llegir -o escriure- un poema i un parell de narracions. Fins i tot amb això dels blogs hi havia, al principi, bizantins debats sobre com havia de ser la llargada de les entrades, posts, apunts o com n'hi vulguin dir, que el nom no fa la cosa, -curta, és clar, segons els entesos-, i si pagava la pena escriure quan, per exemple, no tenies més de cinquanta visites diàries. Massa experts i poca gent fent feina, la veritat.