Acabo d'assabentar-me de la mort de Joan Triadú, un home de la generació dels meus pares, una generació que ens està abandonant de forma inevitable en aquests darrers anys.
Joan Triadú havia estat moltes coses, pedagog, poeta, promotor cultural, crític literari. Aplegava les contradiccions del catalanisme de supervivència, que no tenia més remei que ser elitista i controvertit. Les persones que no pertanyíem a classes mitjanes benestants, que no formàvem part del món universitari, ens sentíem una mica excloses d'aquell univers català intel·lectual una mica de catacumbes, que cercava l'excel·lència però que també exercia certa dictadura. Si eres catalana i de classe obrera, amb certes aspiracions culturals, era molt difícil de trobar la teva ubicació, en dècades passades.
Triadú tenia les seves dèries i aquestes es poden copsar en les seves antologies, que van provocar sàtires d'escriptors bandejats per motius extraliteraris, com sol passar encara avui. Aquell món i aquella colla eren de tot menys pacífics, hi havia controvèrsies i capelletes en aquella mena d'exili interior en procés de recuperació. El catalanisme d'aleshores va fer una gran tasca de recuperació però també va generar antipaties i el sentiment de que el català era burgès. Els prejudicis de certs sectors en contra de la immigració castellana, andalusa, d'aleshores, eren importants.
Avui tot ha passat. La universitat és a l'abast de tothom encara que no tingui el pes que tenia quan era petita i minoritària. La permeabilitat social també és més important, encara que sovint ens sembli que sempre manen els mateixos, a tots els nivells. Aquest nepotisme s'ha estès fins i tot a les noves elits, hi ha molts fills i filles i nebots i nebodes en els nous centres de poder.
Ainaud de Lasarte ironitzava fa un temps sobre el tema. Deia que fins arribar al president Montilla tots els qui havien manat a partir de la transició eren coneguts de casa seva. Triadú formava part d'un món mític, llunyà per a la gent del Paral·lel, ple d'iniciatives de les quals trigaves en assabentar-te. Per a ser escolta, fa anys, de segons quins agrupaments, calia anar recomanat. Un paradigma de tot plegat és la famosa escola Thau i algunes altres, encara amb un gran prestigi que potser avui no respon estrictament a la realitat. Que unes escoles amb un alumnat molt escollit, en tots els sentits, ofereixin resultats d'excel·lència no té massa mèrit, en té molt més una pública i de suburbi amb un noranta per cent d'immigrants que aconsegueix uns resultats dignes. Encara que aquests resultats, inclosos en les fredes estadístiques, puguin semblar fracassos.
Som en uns temps molt diferents i de tot el bagatge dels personatges com Triadú ens hem de quedar amb les coses bones, com ara la forta exigència de qualitat en tot i l'esperit catalanista a tota prova i defugir relliscades òbvies i prejudicis que vistos en perspectiva encara saben més greu.
La visió parcial d'aquell temps i l'admiració per tantes remarcables iniciatives protagonitzades per Triadú i personatges com ell ha fet oblidar en ocasions la història del maltractat obrerisme català i la realitat d'una societat que va arribar a estar molt esqueixada. Encara ens costa valorar de forma objectiva els nostres personatges i tendim a la lloa desmesurada o a la condemna definitiva.
