CALMA DE DIUMENGE
Tarda de diumenge, ardent
com una copa de canya,
amb un horitzó lluent
i núvol de blanc d'Espanya.
La mandra roman estesa
per la riera i per l'hort
i calla, sola i encesa,
la carretera del Port.
Nostàlgia de Barcelona
des del suburbi adormit,
sense una sola persona,
sense una veu, sense un crit.
Només enllà de la via
els nois nuets dins del llac.
I el sol, damunt l'ombra pia
de l'home del sac.
RAVAL (fragment)
Aquestes sis de la tarda
sobre un barri de raval...
Barri cansat, solitari,
de gent pobra i vestit blau.
De mallots foscos que mostren
pits torrats de dures carns
de nens i nenes descalços
i faldilles de percal.
Aquestes sis de la tarda...
Rabents, esquincen l'espai
les orenetes que escriuen
pals i ganxos pel cel blau (...)
He trobat molt poques referències i cap imatge de Josep Gimeno i Navarro, el poeta de l'enyor perdurable, com el va definir Frederic Alfonso i Orfila. De família immigrant, va començar a escriure en castellà. Els diaris recullen, abans de la guerra, força notes sobre les seves publicacions i estrenes de teatre. Després de la guerra civil també el retrobo, animant Jocs Florals, recitant poemes en castellà i català. Roig i Llop, un altre oblidat, tot i que la fama de la filla ha fet, que, al menys, se li reconegui el mèrit paternal, el menciona en el llibre El meu viatge per la vida (1939-1975) i reclama, quan parla d'ell, una anunciada edició recopilatòria de la seva poesia, edició que no crec que existeixi encara. Va morir als cinquanta-cinc anys, jove encara, tuberculós. Roig i Llop, que el defineix com a sensible, tendre i amb una ironia franciscana, el va conèixer a un sanatori, amb motiu d'un concert de Mercè Plantada, i comenta la seva agonia en una clínica llòbrega. Havia estat de jove futbolista professional i tipògraf. Va ser també un excel·lent pintor i dibuixant.
