Les exposicions del CCCB i moltes altres exposicions del nostre present són, de fet, singulars parcs temàtics culturals. No sé si m'agraden o no. En general, passejar entre projeccions diverses i sons absurds que es barregen, passar per indrets laberíntics, sota coses estranyes penjades per tot arreu, em resulta divertit, inquietant i sovint farragós, també. Però crec que s'han de veure, sobre tot, aquestes que ens han anat oferint amb comptagotes, des de mitjans dels noranta, sobre ciutats i escriptors. Crec que les he vist totes fins ara i en concret em va trasbalsar la de Kafka i Praga, fa anys, ja que hi vaig anar un diumenge pel matí, d'estiu, en el qual érem allà quatre gats comptats. Al principi semblava que s'oferirien de forma més regular, però feia temps que no en muntaven cap de la col·lecció.
Per fi n'ha arribat una altra, la de Trieste-Magris. Magris no és un autor fàcil, quedaria molt bé dient que l'he llegit de forma aprofundida, però no és així, m'ha costat i em costa, i de tant en tant reprenc fragments del Danubi i d'altres llibres seus, de forma puntual i desacomplexada, per constatar la manca de cultura general que em trasbalsa. Sobretot pel que fa referència a aquesta Europa central complexa i diversa de la qual Trieste n'ha estat un exemple paradigmàtic. Si costa definir que és o no és la cultura, en aquell context de diversitat castigada per migracions i tragèdies, on la multiculturalitat ha estat antiga, colorista, reprimida, esclafada, malmesa, tolerada i acceptada, encara es fa més difícil, tot i que el turisme frívol del present torni a oferir-nos la facilitat barata de les rutes culturals de manual. El passeig per l'exposició serveix o hauria de servir per copsar la relativitat de fronteres, llengües, religions, etiquetes, nacionalitats... En el fons, només homes i dones, supervivients, resignats, autodestructius, lluitadors, víctimes i botxins, que de vegades són intercanviables, muntanyes de morts i de deportats i el renaixement constant de la vida i, sí, també de la cultura i la cultureta.
No cal córrer, durarà fins al juliol, però potser caldrà repetir i tot. Imprescindible, tot i que ja dic que no sóc excessivament entusiasta d'aquest tipus d'exposicions modernes, estil performance i que comparteixo molts aspectes de crítiques desacomplexades com aquesta que podeu trobar aquí. Però, bé, mirem la cosa positiva i anem una estona a meditar en què som, d'on venim i què és o no és això que es diu Europa. O què caram hauria de ser...
