Bertrand Cantat, c'est un peu le type qui assassine père et mère mais s'attire la sympathie du jury parce qu'il est désormais orphelin. Ok, il a tué sa femme, tout le monde est d'accord, mais c'est bien lui le plus puni. Parce qu'il l'aimait, cette femme. Passionnément, même. Et maintenant, elle n'est plus là.
C'est bien simple, leur histoire d'amour tragique n'avait rien à voir avec les histoires d'amour popotes des couples petits bourgeois comme le vôtre ou le mien. Dans la leur, il y avait cette espèce de grandeur, de magie, d'exception que ne peuvent évidemment comprendre les médiocres, convaincus qu'une femme qui ne survit pas à l'excès de passion d'un artiste, c'est la même chose qu'une caissière de Franprix tabassée à mort par son plombier de mari…
Ok, je fais dans le sarcasme, là, mais on serait sarcastique à moins. Et à lire les papiers sur l'accueil réservé au chanteur de Noir Désir par ses fans, l'autre soir dans la banlieue bordelaise, on se demande comment la connerie peut être à ce point soluble dans les larsens et les miaulements de pédales wah wah (Hugues Serraf).
La gent de la meva edat recorda bé aquell noi jovenet de L'escapada i que després va protagonitzar una pel·lícula supervalorada i forta amb musiqueta enganxosa, Un home i una dona, a més d'altres, és clar. Una de les filles que l'actor va tenir amb una de les seves dones era una noia esplèndida i liberal, amb quatre fills, que va abandonar una parella seriosa i estable per això que en francès en diuen amor fou. L'objecte del desig era un cantant de rock qui, se suposa que a causa d'un atac de gelosia, la va matar a cops, encara que l'estimava apassionadament. Al cantant li van caure vuit anys de presó i n'ha complert quatre. Havia tornat a conviure amb la seva primera dona i aquesta, també una persona brillant i intel·ligent es va suicidar fa poc a causa, sembla, de la pressió que la situació de l'antic marit li provocava i, segons diuen males llengües, del xantatge emocional que aquest li feia, a més de fer-li una mica de por i tot.
El xicot, aficionat a cantar la pau i la llibertat, ha retornat als escenaris en olor de multitud i amb un munt de fans que l'aclamaven de forma absoluta, després d'haver vist reduïda la pena a causa de la seva bona conducta i el seu penediment, ja que no volia fer el que va fer, anava col·locat i tot va ser accidental, malgrat els molts cops que va donar a la noia i el fet que la va tenir inconscient un munt d'hores sense avisar cap metge. I tot això passa a França i mentrestant anem fent volar colomets sobre la violència de gènere. És clar que no és el mateix cas, com comenta amb sarcasme el cronista que transcric, que si la morta fos una caixera de supermercat assassinada per un marit obrer i amb poca cultura. Com ironitza també el periodista, aquest noi desvetlla tendresa, talment com si algú que hagués mort pare i mare desvetllés compassió pel fet que s'ha convertit en un orfanet. Si això no és un món de mones... Aquí, darrerament, ja no som tant francòfons com abans, altrament em temo que fins i tot el convidarien a algun festival barceloní de culte, aquest noi. Com he llegit en alguna altra publicació, no se sap que fa més angúnia i basarda, si el cantant-assassí o el seu reguitzell de seguidors enfervorits. Què hi diu, a tot plegat, la comunitat feminista internacional?
