Si tu reviens jamais danser
Chez Temporel, un jour ou l'autre,
Pense à ceux qui tous ont laissé
Leurs noms gravés auprès des nôtres.
Souviens-toi : quand tu l'as choisie
Pour tourner la valse en mineur,
La bonne chance enfin saisie,
Deux initiales dans un cœur.
Pense à ta jeunesse gâchée,
Sans t'en douter, au fil des jours,
Pense à l'image tant cherchée
Qui garderait son vrai contour.
Des robes aux couleurs de valse
Il n'est demeuré qu'un reflet
Sur le tain écaillé des glaces,
Des chansons - à peine un couplet
Mais c'est assez pour que renaisse
Ce qu'alors nous avons aimé
Et pour que tu te reconnaisses
Dans ce petit bal mal famé
Avec d'autres qui sont partis
Vers le meilleur ou vers le pire,
Avec celle qui t'a souri
Et dit les mots qu'il fallait dire.
Oui, si tu retournes danser
Chez Temporel, un jour ou l'autre,
Pense aux bonheurs qui sont passés
Là, simplement, comme les nôtres.
André Hardellet
Gràcias a l'imprescindible Vinilíssim he tornat a escoltar les cançons de Mercè Madolell, no pas totes, car algunes van quedar en el món eteri dels projectes no realitzats.
En aquells primers anys de la Nova Cançó va sorgir molta gent interessant. Una de les veus amb més personalitat era la d'aquesta noia amb un rostre singular i una mirada profunda, que encara trasbalsa des de la coberta d'un d'aquells discos de l'època. En algun moment recorda una mica els primers discos de Guillermina Motta, i és que hi havia una manera de cantar una mica oficial fins que cadascú va anar conformant la seva pròpia veu.
Jo, aleshores, no tenia diners per comprar discos. Una amiga, més gran que jo, se'ls podia comprar gairebé tots, m'imagino que fent un cert esforç. Sabia música i ens va ensenyar algunes d'aquelles cançons avui poc recordades.
Pensava que, com tants altres, Madolell havia abandonat la cançó de forma voluntària i potser no va ser ben bé així. Els temps van canviar i tan sols van surar tres o quatre cantats d'aquelles Plèiades. El motiu principal és que no els van ser fidels els nous mandarins de la cultura i tampoc la gent del poble, que ens vam afeccionar al rock català o a les havaneres. En aquest país això s'esdevé sovint i ja els de la Nova Cançó havien bandejat la tradició catalana i Espinàs ho va proclamar en una cançó en la qual afirmava, tenint com a fons musical allò de 'a la vora de la mar', que calia oblidar velles tonades que encomanaven la tristesa.
En cercar per la xarxa informació sobre Mercè Madolell m'he trobat amb l'agradable sorpresa de què, al menys, té una entrada a viquipèdia, i també m'he ensopegat amb un article que li va dedicar Espinàs, fa un parell d'anys, on es copsa un cert desencant de la cantant per la manera com va anar tot i sobre el poc que se la recorda.
Aquella Nova Cançó era una mica elitista i universitària i bevia de les fonts franceses gairebé de forma exclusiva però en aquell moment va ser tot plegat innovador i extraordinari, en el context de l'època. Una de les cançons que més recordo de Madolell és aquest bar de tantes nits, de fet és la traducció d'un tema que van difondre Patachou i Guy Béart, avui també cantants poc recordats pels nostres verals. Tots dos són feliçment vius, Patachou ja té noranta-cinc anys. La lletra original és d'un poema molt bonic d'un gran escritor, André Hardellet. Per cert, també Guillermina Motta en va fer una versió, d'aquest tema tan evocador i nostàlgic. La versió al català crec que és de Josep Maria Espinàs, que va escriure moltes versions de cantants francesos i cal dir que totes estan molt ben fetes.
Els estranys motius pels quals grans cantants, molts bons escriptors, pintors remarcables, cuiners de categoria o actors extraordinaris no passen de secundaris mentre moltes mediocritats assoleixen la fama i els calerons sempre serà un misteri per resoldre. Els qui triomfen pensen que és per mèrits propis i que la qualitat sura per damunt de tot però em temo que no és ben bé així. La fortuna és capriciosa i l'atzar hi té molt a veure.
Els estranys motius pels quals grans cantants, molts bons escriptors, pintors remarcables, cuiners de categoria o actors extraordinaris no passen de secundaris mentre moltes mediocritats assoleixen la fama i els calerons sempre serà un misteri per resoldre. Els qui triomfen pensen que és per mèrits propis i que la qualitat sura per damunt de tot però em temo que no és ben bé així. La fortuna és capriciosa i l'atzar hi té molt a veure.
