Hi ha gent que li té mania a Meryl Streep, potser en ocasions resulta una mica irritant i moltes actrius de la seva edat es queixen de què li donen tots els bons papers de senyora madura, que no són gaires, a ella, però jo la trobo una gran actriu. Amb el Hanks he passat per diferents etapes, de jovenet no m'agradava gens però quan el vaig veure a Camí de perdició em vaig haver de treure el barret i reconsiderar la meva opinió sobre un actor que ha tingut grapa a l'hora de triar papers i que ha produït, així mateix, coses interessants.
Per altra banda, malgrat la devoció per Spielberg, força generalitzada, em temo que els sectors progres de la nostra societat que militen en l'antiamericanisme visceral pensaran que aquest The Post rebla el clau d'un cert orgull patriòtic cofoi, molt d'aquella terra, però trobo que aquesta és una pel·lícula interessant i ben feta, amb una primera part un pèl ensopida si no es coneix el context.
El cinema americà té de tot, sàtires furibundes en contra del periodisme oportunista i sensacionalista i lloances per als bons periodistes arriscats, cosa que està molt bé. En tots els grans temes socials i polítics el seu cinema és capaç d'autoretratar-se de forma negativa sense concessions i de lloar-se per damunt del raonable. Ho trobo una virtut, ves. En aquesta pel·lícula hi ha una mica de tot, un excés de bones intencions, una poc subtil picada d'ullet al present Trumpero, i una fe que en ocasions sembla ingènua sobre el poder del periodisme quan hem constatat que saber la veritat no sempre produeix efectes polítics esperats o desitjats. Com que no hi ha gaire història el director ha optat per un excés de dinamisme de la càmera, i tots van amunt i avall de forma excessiva.
Per altra banda, la pel·lícula ens dóna l'oportunitat de conèixer una mica més la gran personalitat de Katharine Graham, una dona destinada a fer de florero de luxe i que va evolucionar de forma impressionant en haver d'agafar les regnes del diari que havia estat del seu pare. La personalitat del seu marit, Phil, podria ser objecte d'una altra pel·lícula, va ser un personatge turmentat que, per cert, va destapar segons sembla, entre d'altres coses, l'afer de Kennedy amb Mary Pinchot Meyer, pintora, morta en estranyes circumstàncies i cunyada de Bren Bradlee, el periodista a qui dona vida Hanks. Embolica que fa fort i la realitat supera la ficció.
A més a més, un fill de Katharine Graham, William, es va suicidar no fa gaire, poc abans de l'estrena de The Post. De forma inevitable s'ha recordat la mort del seu pare, tot i que les circumstàncies i l'edat són molt diferents. El suïcidi, en la nostra societat, és encara un tema espinós i incòmode, quan pel que vaig sentint, i això que molts suïcidis s'han maquillat o amagat, a moltes famílies n'han tingut algun cas o més d'un.
Un dels temes que semblen secundaris però que he trobat interessant pels paral·lelismes els quals, en un altre nivell, molt més casolà, m'he ensopegat pels nostres verals és el dels amics polítics amb poder evident. Aquí tots dos periodistes se senten estafats quan evoquen la seva amistat amb els Kennedy, que els van enredar, com a tothom, pel que fa al tema del Vietnam i ves a saber en quins altres. Era aquella, ja, una guerra perduda a la qual s'anava enviant jovent a morir i a patir. Com a la Batalla de l'Ebre, vaja.
Gent que coneixia i admirava persones com Pujol o Millet també s'ha sentit estafada en aquests darrers temps. Els polítics o manaies amb poder, ai, no tenen amics, no en poden tenir, i això es pot viure fins a nivell molt bàsic i personal, així que algun conegut o saludat assoleix un lloc en un ajuntament de tercera categoria o un antic mestre i company aconsegueix un càrrec al Departament.
Quan jo treballava en una empresa, la promoció d'algun jovenet de la meva edat (les noies encara no assolien càrrecs de poder, ni tan sols de poc poder) a cap de secció o el que fos comportava que ja no et tractés amb la mateixa franquesa i que guardés les distàncies. Què hi farem. Així és la vida i potser ha de ser així.
Quan jo treballava en una empresa, la promoció d'algun jovenet de la meva edat (les noies encara no assolien càrrecs de poder, ni tan sols de poc poder) a cap de secció o el que fos comportava que ja no et tractés amb la mateixa franquesa i que guardés les distàncies. Què hi farem. Així és la vida i potser ha de ser així.
The Post, tot i que ja sabem l'argument i com s'acaba, ens retorna a aquells anys del Vietnam en flames i a aquelles protestes, en els quals el periodisme dels Estats Units va fer un salt endavant important, pel que fa a la difícil i sempre fràgil llibertat de premsa. Ja ho sabem, sí, però està molt bé que ens ho recordin, de tant en tant. Tot i que aquí el poble surt de passada i de forma gairebé anecdòtica, tot s'ha de dir.
