Miquel de Palol va publicar fa uns quants dies un article a l’Avui que ha provocat una certa polèmica, encara que crec que en d’altres temps hi hauria hagut molt més soroll. L’article es titulava ‘Quo Vadis’, expressió llatina darrerament molt utilitzada en periodisme de denúncia, però que a mi m’evoca més aviat en Robert Taylor vestit de centurió. Escriu Palol sobre ‘la nostra’ i la poca presència d’autors, actors i el que sigui, catalans. Crec que té tota la raó i el que fa uns dies escrivia jo sobre las traduccions simultànies de literatura castellana al català anava, en cert sentit, en aquesta línia, també, ja que la promoció d'aquests autors, en la pràctica, el que fa és bandejar encara més els nostres i, també, que crec que posats a esmerçar esforços i diners en traduccions, potser val més concentrar aquests esforços en autors més difícils d'entendre en versió original.
Una altra cosa és que pensi, com Alzamora, a qui menciona Palol, que amb la independència ho faríem millor. Tot plegat és fer volar coloms i els qui tenim uns quants anyets al damunt i recordem temps passats sabem que, en circumstàncies pitjors, aquesta abstracció que en díem la cultura, la cultureta o la culturassa, era molt més respectada pels pocs mitjans a l’abast nostre d’aleshores. Una mostra de l'article:
UNA DE LES CARES VISIBLES DE LA CATALANITAT és -o, com provaré de mostrar, hauria de ser- la televisió pública. Permetin-me un breu balanç dels últims dies de TV3 i el 33. A El club -programa de tarda, per si algun afortunat anacoreta ho desconeix-, el presentador anuncia la presència d'un escriptor. Quedo estupefacte: quin animal s'ha trencat el coll?, com deien els de poble davant d'un xeflis inesperat. L'emoció dura poc: el convidat resulta ser Fernando Swartz. Pocs dies després, a Millenium, en Colom anuncia programa sobre la investigació periodística, la crònica com a gènere. Això fa bona pinta. Però, ep!, escriptor-cronista convidat, Francisco Casavella. Tornem a l'Om. Programa nostàlgic de cançons de la generació passada. Artistes convidats, el Dúo Dinámico. Advocat del diable de mi mateix, penso que potser he tingut mala sort i m'he perdut l'aparició en horari estel·lar d'en Raimon, d'en Porcel, d'en Parcerisas, d'en Roger Mas, d'Antònia Font...
L’article ha merescut menció positiva fins i tot per part de la tralla del senyor Trallero. I, com era d’esperar, també ha sofert les crítiques dels integristes de l’altre costat que han considerat que Palol es queixava, no pas del fet de no veure creadors catalans per tevetrès, sinó de veure’n de castellans, que també, però que no és això. Ja fa temps que la TV3 no és el que havia estat i no és pas que pel que fa a cantants, literatura i la resta hagués estat mai massa. Precisament una de les crítiques als programes de Casas, dels quals parlava fa poc, era la presència de vips estrangers i la poca substància nostrada, en aquells temps gloriosos. Però, ves, coses de la vida, Casas ha estat un dels pocs en endegar una història televisiva seriosa d’aquelles cançons gairebé oblidades.
És evident que hi ha un tema de castellà-català, però també hi ha un tema cultural molt més global i universalista, perquè, siguem objectius, els canals castellans tampoc no donen massa suport a escriptors, artistes i cantants (sobre tot, cantautors) de gruix intel·lectual important, amb algunes excepcions i, sovint, en horaris surrealistes. Només cal pensar en coses com ara les entrevistes antigues de Soler Serrano i el planter que va passar per allà, que va incloure fins i tot Josep Pla o Mercè Rodoreda, (de qui, amb motiu del centenari, ens han refregit ara el Mirall Trencat, a tot estirar), o en La Clave i en tants d’altres. Poetes i escriptors surten per la pantalleta de forma breu quan moren o, en tot cas, deu minutets en la concessió d’algun premi gros (vegis el gran Gamoneda) o en algun raconet de l’Informe Semanal que també és un dels pocs programes ‘dels d’abans’. El bandejament de la Cançó no és pas d’ara, als mitjans de casa. A més, les poques publicacions catalanes que donen algun suport al tema també estan lligades a capelletes culturals, quan més petites més excloents i això, malauradament, tampoc no és d’ara, perquè per desgràcia, quan menys serem menys riurem, i podem trobar moltes mostres de cainisme propi i força cruel.
Tenim un problema, però està inserit en un altre de més gran: la frivolització de tot plegat fins a límits impensables en aquells temps antics d’abans dels vuitanta, temps que no enyoro massa de forma global, però sí pel que fa a aquests aspectes, la veritat. El problema no és que surti Casavella, és que no surtin els nostres. Però també que no surti Gamoneda, per exemple. Jo desitjaria que pugués sortir tothom, primer i de forma més nombrosa i destacada els nostres, és clar, però també els altres. El problema és que els prestatges són limitats i les tries, oportunistes i lligades a interessos diversos, interessos poc coneguts per l'usuari patidor a qui se l'acaba culpant de voler el que li donen.
Per cert, cercant coses antigues m’he ensopegat amb aquest post, al blog Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, on l’autor recorda un número de l’emblemàtica revista Oriflama, de 1968, (un dia he de parlar d'aquesta revista en profunditat) en el qual s’iniciava una secció sobre literatura amb un poema de Foix, el magnífic Tot n’és ple, que acaba, precisament amb aquests versos adients al context que ens ocupa:
Quantes portes tancades als poetes
Una altra cosa és que pensi, com Alzamora, a qui menciona Palol, que amb la independència ho faríem millor. Tot plegat és fer volar coloms i els qui tenim uns quants anyets al damunt i recordem temps passats sabem que, en circumstàncies pitjors, aquesta abstracció que en díem la cultura, la cultureta o la culturassa, era molt més respectada pels pocs mitjans a l’abast nostre d’aleshores. Una mostra de l'article:
UNA DE LES CARES VISIBLES DE LA CATALANITAT és -o, com provaré de mostrar, hauria de ser- la televisió pública. Permetin-me un breu balanç dels últims dies de TV3 i el 33. A El club -programa de tarda, per si algun afortunat anacoreta ho desconeix-, el presentador anuncia la presència d'un escriptor. Quedo estupefacte: quin animal s'ha trencat el coll?, com deien els de poble davant d'un xeflis inesperat. L'emoció dura poc: el convidat resulta ser Fernando Swartz. Pocs dies després, a Millenium, en Colom anuncia programa sobre la investigació periodística, la crònica com a gènere. Això fa bona pinta. Però, ep!, escriptor-cronista convidat, Francisco Casavella. Tornem a l'Om. Programa nostàlgic de cançons de la generació passada. Artistes convidats, el Dúo Dinámico. Advocat del diable de mi mateix, penso que potser he tingut mala sort i m'he perdut l'aparició en horari estel·lar d'en Raimon, d'en Porcel, d'en Parcerisas, d'en Roger Mas, d'Antònia Font...
L’article ha merescut menció positiva fins i tot per part de la tralla del senyor Trallero. I, com era d’esperar, també ha sofert les crítiques dels integristes de l’altre costat que han considerat que Palol es queixava, no pas del fet de no veure creadors catalans per tevetrès, sinó de veure’n de castellans, que també, però que no és això. Ja fa temps que la TV3 no és el que havia estat i no és pas que pel que fa a cantants, literatura i la resta hagués estat mai massa. Precisament una de les crítiques als programes de Casas, dels quals parlava fa poc, era la presència de vips estrangers i la poca substància nostrada, en aquells temps gloriosos. Però, ves, coses de la vida, Casas ha estat un dels pocs en endegar una història televisiva seriosa d’aquelles cançons gairebé oblidades.
És evident que hi ha un tema de castellà-català, però també hi ha un tema cultural molt més global i universalista, perquè, siguem objectius, els canals castellans tampoc no donen massa suport a escriptors, artistes i cantants (sobre tot, cantautors) de gruix intel·lectual important, amb algunes excepcions i, sovint, en horaris surrealistes. Només cal pensar en coses com ara les entrevistes antigues de Soler Serrano i el planter que va passar per allà, que va incloure fins i tot Josep Pla o Mercè Rodoreda, (de qui, amb motiu del centenari, ens han refregit ara el Mirall Trencat, a tot estirar), o en La Clave i en tants d’altres. Poetes i escriptors surten per la pantalleta de forma breu quan moren o, en tot cas, deu minutets en la concessió d’algun premi gros (vegis el gran Gamoneda) o en algun raconet de l’Informe Semanal que també és un dels pocs programes ‘dels d’abans’. El bandejament de la Cançó no és pas d’ara, als mitjans de casa. A més, les poques publicacions catalanes que donen algun suport al tema també estan lligades a capelletes culturals, quan més petites més excloents i això, malauradament, tampoc no és d’ara, perquè per desgràcia, quan menys serem menys riurem, i podem trobar moltes mostres de cainisme propi i força cruel.
Tenim un problema, però està inserit en un altre de més gran: la frivolització de tot plegat fins a límits impensables en aquells temps antics d’abans dels vuitanta, temps que no enyoro massa de forma global, però sí pel que fa a aquests aspectes, la veritat. El problema no és que surti Casavella, és que no surtin els nostres. Però també que no surti Gamoneda, per exemple. Jo desitjaria que pugués sortir tothom, primer i de forma més nombrosa i destacada els nostres, és clar, però també els altres. El problema és que els prestatges són limitats i les tries, oportunistes i lligades a interessos diversos, interessos poc coneguts per l'usuari patidor a qui se l'acaba culpant de voler el que li donen.
Per cert, cercant coses antigues m’he ensopegat amb aquest post, al blog Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, on l’autor recorda un número de l’emblemàtica revista Oriflama, de 1968, (un dia he de parlar d'aquesta revista en profunditat) en el qual s’iniciava una secció sobre literatura amb un poema de Foix, el magnífic Tot n’és ple, que acaba, precisament amb aquests versos adients al context que ens ocupa:
Quantes portes tancades als poetes
Tot n'és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n'és ple
