Arribar a molt gran pot fer que t'oblidin o que t'honorin. Si encara estàs en forma, deu ser un goig, malgrat tot. Han donat el Premi d'Honor a Montserrat Abelló, així que recupero un antic post de la meva antiga 'Panxa del Bou', del mes d'abril de 2006, que vaig dedicar-li. Fa poc parlava amb un familiar de Joana Raspall, que hauria pogut estar una altra candidata al Premi en qüestió, i que té més de noranta anys, també. Aquest premi moltes vegades ha tingut la seva polèmica, sobretot quan el món literari català desvetllava més interès pel marro intern, i és que barrejar honor i literatura és, en ocasions, espinós. Sempre sortia allò de si s'havia de donar o no a Josep Pla. I també va ser molt sonat allò de fer venir en Josep Carner i després no donar-li perquè, segons deien 'sotto voce', rapapiejava, que és una cosa freqüent que podem fer quan envellim massa. Un premi merescut i, a més, a una senyora gran i de la zona tarragonina, que ja té mèrit, tal i com van els reconeixements literaris nostrats! Precisament dilluns, al grup de lectura, vaig poder escoltar Olga Xirinacs, brillantíssima, planyent el poc ressò que fins fa poc havien tingut els autors de Barcelona cap avall, fins ara. Potser no és exactament així, perquè, per exemple, tampoc Maria Àngels Anglada no va tenir el reconeixement que mereixia i vivia a l'Empordà, és clar. Fa uns dies, en un d'aquests canals de televisió que sorgeixen de tant en tant de l'espai eteri i que veig amb granet o de forma deficient, vaig escoltar Montserrat Abelló. És tracta d'una autora cultíssima, amb una vida molt activa, que ha viscut durant molt de temps a l'estranger i ha traduït textos importants de l'anglès. Malgrat tot això, malgrat haver-se relacionat amb el bo i millor de la literatura catalana, és, penso, poc coneguda. Per la xarxa podeu trobar moltes coses sobre ella i també força poemes. Una mostra:
De Vida diària, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 47.
Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l'oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.
Aquesta tarda d'estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l'aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.
Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.
Em dolc del pit i de l'esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l'he viscuda
i és meva.
I això que estic cansada!
I això que estic cansada!
De El blat del temps, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 128.
Sóc plena de dolor
de records que em reclamen.
I és inútil que m'esforci
a oblidar.
I els rostres i els núvols
se m'allunyen;
com en una tarda massa calorosa d'estiu.
I la rosada que refresca ja no arriba.
Sóc terra assedegada.
De Dins l'esfera del temps, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 281.
Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.
