He llegit aquest estiu, entre d’altres llibres, La Font de Ceres, de Josep Lorman, bàsicament a causa del títol i de les referències al meu barri que s’hi poden trobar i Pandora al Congo, sobre tot perquè és la lectura ‘que toca’ al grup de l’editorial Meteora en el qual participo. No em considero capacitada per jutjar el primer títol, Lorman és un gran treballador de la ploma i tinc debilitat per qualsevol text on surti, ni que sigui de passada, el meu barri. La Font de Ceres és, a més, el nom que porta el modest butlletí que la societat d’història del barri a la qual pertanyo edita (quan pot). Com molts sabeu o hauríeu de saber, aquesta Font es troba a Montjuïc, a la Plaça ‘del cavall’ o de Sant Jordi. És una font neoclàssica, de Celdoni Guixà, que ha patit ja diferents trasllats.
Aquesta font-brollador primer va ser al Passeig de Gràcia, aleshores inexistent, però sembla que feia nosa quan pujaven les forces d’ordre a posar l’ordre pertinent a la Vila de Gràcia, si hi havia aldarulls, no pas, com ara, a causa de la disbauxa festera sinó per diferents motius complexos i diversos. Més endavant va anar a parar al recentment urbanitzat Poble-sec, a la Plaça de Blasco de Garay, avui del Sortidor, a causa precisament del record d’aquesta font. Potser era massa grossa per l’indret, també diuen que algun infant va tenir un ensurt en remullar-se a l’estany de forma involuntària, el cas és que amb l’exposició del 29 va anar a parar a Montjuïc, on és ara.
En acabar aquests llibres m’he ensopegat amb un que em va regalar el meu fill fa temps i que encara no havia començat, Jazz Cleopatra, una biografia de Josephine Baker, gran senyora de la música frívola, tot una època del París mític, escrita per Phyllis Rose, biografa de personatges tan diferents com Virginia Woolf. A casa meva parlaven de la Baker jove i escandalosa, el seu record en aquella Barcelona gris de la postguerra era brillant, resplendent. Mig nua, cinturó de plàtans, moviments sensuals... Josephine Baker era ja aleshores una senyora esplèndida i respectable amb una corrua de nois i noies de tots els colors, la tribu de l’arc de Sant Martí, en deia ella, que havia anat adoptant.
De la misèria d’un Saint Louis dominat per les agres lluites racials de l’època, amb una infantesa molt difícil, Baker va arribar a guanyar-se un París encantat per l’exotisme africà, encara que ella no era africana ni de bon tros, ja. Va representar una fantasia africana, per a la badoqueria d'un públic que volia copsar la suposada sensualitat salvatge dels negres. Els seus moviments d'ulls i de cos van desvetllar grans entusiasmes xalestoneros. Aquells magnífics i modestos musicals de la tele de l’època la van recuperar en alguna ocasió. Franz Joham, el dels vienesos, cavallerós, educat, la va fer baixar per una escala que posaven en les grans ocasions, quan venien les grans senyores del món de la música. En aquella època jo no tenia tele, una veïna ens convidava a veure els programes de l’època, contemplar-la va desvetllar entre els grans d’aleshores una gran admiració. Baker va col·laborar en moltes causes justes, amb la Resistència, amb la Creu Roja, amb la defensa dels drets dels afro-americans i es va guanyar el respecte de tothom. Va rebre honors militars a França, en el seu funeral, malgrat el seu origen americà, quan va morir, el 1975, a punt de fer setanta anys i en un món que havia canviat molt des d’aquell dels feliços vint. Per sort, existeixen molts vídeos on la podem veure, no ha passat com amb la seva contemporània i veïna nostra, ‘la Meller’, però França és França i la veritat és que la Baker era molt més simpàtica que donya Raquel, siguem objectius.
Sobre Pandora al Congo, m’ha semblat un llibre ben escrit, massa llarg, i una mica cor de les tenebres d’estar per casa, la veritat, amb tocs de ciència-ficció semblants als de la Pell Freda, però que, ai, ara són mentida (o no?). Però alguna cosa deu tenir l’aigua quan la beneeixen, que deien els grans. En el fons, l'enamorament ingenu del protagonista i narrador de la història vers la suposada habitant del subsòl té molt a veure amb la badoqueria dels parisencs que contemplaven aquelles revistes negres d'aleshores...
