Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pau Alabajos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pau Alabajos. Mostrar tots els missatges

7.3.24

LA VEU D'UN POBLE: CENTENARI DEL NAIXEMENT DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS




El cantautor Pau Alabajos ha elaborat una biografia, la primera, no n’hi havia cap altra fins ara, de Vicent Andrés Estellés, l’any del centenari del seu naixement. El llibre no és una biografia convencional, i tot i no ser massa extensa és, també, una bona antologia de l’obra del poeta, adient per aquells que s’hi acosten per primera vegada però també per als qui ja el coneixen, més o menys a fons.

Alabajos ha musicat diversos poemes d’Estellés i ha estat en contacte amb la seva família, sobretot amb la filla, el gendre i els nets. No ens ofereix un passeig cronològic per la vida del poeta, ho fa a través d’episodis de la seva vida vinculats amb els seus poemes, i els capítols s’estructuren en connexió amb el territori, el poble i el país.

Estellés mostra, a través d’Alabajos, el costat més humà i profund de les relacions que va bastir al llarg de la vida, amb la seva dona, Isabel Lorente, i els seus fills, o amb els seus amics. Podem copsar el dolor que li va produir la mort prematura de la primera filla i els vincles amb personatges com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Ovidi Montllor o Salvador Espriu. En el cas d’Espriu és interessant recuperar-lo, en un moment en el qual la seva significació ha anat de baixa, un fet que tampoc no és estrany en el nostre context cultural, que, de vegades, rancieja i té interès en restar en lloc de sumar.

Estellés és un home polièdric, amb moltes facetes, fill del forner de Burjassot, periodista compromès i acomiadat, solidari amb les causes dels humils i explotats, amb el seu país i la catalanitat en general. Amb motiu de les celebracions del centenari s’endegaran diferents iniciatives tot i que, malauradament, no sempre els actes culturals d’aquest tipus tenen la difusió i el ressò merescuts.

Vicent Andrés Estellés va néixer l’any 1924 i va morir el 1993. Ha estat considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. De jove, ja instal·lat a la ciutat de València, es va aficionar a la literatura de forma autodidacta, i va beure en moltes fons, tant catalanes com internacionals.

Va estudiar periodisme com a becari i va treballar al diari ‘Las Provincias’ on va fer amistat amb Joan Fuster i Sanchís Guarner. L’any 1978, després d’haver estat redactor en cap del diari, en va ser acomiadat. Aquest fet, però, li va permetre dedicar-se a la poesia i a d’altres activitats culturals. El mateix 1978 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1984 el de les Lletres Valencianes.

Compta amb una obra extensa, amb una part inèdita. Tot i que és molt conegut com a poeta va escriure novel·les breus, teatre, fins i tot guions de cinema. Els seus temes centrals son la mort, cosa que el fa connectar amb Espriu, el sexe, la pàtria, sempre en un estil quotidià, senzill, treballat i, si calia, vulgar i planer. Va obtenir premis i reconeixements i un dels qui va contribuir a difondre la seva poesia va ser Ovidi Montllor, gràcies al qual temes com ‘Els amants’ han acabat per ser patrimoni popular i molt conegudes i recitades.

Pau Alabajos (Torrent, 1982) és un cantautor actual, filòleg, una de les figures més interessants i cultes de la Comunitat Valenciana. Ha actuat a nombroses ciutats i en companyia de músics com Cesk Freixas. Ha rebut premis i reconeixements i ha treballat molts temes d’Estellés. És el secretari del col·lectiu Ovidi Montllor. A més dels seus concerts i tres discos gravats ha publicat dos textos teatrals i ha desenvolupat una gran tasca educativa a l’entorn del tema de la Nova Cançó i de la poesia d’Estellés. És, actualment, una de les personalitats més significatives i rellevants de les noves generacions del mon cultural dels Països Catalans.

Aquest és un llibre per tenir i rellegir. Inclou fotografies i un annex amb bibliografia i d’altres referències.

Vicent Andrés Estellés

La veu d’un poble

Pau Alabajos

 
Sembra llibres, 2024

8.12.17

NECESSITEM CANÇONS

Resultat d'imatges de Cesk Freixas

Vaixells de llibertat (Cesk Freixas)


El que avui és nostre crit de lluita

demà serà un sospir de victòria,
si viu la terra també viu la gent,
que visqui ara i que ho faci lliure.



Ni França ni Espanya aconseguiran
robar tot allò que no els hi pertany,
el nom d'una terra i d'una gent,
el nom dels Països Catalans.



I passa l'aire
que dels vuit vents
en farem un
de més lliure i digne,
que bufarà
ones d'il·lusió
a tots aquells
que la van perdre.



I els del nord
no perdrem el sud,
ni un pam de terra
ni una gota d'aigua,
i un cop de vent,
cada minut,
remolcarà a la mar
un nou vaixell de llibertat.


Confesso la meva ignorància a l'entorn de la música actual en català i en el que sigui. Molts grups que he escoltat, de forma puntual, i que són objecte de la devoció de sectors diversos de jovent no em diuen res, em produeixen somnolència, potser a causa de l'edat, i diria, tot i que pot ser una percepció, que una de les coses que me'ls fa poc interessants és que sovint la seva temàtica gira a l'entorn de les relacions de parella més ràncies i convencionals.

Aquests dies, en els moviments de masses generats per la situació política, hem tornat a escoltar els clàssics de la cançó protesta, Diguem no i, sobretot, L'estaca, que jo crec que té al seu favor el fet de comptar amb una música senzilla i enganxosa. Dels pocs cantants clàssics de la meva edat que s'han mullat amb el tema una ha estat Maria del Mar Bonet amb allò de Què volen aquesta gent. La lletra d'aquesta cançó és de Lluís Serrahima i explica un fet real i horrible dels anys seixanta.

En el repertori musical entonat i corejat per la gent d'avui hi trobo a faltar cançons d'avui fetes per gent d'avui. No és pas que no hi hagi cantants de protesta. Un dels més significatius i interessants, pel meu gust, és Cesk Freixas. Cesk Freixas escriu poemes i canta també cançons d'altres autors i en alguna actuació en actes multitudinaris ho ha fet així. Té una llarga i sòlida carrera musical però els cantants d'avui i el seu reconeixement generalitzat no té res a veure amb el que passava quan jo era jove.

Un dels problemes són els mitjans de comunicació, gairebé no hi ha programes musicals, no tan sols pel que fa a la cançó d'autor sinó en general. A tot estirar t'expliquen que algú ha tret un disc i un dia de tant en tant te'n posen alguna coseta per la televisió. És clar que tothom té el seu públic i els seus seguidors, els concerts en directe són molt importants, però més enllà d'aquestes devocions la situació fa que a l'hora de cantar plegats tornem al de sempre i sembla que costa trencar les barreres generacionals.
ceskfreixas-discografia
Vaig conèixer Freixas en cercar cançons relacionades amb el meu barri. Una de les més famoses i conegudes del cantant  crec que és la de La petita Rambla del Poble-sec. En una ocasió, fa alguns anys, va actuar al barri, durant una Festa Major, amb un cantat valencià també molt interessant i reivindicatiu, Pau Alabajos. Malauradament ho van fer a l'aire lliure, enmig d'un ambient festiu i sorollós poc adient per gaudir d'unes lletres amb un contingut clarament polític i de reivindicació. Tots dos cantants són persones implicades en els sectors més radicals de l'esquerra. Jo crec que s'han de recuperar els recitals en petits espais, a porta tancada, per tal que es pugui gaudir d'unes lletres que sovint són, fins i tot, més importants que la música.

Està molt bé tornar als clàssics però crec que els temps nous precisen de missatges nous, capaços de formar part de la nostra vida i del nostra imaginari a nivell generalitzat i transversal. Avui hi ha gent de casa que fins i tot canta directament en anglès, què hi farem, hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Però els compromesos amb la llengua, amb el país i amb la música mereixen més oportunitats d'accedir al reconeixement de la majoria. I això arribarà quan, més enllà de L'estaca, en qualsevol manifestació massiva -i crec que en tenim per dies- puguem corejar lletres d'avui escrites per gent d'avui i que parlin del present. 

Encara que moltes coses sembla que es repeteixin, les circumstàncies són diferents i l'època, també. De moment, i que duri, uns fets com els que explica el Què volen aquesta gent, pertanyen a temps més difícils encara. I amb molta més violència institucional física. La violència psicològica, en canvi, potser ha anat en augment de forma subtil i evident.

Estic segura de què hi deu haver molts cantautors actuals dels quals en desconec la trajectòria, no tan sols a Catalunya, sinó a tot arreu. Que no en sàpiga res o en sàpiga poca cosa crec que és culpa d'una política cultural mesquina i curta de vista. La Transició va aconseguir acabar amb moltes coses, també amb un munt d'iniciatives musicals, entre les quals, la més rellevant, aquella Nova Cançó que els mateixos polítics es van carregar quan no els va ser útil. 

Vam retornar a les havaneres, a un munt de lletres carrinclones, car l'havanera catalana, amb poques excepcions, no s'ha renovat a l'estil del que va fer, per exemple, Carlos Cano amb la castellana i amb la mateixa copla. Tot i que pel camí, les coses com siguin, Cano va aigualir el seu costat més reivindicatiu, una mostra del qual és la terrible cançó sobre el Cas Almería.

La Nova Cançó va menystenir la cançó tradicional, un gran error. Aquí ens mata l'avantguardisme ximplet. Per sort sempre hi ha excepcions, Lídia Pujol ha recuperat cançons tradicionals donant una nova lectura a aspectes com ara la situació de la dona i la violència ancestral exercida sobre elles. I és que es tracta sempre de sumar i no pas de restar,  en aquest camp i en tants altres.