VIATGES PELS DESERTS VITALS

La novia del desierto és una pel·lícula argentina, obra de dues directores i guionistes que s'estrenen en el llargmetratge, Cecilia Atán i Valeria Privato. Fa molts anys que trobem dones implicades en la direcció  cinematogràfica però el nombre, com en tants altres feines, s'ha incrementat en els darrers anys. 

La pel·lícula té el seu encant indiscutible, lligat a la senzillesa del plantejament, als paisatges, desolats però entranyables que ens mostra i, sobretot, a la interpretació dels dos actors protagonistes. Paulina Garcia ja ens és força coneguda, aquí fa un paper que té algun punt de contacte amb el de Glòria, tot i que aquesta Teresa sigui una dona molt diferent.  Claudio Rissi és un actor molt implicat en el teatre argentí i que ha estat més conegut a la seva maduresa, després d'una llarga carrera amb alts i baixos.

La història no és del tot original, això de les segones oportunitats tardanes, lligades gairebé sempre al trencament de la solitud gràcies a una trobada sentimental i sexual, és un tema recurrent del qual en coneixem moltes variants, en la literatura i en el cinema. Aquí ens trobem amb un home i una dona modestos, reals i amb aparença real. Res a veure amb aquestes iaies i iaios recautxutats del Book Club. 

La protagonista és una serventa fidel, que amb poc més de cinquanta anys es troba relativament acomiadada de la feina. Una serventa d'aquelles tradicionals, en extinció, devotes dels amos i que han arribat a identificar-se amb ells com si fossin la seva família. Li han buscat, però, una altra feina, tot i que li caldrà desplaçar-se mil quilòmetres enllà, a la ciutat de San Juan. Això dóna a la història una relativa aparença de road movie alternativa i semblaria una història iniciàtica, en algun moment, si no fos que els protagonistes ja són una mica grandets. 

L'accidentat viatge  d'aquesta Teresa sense ambicions farà que coneguem els desolats paisatges desèrtics de la zona i llocs sorprenents i evocadors, com ara el sorprenent santuari de la Difunta Deolinda Correa. Si algú vol creure que aquestes mostres de fervor popular pintoresc, al marge del catolicisme oficial són d'altres indrets, tan sols cal que pensi en el Santet del Poble Nou o en el paratge de l'Ermita del Remei. 

Al lloc del Santuari, convertit avui en una mena de gran centre comercial i turístic una mica atrotinat, s'ensopegarà amb un venedor ambulant, perdrà la bossa de mà i crec que ja no cal explicar res més, tot i que l'argument s'ha difós a bastament i no té gaires complicacions. La pel·lícula compta amb algunes limitacions, la història sembla que no acabi de tirar endavant del tot i el final, ambigu i apressat, ens deixa una mica orsai. De fet, fa temps que m'ensopego amb molts d'aquests finals suposadament oberts, que no acaben d'aclarir les coses del tot. Hi ha gent que els troba magistrals, no és el meu cas. 

La pel·lícula compta amb una molt bona banda sonora de Leo Sujatovich i amb un director de fotografia molt interessant, Sergio Armstrong.  Té la virtut afegida d'una durada breu, no arriba a l'hora i mitja, cosa que avui és d'agrair, ja que hi ha una tendència incomprensible a allargar moltes històries més enllà del que tocaria.

GLÒRIA, LA XILENA: SOLITUDS I RESISTÈNCIES

Havia posat un excés d'expectatives en aquesta història i potser si hagués anat al cinema sense haver-ne llegit res, cosa sovint ben aconsellable, m'hauria agradat més. Tot i amb això em va agradar, malgrat que es fa una mica llarga i reiterativa. Paulina García, l'actriu sobre la qual recau el pes de la narració, és una actriu, dramaturga i directora molt coneguda a Xile tot i que aquí, com sol passar amb tants actors i actrius que no són ni catalans ni espanyols ni americans, en sabéssim, fins ara, poca cosa. El mateix ens passa amb Sergio Hernández, aquest senyor que no és capaç de trencar amb una família aclaparadora, i amb el director, Sebastián Lelio.

L'argument, com molta gent ja deu haver escoltat o llegit, gira a l'entorn d'aquesta Glòria a fregar de la tercera edat definitiva, en aquesta època que algú ha batejat com l'adolescència de la vellesa. Vitalista, independent, resignada de forma positiva a acceptar que molts mals són ja per sempre, com aquest problema a la vista i decidida a aprofitar tots els moments possibles. Separada, en un d'aquests balls per a gent sola i grandeta, lligarà amb un senyor i li semblarà possible entomar una relació una mica profunda. Però no és fàcil, les famílies pesen, sobretot la d'ell, un home gran però amb rampells d'immaduresa infantil que no faran possible allò que en díem un final feliç. En resum, al capdavall val més estar sol, sol pel que fa a la parella, no pas a d'altres relacions d'amistat, que no mal acompanyat.

Gent corrent, doncs, d'aquesta que ens podem trobar cada dia a casa i al carrer, en aquesta societat dels nostres temps, urbana i exigent, que no acull amb gaire comoditat el pas del temps quan aquest es fa massa evident en les persones. I aquí rau l'interès principal de la pel·lícula, en la seva normalitat que podem reconèixer i que ens pot fer identificar amb moltes de les situacions de la protagonista, sobretot als qui ja tenim uns quants anyets al damunt, en l'intent de mostrar amb respecte i de forma planera cossos de gent gran. No sé si és pel·lícula per a joves, suposo que ho serà per a joves interessats en temes universals, com ho és aquest del pas dels anys i de l'arribada dels desenganys i les evidències poc amables, tot i que la pel·lícula és amable i potser en un cert excés d'amabilitat rauen algunes de les seves febleses.