M'he assabentat gràcies al blog Cinefilia San Miguel de la mort del director i guionista Roberto Bodegas. Pels mitjans se n'ha parlat de passada, morir gran i durant el mes d'agost contribueix, en general, a què les defuncions de personatges importants quedin diluïdes entre la programació ensopida del període estival. Bodegas va ser un dels protagonistes d'allò que es va dir la tercera via del cinema hispànic. Després d'aquella brillant etapa, que va durar fins a mitjans dels vuitanta va continuar treballant, de forma més esporàdica però amb grapa i professionalitat, a la televisió, sobretot.
Aquell cinema va potenciar la figura de José Sacristán com a nou espanyol, un tipus una mica gris però atractiu, al qual podien passa coses interessants, fins i tot. Sacristán va aprofitar l'oportunitat i avui és un mite vivent, de fet. Un magnífic documental en el qual explica ell mateix la seva trajectòria s'ha pogut veure darrerament per a televisió. D'altres actors i actrius de la seva generació no van tenir tanta xamba ni tanta sort.
Bodegas té unes quantes pel·lícules interessants, lligades a l'època en la qual es van filmar, i que expliquen molt més sobre el tarannà de la societat de l'època que no pas els manuals d'història, història interpretada per experts sobre el tema. Jo vaig viure, en una empresa en la qual treballava abans de ser mestre, una transformació laboral semblant a la que es pot veure a la pel·lícula. El mon canvia de forma constant i a Espanya les coses va anar, en aparença, molt de pressa, destape inclòs.
Moltes frases i situacions de Los nuevos españoles em venen encara al cap, aplicades al present. D'aquell cinema, que aplega títols inoblidables però potser, una mica oblidats, recordo moltes pelis i sobretot, juntament amb Los nuevos españoles, la Asignatura pendiente, de Garci, i El diputado, d'Eloy de la Iglesia, peli més dramàtica i contundent. Tres histories molt diferents, totes interpretades per Sacristán, que conformen una mena de visió poliédrica d'aquell mon en el qual les esperances van generar, ben aviat, moltes decepcions.
Aquell cinema ens va reconciliar amb l'espanyolada, eren espanyolades amb ambició i amb ganes d'esdevenir bon cinema comercial, dirigit a les majories. No van ser les millors, aquelles pel·lícules, però van representar entomar la realitat amb un determinat esperit crític. Entre els estranys experiments de l'Escola de Barcelona i aquelles històries quotidianes i esquitxades d'una mica de sexe agosarat, però amarades, cadascuna a la seva manera, de ganes d'explicar com érem i com havíem estat, em quedo amb gent com Bodegas, tot i que el bo és que el ventall sigui ampli i divers, pel que fa al teatre i el cinema.
