Estic llegint les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni. Vaig sentir parlar d’aquesta autora per primera vegada fa anys, a les classes de Ricard Salvat. Ella mateixa, suposo, va triar restar en un relatiu silenci durant molts anys de la seva vida.
Sobre les Confessions, sento el mateix neguit que quan, de gran, descobria els embolics i misèries dels veïns de la meva escala, que jo veia de petita immensament adults, responsables i seriosos. Enamoraments juvenils de professors ardits que suposem afalagats i fatxendes, amb tanta alumna bonica i intel·ligent al volt, amors secrets, adulteris reals i imaginats, i un paper secundari de la dona d’aquella època, una època fascinant però amb una aparença de moralitat sòlida, de conservadurisme carca, àdhuc entre aquella intel·lectualitat catalana que tant d’interès va tenir i té encara en no esventar massa les seves febleses, més enllà de fer-ne poemes reeixits.
I les dones, actrius secundàries de tant o més pes en intel·ligència i potencialitat creativa que els galans erudits, amb el llastre d’uns amors que les condemnavem al dissimul o a acomboiar famílies nombroses durant anys. Em sobta que Leveroni fes tanta literatura amorosa de tot plegat. Em sobta, també, que no sigui molt més coneguda i que la seva obra, no massa extensa, no es difongui molt més. Coses del país i de la cultureta. Si les dones benestants, amb una bona educació i un cert coixí econòmic, que a més de poder ser mestra, estanquera o reina, podien esdevenir bibliotecàries, passaven per aquells tràngols, no cal ni pensar en com era la vida de les altres.
Elegies dels dies obscurs III
Sobre les Confessions, sento el mateix neguit que quan, de gran, descobria els embolics i misèries dels veïns de la meva escala, que jo veia de petita immensament adults, responsables i seriosos. Enamoraments juvenils de professors ardits que suposem afalagats i fatxendes, amb tanta alumna bonica i intel·ligent al volt, amors secrets, adulteris reals i imaginats, i un paper secundari de la dona d’aquella època, una època fascinant però amb una aparença de moralitat sòlida, de conservadurisme carca, àdhuc entre aquella intel·lectualitat catalana que tant d’interès va tenir i té encara en no esventar massa les seves febleses, més enllà de fer-ne poemes reeixits.
I les dones, actrius secundàries de tant o més pes en intel·ligència i potencialitat creativa que els galans erudits, amb el llastre d’uns amors que les condemnavem al dissimul o a acomboiar famílies nombroses durant anys. Em sobta que Leveroni fes tanta literatura amorosa de tot plegat. Em sobta, també, que no sigui molt més coneguda i que la seva obra, no massa extensa, no es difongui molt més. Coses del país i de la cultureta. Si les dones benestants, amb una bona educació i un cert coixí econòmic, que a més de poder ser mestra, estanquera o reina, podien esdevenir bibliotecàries, passaven per aquells tràngols, no cal ni pensar en com era la vida de les altres.
Elegies dels dies obscurs III
Desmai de cap al tard damunt de l'aigua
adormida del port. Els núvols grisos
deixaven la tristesa de sentir-se
orfes del seu rosat botí de posta,
sobre el mirall opac. L'ala del somni
ratllava les cobertes treballades
d'un íntim cansament. Ja cap bandera
no ornava els mastelers. I les desferres
dels bots abandonats eren la muda
crida del desesper. Els nostres passos
ressonaven pel moll i les paraules
foren el lent sospir de la nostàlgia
d'un viatge mai fet... Ah! les inútils
veles del mort desig, ¿com desplegar-les
al vent que no vindrà per a portar-nos
al goig del mar obert, a l'alegria
de les ones batents, si els braços àvids
d'aquest port desolat ens retenien?
Rosa Leveroni
Rosa Leveroni
