Tenim, aquest any, a casa nostra, un estiu variable, ben diferent dels darrers, massa càlids pel meu gust. El temps és, sempre, variable, cíclic, però com que als humans del present ens agrada pensar que tenim poder per controlar-ho tot, quan la meteorologia s’escapa dels tòpics estacionals, hi ha la tendència a cercar explicacions de tota mena. No voldria entrar en el tema del canvi climàtic, amb els seus referents apocalíptics, que els predicadors laics ens endeguen a tort i a dret, de fet, el clima sempre canvia. La hipocresia de la moral actual, d’estar per casa, es complau en cercar la culpa en el comportament humà individual, mentre a nivell col·lectiu se'n indueix a pecar sense restriccions, com ha passat sempre. Els mateixos que ens amollen prèdiques sobre l’estalvi energètic ens venen condicionadors d’aire, un estri sense el qual s’ha viscut durant segles i, diria jo, en ocasions, pel que fa a aquest tema, millor que ara, car es barrinava com adaptar les construccions i l’entorn, de forma més eficient, a les calors i els freds.Fa uns dies, en un programa intranscendent de la televisió, parlava un instal·lador, expert en els aparells d’aire condicionat, sobre el seu manteniment, tot plegat una esclavitud material més, si es vol que funcionin de forma òptima. Un altre xicot raonava l’obvietat que es podia viure sense aquests estris, i que un bon ventilador i una bona ventilació eren suficients per resistir les calorades. Vaig percebre en la presentadora una certa ironia en el tracte amb aquest darrer, talment com si fos una curiositat vital, el noi; no crec que s’aprofundís seriosament en el tema i, al capdavall, el fet és que porto dies patint la gelor dels autobusos i locals tancats, com cada any, a més de suportar les bafarades calentes que t'amollen cap a l'exterior aquests invents del diable. El problema no és tan sols del fred artificial, és que, a més, ser en un indret tancat del tot em posa nerviosa i no m'agrada gens. A moltes oficines modernes, les finestres no es poden obrir i en cas de poder-se obrir, la qüestió resulta difícil i arriscada. Amb l’apagada d’aquests dies, l’aturada durant molta estona d’un tren va provocar molta més tensió a causa de la manca de ventilació, precisament, pel fet que aquestes finestres s’han d’acabar obrint a patacades.
L’estiu actual ens està oferint una saludable varietat de cels ennuvolats i de tempestes intermitents. Jo recordo -i en tinc constància a través de fotografies- estius de tota mena, càlids, feixucs, plujosos. De petita, la gent gran tenia tendència, com ara, a parlar del temps, el calor d’aquest estiu no l’havia fet mai, comentaven, i ja aleshores el comentari em semblava una bestiesa dels adults, ganes de parlar per no callar. Va haver-hi, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, uns quants estius emboirats, humits, que provocaven protestes dels turistes de sol i platja, i fins i tot s’havia parlat de fer-los unes assegurances, en el cas que no poguessin gaudir d’allò que havien vingut a cercar. Durant l’època dels primers satèl·lits artificials, els suposats canvis en el temps s’atribuïen a totes aquestes porqueries que envien a l’espai, segons la filosofia popular de botiga de barri i tertúlia veïnal. L’èxit dels programes meteorològics televisius I radiofònics ha estat immens, els presentadors d’aquests temes es veuen obligats a omplir el temps sobre el temps amb elucubracions I explicacions excessives i gratuïtes. La visió de tifons exòtics, huracans a les antípodes i inundacions llunyanes ens neguiteja i distreu, ves. A més, si l’erren, reben molts pals, com ha passat en algunes ocasions, quan els hotels i restaurants han vist minvar la collita a causa d’unes prediccions tempestuoses, que no han estat exactes. El fet és que no hi ha res exacte, ni previsible, a la vida, però no ens agrada que ningú ho constati de forma fefaent, instal·lar-nos en el dubte no resulta agradable, en aquesta època fatxenda que ens acull, aclofats al sofà de la ciència quotidiana.
Fa uns dies vaig anar a Garraf, un indret proper a Barcelona que ha aconseguit conservar el seu encant. Vaig retratar les casetes que, fa uns dies, mencionava Luis en un comentari. Eren i són, certament, particulars, encara que alguna d’elles pertanyia a entitats que en facilitaven l’ús als socis. Fa anys, uns quants, estaven força malmeses, però ara presenten un aspecte entranyable, acurat, evocador. A moltes altres platges, aquestes casetes s’han perdut, amb el pas del temps. A Garraf hi havia anat amb tren, de jove. Ara, la seva estació és d’aquestes sense horaris, personal ni indicacions, una mena d’estació fantasma, com tantes altres. Una llàstima. Feia, el dia que hi vam anar, un matí rúfol, amb núvols que anaven i veien i un mar mogut. Vam dinar a l’aire lliure, un menú bo i barat, gaudit sota unes moreres, en un carrer net i cuidat, com tot el poble. Sobta que, tan a prop de la ciutat, s'hagi aconseguit preservar aquell raconet de mar amb tot el seu encant de sempre.
Potser aquest cert ensopiment estival fa, també, que percebi les notícies sobre difunts d’una forma més contundent que al llarg de l’any. Ha mort Xirinachs i no en voldria parlar massa perquè ja sé que la seva personalitat provoca passions diverses i en aquests apunts blogaires acostumo a defugir la polèmica ideològica massa contundent. Per a mi representa tota una època, com per a molta gent de la meva generació. Més enllà d'aquesta representació històrica, actualment ni el seguia ni m’interessava massa, per no dir gens. Una vegada em vaig comprar, fa anys, un llibre seu, i ja em va semblar, aleshores, molt allunyat del meu món mental. Els polítics, els quals fueteja en la nota que ha deixat, s’han vist obligats i abocats a fer comentaris de circumstàncies, i a filar molt prim, perquè tant si en parlen a favor com en contra poden perdre, ai, molts vots. Jo crec que pertanyia a aquesta mena de persones força allunyades de la realitat i, amb la perspectiva que donen els anys, crec, ara, que mai es va adonar del tot del terra que trepitjava. El mateix, encara que diferent, és clar, que un altre difunt de fa uns quants estius, Xesco Boix, que recordo molt bé perquè era en un càmping i vaig anar a buscar el diari al super i em vaig assabentar de la seva mort. El fet és que, mentre em costa recordar les dates del traspàs de molta gent, els difunts estivals se'm fan molt més presents en el record, tant si pertanyen a l'àmbit familiar o amical com si són persones famoses per algun motiu, públiques, que diuen. Potser és el contrast entre aquest temps de lleure, forçós o triat, calorós, de dies llargs i lluminosos, amb la realitat, sempre punyent, de la mort quotidiana. Els dies comencen ja a minvar, durant l'agost, de forma evident, per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, deien, els grans. Amb les adaptacions horàries, aquesta hora ha esdevingut les nou del vespre, actualment. Les pluges i els núvols ens han privat de veure bé les llàgrimes de Sant Llorenç, el de les graelles. Llorenç es un nom que sempre m'ha agradat, tant en català com en castella, Lorenzo, crec que té una estranya música decadent, és un nom que, avui, no està de moda. Que jo sàpiga, és clar.
Per Sant Llorenç, el sol toca pels torrents, i allà on no tocarà, ni casa ni vinya vagis a plantar.
Quan Sant Llorenç porta capa, la pluja no s'escapa.
