Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ceràmica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ceràmica. Mostrar tots els missatges

18.12.21

LA LLUNA DE LOTUS

 





Al meu estatge
altre conhort no trobo
sinó el que donen
una lluna emboirada
i aquests arbres en flor.

Rengetsu, 75 anys


Al Monestir de Pedralbes es pot visitar, fins al mes d'abril, una exposició singular i diferent, LA LLUNA DE LOTUS, dedicada a l'art, la poesia i la vida de la monja budista  Ōtagaki Rengetsu (1791-1875). La intencio del Monestir des de fa un temps és donar a conèixer dones que van destacar per la seva espiritualitat, paraula que avui podem entendre d'una forma molt més àmplia i diversa que fa anys, quan el terme semblava tan sols lligat a la religió convencional.

Rengetsu era, fins ara, poc coneguda, però la iniciativa de Pedralbes ha fet que, en poc temps, es trobi sobre ella, a casa nostra, molta més informació. La vida de Rengetsu va ser difícil, filla il·legítima d'un samurai, adoptada en néixer, l'any 1791, va rebre el nom de Nobu. Va tenir, això sí, una formació de categoria molt completa i diversa. Va perdre dos marits i tots els fills i, encara jove, als trenta-tres anys, es va dedicar de forma absoluta al budisme i va adoptar el nom de Regentsu, Lluna de Lotus, que aplega dos símbols emblemàtics, la lluna, que acull en la nit tot tipus de persones, i el Lotus, que pot créixer en tot tipus d'aigües.



Rengetsu es va dedicar, també per sobreviure, a fer i vendre ceràmiques, camp en el qual va començar sent autodidacta. En els objectes que venia hi afegia els seus poemes waka. La poesia japonesa i xinesa ha estat molt acceptada i adaptada pel mon occidentall. Va viure una llarga vida per l'època, una vida austera, i durant els seus darrers vint-i-cinc ays de vida va produir desenes de milers de peces que han donat nom a un tipus de ceràmica, fins i tot. També va crear cal·ligrafies i pintures i va col·laborar amb artistes del seu temps tot i que no podem comparar la mentalitat de l'artista europeu, amb la seva vanitat i el seu ego, amb els objectius que encalçava Rengetsu.

Al Monestir de Pedralbes, on sempre és un goig anar, podem visitar una exposició que ens ofereix, per primera vegada a Barcelona i al país l'obra d'una poeta singular i inclassificable. I, també, la possibilitat de amarar-nos d'una poesia que accepta la vida efímera i valora la vellesa, l'austeritat i l'experiència.  Al costat dels seus poemes Rengetsu escrivia sempre l'edat, com a valor inqüestionable.

En ser dona, al principi, tan sols podia viure als monestirs durant un temps molt limitat i va romandre en petites cabanes tot sovint. La seva família adoptiva la va entrenar des de petita en arts marcials, en les quals va assolir el mestratge. Va reeixir a més a més en dansa, costura, cal·ligrafia o la complexa cerimònia del te. Va admirar els grans poetes de l'epoca i va ser amiga i mentora de Tomioka Tessai, amb el qual va col·laborar. Molts museus del mon tenen avui obra seva però es diu que també a la gran majoria de cases japoneses compten amb algun estri de l'autora o dels seus imitadors i seguidors. 

L'exposició, ambientada amb una llum subtil, pot semblar minimalista a aquells que esperin trobar-se amb la faramalla dels grans esdeveniments o amb la ceràmica nostrada de prestigi. Aquesta, segurament, per a molta gent, primera trobada amb la vida i obra d'aquesta dama admirable i singular, no deixa indiferent, ens acosta a la grandesa de la humilitat i a la bellesa de les coses senzilles.


https://ca.wikipedia.org/wiki/%C5%8Ctagaki_Rengetsu

https://www.monestirpedralbes.barcelona/ca/exposicions/lluna-de-lotus-art-poesia-de-monja-budista-%C5%8Dtagaki-rengetsu-1791-1875


20.5.10

Elisenda Sala, l'art optimista



Ahir els amics Montserrat i Ferran em van convidar a presentar L'inici del capvespre a Premià de Dalt, a la biblioteca Jaume Perich. Com sol passar sovint, em va coincidir el dia amb la celebració de les Justes poètiques organitzades per l'Editorial Meteoria, amb motiu del seu desè aniversari, però no es pot ser a tot arreu i darrerament hi ha una oferta immensa d'activitats interessants a l'entorn de la literatura i de moltes més coses.

A Premià la vetllada va ser esplèndida, no pas per l'assistència de públic, que va ser moderada pel que fa a la quantitat, sinó per la qualitat extra dels presentadors i també de les persones que van venir. No sé si en algun lloc hi ha tants artistes per metre quadrat com en aquesta població.

Vull destacar la personalitat d'Elisenda Sala, a qui no coneixia, i que em va impressionar molt amb la seva vitalitat, intel·ligència i simpatia. Va tenir l'amabilitat de convidar-nos a sopar a casa seva, un museu viu i modern de la cultura. Li dedico aquest post, crec que també en l'art de la ceràmica, com en la poesia o la pintura -i, en general, en qualsevol camp-, a igual nivell de qualitat i reconeixement, són molt més coneguts els homes que no pas les dones.  L'any 1984 Josep Maria Espinàs li va dedicar un programa a Identitats, programa que, per cert, es va tornar a emetre aquest gener i que es pot recuperar a la xarxa. Han passat alguns anys però el somriure i la vitalitat d'Elisenda Sala continuen incombustibles i encomanadissos.


Elisenda Sala i Ponsa: 
Formada a l'Escola Massana (1950-59) —fou deixebla i col·laboradora de Llorens i Artigas— i a la Konstfackskolan d'Estocolm (1961-62). Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Barcelona (1966, 1967 i 1979), València (1974 i 1979), Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), i col·lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona. Té diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966) i és medalla d'or del concurs de Faenza (1973). Professora de l'Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Becada per la Fundació Joan March, anà a investigar ceràmica al Japó (1971). Ha fet diverses publicacions. Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d'esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de consells de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza. (informació GEC)