Deu ser l'edat, però cada dia sóc menys propensa a abrandaments. Vaig créixer en una societat desil·lusionada amb molts polítics que, a l'hora de la veritat, van tocar el dos de pressa o es van barallar entre ells. Contemplar les imatges -les reals, no pas les de ficció, que em van semblar molt fluixes- i escoltar els testimonis dels qui van estar al Camp d'Argelers em va fer pensar, també, en els exiliats de luxe, que, com es pot veure en el documental sobre Cipriano Mera, es van repartir el botí abans de marxar, la majoria (Mera no va acceptar la seva part i la va dipositar en el banc d'Espanya, per cert). Els supervivents de l'època van ser rebuts durant la transició amb grans aplaudiments, encara tenim un supervivent d'aquells gloriosos, gairebé en actiu, el senyor Carrillo, per cert.
Divendres, en una tertúlia sobre temes d'història, i motivada per la lectura del llibre del professor Fontana La construcció de la identitat es va encendre una crítica sobre la transició i els seus defectes, gruixuts, la gent més jove, com em passaria a mi mateixa si fos jove i no hagués viscut en directe aquells anys, no entén com es va cedir en tantes coses. On va quedar la legitimitat republicana? Com es va acceptar el retorn imposat de Tarradellas? Em recordava a mi mateixa criticant l'acceptació passiva, em semblava, del franquisme, per part de la gent gran de la meva joventut. I és que resulta surrealista la menció de la memòria històrica, un tema recurrent de les esquerres, sense parlar seriosament del retorn de la legitimitat republicana... per exemple. Pel que fa al meu campo professional, l'educatiu, estava tipa de sentir lloes a l'escola republicana sense que en cap moment s'intentés fer, seriosament, allò que es feia en aquelles escoles.
Les coses no són fàcils ni simples i sovint els suposats èxits històrics no aguanten massa, com les biografies, un estudi acurat del component humà. Avui m'ha vingut al cap un llibre de Pedrolo, força utòpic, Acte de violència, avui poc conegut, en el qual un poble aconsegueix, de forma pacífica, fer fora un dictador. El llibre és de l'any 1961, de fet materialitza literàriament un somni de l'època, que la solidaritat faria possible la fi del franquisme i el retorn als millors valors republicans. Com es sabut, no va ser així, ni de bon tros. A Portugal encara van tenir el goig de fer fugir el dictador, nosaltres vam entomar la seva agonia i fins i tot unes darreres penes de mort contra les quals aquella oposició que avui tant es glorifica o la massa social, que en d'altres ocasions sortia -sortíem- al carrer amb abrandament arrauxat i generós no va ser -no vam ser- capaç d'evitar. Moltes vagues multitudinàries es van aconseguir gràcies a allò que en deien els piquets informatius i que sovint feien més por que goig. De jove penses que tot és possible, un mestre jove, després de les manifestacions contra la guerra d'Irak, em deia, a escola, que com era que no s'aconseguia res, d'immediat.
Llegeixo avui proclames triomfalistes sobre el dia d'ahir, quan de fet, en números, va anar una minoria a votar i en aquesta cal comptar-hi el jovent de setze anys i els immigrants, amb una gran part d'immigració jove que comparteix ideologia i utopia als instituts. Està bé que el tema bellugui, que se'n parli, però cal que se'n parli de forma seriosa i no fent volar més coloms del compte. Hi ha un debat seriós darrere de les consultes? Jo crec que no. Algú em deia, també, a la tertúlia mencionada, que pensar en un estat propi regit laportivament no li venia gens de gust. També es diu actualment que no cal separar dretes i esquerres, sinó nacionalistes o no nacionalistes. Jo no penso així, aquesta ha estat una gran errada que ha portat a divisions socials importants, abans de la guerra, a la postguerra i també durant la transició. Em sorprèn veure com moltes persones si més no dubtoses s'apunten, avui, al tema independentista. Els partits polítics, per cert, tenen una gran habilitat per xuclar allò que els convé quan veuen que ven. Res, que sóc agnòstica i escèptica, àdhuc una mica cínica, potser. Potser, no, vaja. Segur que sí.
No m'agrada tocar aquest tema, sé que és espinós i que incideix en moltes visceralitats, que poques vegades es pot tenir un debat tranquil sobre el tema i que, en tot cas, els convençuts no canvien fàcilment de punt de vista. Una persona d'esquerra republicana, parlant sobre la qüestió em va dir que primer havíem de tenir el pis i després veuríem com havia de ser i com es decorava. Tot plegat em sembla una mica irresponsable, jo sí, que vull saber com serà el pis, com s'arreglarà i a quin barri el tindrem. Ferrer y Guardia i d'altres anarquistes deien que s'havia de fer la revolució i després ja es veuria, que tot es faria sol. Però el cert és que les coses no funcionen així, em sembla. I si arriben a funcionar d'aquesta manera, el funcionament dura poc i ve allò que diuen, que la revolució s'empassa els seus fills. De fet, la transició ja se'n va empassar uns quants, també, de forma incruenta, afortunadament. Bé, potser no tan incruenta, crec que va haver uns dos cents morts, en aquells anys, a causa de la violència política, cosa que sovint oblidem.
