Fa uns dies, el benvolgut Sani escrivia, amb una intel·ligent ironia, sobre la mala consciència que una amiga seva expressava, quan, per exemple, gastava massa aigua en dutxar-se. Jo sóc una amant de les dutxes llargues i calentetes amb excés de despesa líquida, potser perquè aquest estri va ser, en époques remotes, un gran descobriment i avenç per als costums familiars de l'època. Una cançó del gran Cassen, al cel dels humoristes sigui, feia:La dicha es mucha en la ducha...
Una actitud molt habitual dels poders polítics del present i crec que també del passat, és fer recaure sobre les persones individuals, anònimes i febles, tot el pes de la responsabilitat sobre el que passa al món, guerres, contaminació, i el que calgui. Abans era el pecat original, tot lo dia estàvem pregant i demanant perdó pels nostres pecats, la religió era contundent i expressiva, sobre el tema. Un dia el meu pare, rient, recordo que m’explicava les prèdiques apocalíptiques del capellà del seu poble a tocar de setmana santa, ‘penediu-vos’, els insistia. Ell deia que, ves, de quins pecats es podien penedir aquells pagesos remots, sense cap mena de distracció a l’abast. És clar que, per a més inri, existien els pecats de pensament, que també, ai, calia confessar. Tot això ara sembla, si més no, una mica pervers i recargolat, però la vida de la gent acumulava angoixes inconscients i subconscients a dojo.
Ara som més laics, però la història continua, perquè les religions, ni que siguin sense déus ni cels ni inferns típics i tòpics, deuen ser necessàries per al bon funcionament de la societat, ço és, per formar ramats d'ovelles aregues i obedients. Amb un cúmul d’actituds responsables individuals, diuen alguns, canviarem el món. Recordo, per exemple, aquell llibre de les cinquanta coses que podies fer per ser ecològica, coses així. Doncs, res de res. Ja pots anar reciclant i fent bossetes i estalviant aigua de la dutxa, que els qui manen van en cotxes contaminants, gasten aigua a cor què vols en els seus camps d’esport i encenen les calefaccions a tota marxa, i fomenten també que es faci així per part de la societat, perquè així està muntat el món confortable i consumista que ens acull. Tots tenim la culpa de tot i entre tots ho farem tot. Si enxampes una malaltia segurament serà perquè no t’has cuidat, has fumat, no has fet exercici, no has utilitzat preservatius o has menjat massa taronges. Mai no ens deixen tranquils amb els nostres vicis i excessos. Però, que jo sàpiga, encara no s’ha inventat res per a no morir, ni tan sols per a assegurar-te una mort digna, ràpida i sense patiment. Per cert, no sóc l'única que no té fe en teories dogmàtiques actuals.
Una manera d’apaivagar les males consciències ha estat sempre l’actitud paternalista de donar el que sobra. Hi ha qui et diu, amb un cert orgull amarat de fragilitats internes: ‘jo no llenço res, tot ho dono’. És clar, dona el que no vol: llibres vells, joguines trencades, roba usada, ordinadors caducats... El que passa és que avui ja costa amollar les restes dels nostres pastissos, les biblioteques ja no volen més llibres i la roba s’acumula per tot arreu i costa de col·locar-la amb una certa dignitat interior. La gent s’estima més roba nova barata que reciclada, llevat d’aprofitar pels néts algun vestit del nebot que s’ha fet gran, que això ho fem tots, és clar. Per cert, una professora, fa anys, criticava el fet que, per al professorat s’utilitzés el mot ‘reciclatge’ el mateix que per a les escombraries. Ai, el llenguatge, mai no és innocent, ves.
Aquests dies, per ràdio, parlava una noia d’una associació que recollia joguines durant les festes nadalenques, per a gent desafavorida. Va precisar que volien joguines noves, no pas usades, ja que als nostres nens no els donem joguines velles, amb algunes excepcions, que sempre n’hi ha. En canvi, en una altra ràdio, una noia d’aquestes que fan volar coloms ecològics, parlava de reciclar joguines i donar-les a altres nens que les poguessin aprofitar, de no llençar res, vaja. A nens més pobrets, és clar. O sigui, que pràcticament es contradeien. Donar el que no volem, per no tenir la mala consciència d’haver llençat, em sembla una actitud una mica lletja, la veritat. La realitat és que un noranta per cent de les publicacions que surten avui al mercat al cap d’un parell d’anys són, altra vegada, pasta de paper, i que acabem llençant, ens agradi o no. En això, com en tantes coses, la majoria de la gent no diu el que fa, en realitat, i només cal donar una ullada als contàiners per comprovar com va la cosa. Recordo els meus temps juvenils, aleshores era pràcticament pecat llençar el pa, tant pel record de les mancances de postguerra com per les connotacions religioses del producte. En canvi, amb moderació, es podien llençar d’altres restes mengívoles. No hi ha millor reciclatge que el que genera la necessitat real, però si no existeix aquesta necessitat, la tendència humana és a llençar, com ja profetitzava el món feliç de Huxley, val més llençar que haver d’apedaçar... Per altra banda, avui no crec que quedi pràcticament ningú, a casa nostra, capaç d’endegar un pedaç ni un sargit amb cara i ulls, la veritat.
Una vegada, fa alguns anys, una mestra jubilada i benestant va portar a l’escola roba, per si alguna mare la volia. Jo vaig veure que hi havia una faldilla bonica i en bon estat i li vaig dir que aquella me la podia quedar jo. Quan va comprovar que jo la volia, se la va tornar a emportar. O sigui, si era bona per a mi era, encara, bona per a ella, altrament era bona per a gent més pobra, que se suposa que devia ser la de les famílies de l’escola, que ja és suposar, perquè avui les coses i les classes socials no estan tant definides com en èpoques pretèrites, i els bojos fan bitlles. La qüestió dels diners és peluda, perquè cadascú té maneres diferents de gastar-los i sempre li sembla que ‘les seves’ són les bones. Hi ha garrepes en qüestions quotidianes que després fan un viatge superb al Canadà sense manies, però que et ploren si han de pagar entrada a un museu local. Com que tot és tan contradictori, eteri i incoherent, i com que, en general, es gasta tant en coses absolutament prescindibles, jo diria que, al menys, obviem tants consells institucionals de tota mena, i no deixem de beure, menjar, fumar –tot amb moderació intuïtiva- sense manies, i dutxem-nos també a gust, sense tenir massa en compte profecies mèdiques ni condemnes ecològiques, que ja hi patim prou, al món, sense que ens piconin amb eslògans suposadament ben intencionats, però que eternitzen la nostra infantesa amb la seva ximpleria suposadament moral. Els metges també moren. I els ecologistes recicladors.
Podeu trobar la traducció castellana d'aquest post al blog CARACTERES OCULTOS.
