os la puedo contar en dos palabras:
Un patio.
Y un trocito de cielo
por donde a veces pasan
una nube perdida
y algún pájaro huyendo de sus alas.
L'altre dia escoltava Marcos Ana, en una entrevista. És impossible no sentir admiració i un profund respecte, fins i tot en el cas de no experimentar massa simpaties pel comunisme militant, per aquest home de noranta anys (cosa que mostra com la longevitat no sempre va lligada a una joventut saludable) esplèndids, intel·lectual autodidacta, que ha passat per una vida duríssima i que té el dolorós rècord d'haver estat l'home viu que va passar més anys a les presons franquistes. A la tarda, tafanejant en una llibreria, ja vaig sentir a algunes persones demanar el seu darrer llibre de poemes, per cert.
També em va produir admiració que fos capaç de fer autocrítica del comunisme d'una forma plàcida i molt allunyada de qualsevol ressentiment. Ara bé, com moltes persones que han lluitat i patit per les seves idees, i que després han vist que potser les idees en abstracte no mereixien tants sacrificis, (encara que potser sí les persones amb qui es compartien), també va recórrer en parlar del comunisme i els seus resultats a l'antiga Unió Soviètica i d'altres països, al tòpic que utilitzen, per exemple, els cristians de bona fe en moltes ocasions: les idees són bones però s'ha de comptar amb què els homes les malmeten i perverteixen en ocasions.
Comprenc que ha de ser molt dur i dolorós reflexionar sobre el cost vital de defensar unes idees quan aquestes idees no han donat, ni de bon tros, els resultats previstos. I el fet és que això és fàcilment comprovable si contemplem la història de forma desacomplexada i valenta. Només cal veure com va acabar l'experiment de Cabet, que va provocar fins i tot els suïcidi del promotor i, fins i tot, anys abans, el d'un català que hi va participar, avui molt oblidat, Joan Rovira.
Vaig tenir a la Normal la sort de comptar amb Maria Rúbies com a professora de matemàtiques. Rúbies va ser convergent convençuda, i el partit, com en d'altres casos de militants de bona fe en partits diversos, li va amargar la vida. En una entrevista, pòstuma per cert, al Temps recordo que aquesta gran professora manifestava que s'havia afiliat a aquell partit per les idees i que, malgrat tot, s'hi tornaria a afiliar per les idees. Suposo que ser creient va tenir un pes important en la seva elecció política.
No sé si no hauríem de deixar les idees en l'àmbit de les idees i la intimitat, el mateix que la religió, i admetre d'una vegada que els reis no existeixen, vaja. És una mica com allò de què l'home -i la dona- neixen bons i que la societat els perverteix. Veient com tractava Rousseau la fillada ja ens n'hauríem d'haver malfiat. El que hi ha, més enllà de les idees, són personatges immensos, admirables, com Marcos Ana, i un grapat de molt bona gent que potser participa d'ideologies ben diferents, per cert.
(sueño de libertad)
Si salgo un día a la vida
mi casa no tendrá llaves:
siempre abierta, como el mar,
el sol y el aire.
Que entren la noche y el día,
y la lluvia azul, la tarde,
el rojo pan de la aurora;
La luna, mi dulce amante.
Que la amistad no detenga
sus pasos en mis umbrales,
ni la golondrina el vuelo,
ni el amor sus labios. Nadie.
Mi casa y mi corazón
nunca cerrados: que pasen
los pájaros, los amigos,
el sol y el aire.
