Admeto que no em va agradar La, La, Land. Tant en aquell cas com en el de la nova pel·lícula del director Damien Chazelle he caigut en el parany de fer cas de comentaris llegits o escoltats i emesos per persones a les quals tinc per gent de criteri. Però, ves, tot són gustos. A més a més, les històries sobre viatges a l'espai, ni que siguin reals, no són de les meves preferides però, és clar, sempre hi pot haver excepcions. First Man es basa en una biografia de l'astronauta Neil Armstrong, escrita per James R. Hansen que va aconseguir vèncer les reticències del personatge, poc amic de concedir entrevistes o fer declaracions.
Gosling, que m'agradava al principi, cada vegada em sembla més ensopit. És clar que aquí ja ha de fer aquest paper, sembla que Armstrong era així, més o menys. La història de l'anada a la Lluna i els seus preliminars té la virtut, això sí, de no caure en grandeses excessives. Les misèries i perills de la cursa de l'espai, amb el seu rerefons polític i la competència amb la URSS, una competència que es manifestava al carrer, en ocasions, com si fos la que genera un partit de futbol entre rivals evidents, escampen moltes ombres pel damunt d'aquells viatges.
Claire Foy, una bona actriu, fa el que pot, en el seu paper de soferta esposa de l'astronauta. La pèrdua d'una filla petita, a causa d'un tumor, és un dels elements recurrents que, de tant en tant, sorgeixen entre entrenaments i sacsejades diverses. La pel·lícula dura dues hores i mitja però tens la sensació de què has passat molta més estona al cinema. Hi ha un excés d'entrenaments i de tècnica no gaire ben explicada, tot s'ha de dir.
Els millors moments, poc aprofitats, a banda dels moments familiars del protagonista, són aquells que mostren l'amistat entre aquesta elit d'enginyers arriscats i coratjosos. Si en algun moment, de joveneta, vaig desitjar anar a l'espai, amb aquesta pel·lícula me n'han passat les ganes. I és que tot allò es vivia com si fos una ficció màgica, com una mena de somni miraculós. Avui en sabem, també, els condicionants, els riscos, les morts, no goso dir que inútils, però gairebé. L'època, que donava per a molt, està poc reflectida, els temps canviaven, hi havia protestes sobre les despeses generades per aquells viatges, quan al país existien bosses de pobresa i problemàtiques socials per resoldre.
Més endavant ens van dir i gairebé demostrar, amb un documental provocador, fals i ben fet, que no s'havia anat a la Lluna, i també ens ho vam creure perquè si t'ho expliquen de forma convincent t'ho pots creure tot, encara mes les teories conspiratòries. De fet, a la Lluna no s'hi va tornar més, que jo sàpiga. Malgrat tot és aquesta una pel·lícula interessant, amb moments ben reeixits i que té la gràcia de defugir les grandeses i les lloances excessives als herois del nostre temps. Els astronautes davant de la gent de la premsa, que els fa preguntes ximpletes, m'han evocat els entrenadors de futbol en la mateixa situació.
En la seva cançó Els anuncis la Trinca introduïa una falca d'humor negre, el d'una menja infantil amb cromos de l'explosió del Challenger. Aquí fem cançons de tot i les criatures cantaven, fins i tot, a la pobra Laika, ara sabem que potser n'hi va haver més d'una. En tot cas els avenços han anat per altres camins i no anem d'un lloc a l'altre en avioneta personal ni passegen per un espai encara molt poc conegut. L'Ovidi Montllor repetia allò que de l'espai no te'n refies mai, afegint que els visitants extraterrestres venien a cercar mà d'obra i potser pagarien millor i tot. Amb tot el tema de l'espai hem perdut, com en tantes altres coses, la innocència. First Man, al menys, toca de peus a terra i no maquilla la realitat, tot i que es permet algunes llicències i, de forma inevitable, pren partit pel coratge, l'ambició i la curiositat humanes.
