7.3.07

Pardo Bazán, en el seu context

L’altre dia, quan anava cap a l’escola, em vaig trobar una antiga companya que ara dóna classes a l’institut proper, de literatura i llengua castellanes, a l’alumnat de batxillerat. Em va explicar que estaven comentant Los Pazos de Ulloa, de Pardo Bazán i em va venir al cap aquesta novel·la i la seva continuació, La Madre Naturaleza, perquè van ser uns llibres que, quan els vaig llegir, em van deixar un regust amarg, trist, que em van impressionar molt i que encara recordo molt bé, es diu que la memòria és el millor crític, per cert. A aquests llibres impressiona el que s’explica, però també el que imaginem, el que no se’ns narra directament i hem d’endevinar, ja que la incertesa sempre produeix més neguit que el coneixement.

Doña Emilia, dona activíssima, va ser una de les poques dones escriptores de l’època, a Espanya. De família molt benestant, és clar, va relacionar-se amb la intel·lectualitat de l’època i va patir les ironies de molts senyors del sector. Separada, amb amants, es ben coneguda la seva relació, llarga i infidel, amb Pérez Galdós. Fa alguns anys es van donar a conèixer unes cartes entre tots dos escriptors i la gent es va sorprendre de les bestieses amoroses i carrinclones que ella li dirigia, ja que eren cartes particulars i no pas destinades a la posteritat. Es diu que va tenir algun contacte íntim, també, amb el nostre Narcís Oller, que aleshores era jove, ambiciós i ben plantat.

Los Pazos ens porta a la Galícia profunda, ancestral, mostra la decadència de les classes altes i la misèria de les baixes, misèria també mental, de caràcter. Pardo Bazán no pot eludir la seva posició social, els seus prejudicis de classe, i té poca pietat amb els criats i els pagesos, mesquins, lladres, aprofitats. Mostra el convuls segle XIX, les eleccions amb tupinades i crims, la disbauxa política. A La Madre Naturaleza la cosa no millora i els joves, que podien ser una esperança, es veuen trasbalsats per fets atzarosos, com ara un incest, entre germans, per ignorància. És curiós com ha perdurat el tabú de l’incest, fins al punt que al serial Poble Nou, encara n’hi feien sortir un, com a fet escandalós i trencador. Jo crec que amb tanta inseminació artificial i fills a mida la cosa no hauria de trasbalsar, ja que un dels mites lligats a la seva prohibició anava relacionat amb els perills per a la descendència, que ara es poden eludir del tot.

Curiosament qui podria alliberar la noia del seu pecat, a La Madre Naturaleza i li ofereix matrimoni, que ella refusa, alterada pels fets, és un oncle. O sigui, que tot hauria quedat a casa, també. Pardo Bazán volia ser liberal i moderna, però no es va poder escapolir de la mentalitat i dels prejudicis de l’època, ni de la religió, un pes pesat que condicionava la vida privada i omplia de remordiments les relliscades morals. Conec poca cosa més de l’obra de l’escriptora, la veritat, però compta amb una producció amplíssima, que podem trobar digitalitzada. Hi ha personatges que coneixem més pels seus fets o la seva vida que per la seva obra, un cas paradigmàtic és George Sand, de qui en sabem moltes anècdotes però que és poc llegida, en general. Fa poc em vaig ensopegar amb una biografia de Sand, però em va semblar massa feixuga, plena de dades. Galdós tampoc té encara una bona biografia. El segle XIX va donar molta literatura, el temps fa la seva tria, justa o no, i romanen, a la llarga, les obres que anomenem, aleshores, clàssiques.

A causa del cinema i de la influència anglosaxona en general, coneixem millor els personatges d’altres països que els nostres. Molts autors i autores catalans i castellans donarien matèria per a pel·lícules intenses, molt interessants. Fins i tot hi ha poques biografies serioses, documentades, dels nostres escriptors. En general hi ha també una certa reserva, de vegades fins i tot una por a desfer mites, i sabem molt poc de les vides privades de gran part d’intel·lectuals que ens són propers geogràficament. Les biografies han d’estar ben fetes, pel que fa a la documentació, però també han de comptar amb un bri de passió pel personatge. Malgrat tot, sempre desvetllen alguna incomprensió, per part dels descendents i amics del biografiat, si encara són vius. A mi, una de nostrada que em va agradar molt, va ser la de la Maria Aurèlia Capmany, de l’Agustí Pons, que mostra un personatge de carn i ossos, amb defectes i virtuts, i també el context d’aquells anys, ja, ai, desapareguts i una mica oblidats.

La vida d’un escriptor o escriptora sovint té força relació amb l’obra, i mostra, a més, el context social, històric, que cal conèixer per valorar el que es llegeix. Hi ha qui disculpa les relliscades dels nostres autors actuals quan escriuen novel·la històrica, situada en el passat. Un exemple recent és el de L’ombra del vent, llibre que a mi no em va convèncer gens, però que alguna cosa deu tenir perquè ha agradat a molta gent que conec, ple de situacions que mostren el desconeixement del context. No fa falta, potser, ser fidel a la realitat, si el llibre està ben escrit, però, en el fons, jo crec que tot plegat és mandra i només cal saber com es preparava i documentava Galdós a l’hora d’escriure els seus Episodios Nacionales, en una època sense ordinadors ni bolígrafs, de ploma d’oca i tinta casolana. En el cas de L’ombra, crec que amb els consells d’algun conegut una mica vellet, l’autor n’hauria tingut prou per millorar aquest context, bandejant les relliscades, ja que l’època no és pas tan llunyana. A les pel·lícules, les relliscades són també escandaloses, de vegades, i si l’obra no es massa reeixida es notem excessivament, recordo, per exemple la Colometa, que va a demanar per fer feines, a la postguerra, vestida gairebé de Pertegaz... podria posar molts més exemples.

De vegades he parlat del pintor Simó Gómez, del meu barri. El seu germà, Enric, gravador molt remarcable, assistia a diferents tertúlies. Feliu Elies, en la biografia del pintor, explica que li van comentar que, a les tertúlies, durant un temps hi anava Galdós, que no deia mai res i a qui ningú no coneixia, aleshores. Com que duia aquells bigotis el prenien per un guàrdia civil. Galdós, sembla, es documentava sobre una novel·la amb un fabricant català per protagonista. Possiblement, el seu León Roch, que devia ser Roig. En aquest cas, el cognom és també una relliscada de l’autor per manca de coneixement o perquè creia que s’havia de transcriure d’aquesta manera, qui sap. A aquestes tertúlies que comento hi anava també gent com Verdaguer, amb el seu, aleshores, bon amic, Collell, canonge, que Elies, gran escriptor i dibuixant, titlla de manager del poeta, i no va desencaminat, malgrat que més endavant va passar el que va passar i que tots coneixem.

Tot aquest segle XIX em fascina, encara. El món va canviar, molt de pressa, no a tot arreu, és clar. Les coses bones i dolentes, moltes de dolentes, malauradament, del XX, es congriaren en aquell XIX de grans sacsejades, que va viure l’esplendor d’una novel·lística brillant, diversa, enmig d’unes desigualtats socials escandaloses, encara. Crec que la meva visió de Madrid, fins i tot del modern, no seria el mateix sense Galdós, ni tampoc la meva imatge de Galícia i els seus boscos, sense Pardo Bazán i Rosalía de Castro. No puc evitar haver viscut una educació hispanista, d’immersió en el castellà, que quan vaig poder vaig ampliar amb cursets de català i de cultureta. Malgrat tot, mirada en perspectiva, i considerant el context, no estava tan malament, sobretot si la comparo amb la ignorància que sura darrerament per tot arreu, i amb el bandejament de les humanitats i el poc prestigi de tot allò que no dóna rendiment immediat.

10 comentaris:

Déric ha dit...

estic d'acord en que tenim més coneixements dels personatges forànis que dels nostres propis i això és un greuge molt greu (perdona la redundància). Però més greu és la ignorància de la societat actual perquè, saps què és el pitjor? que no li importa ser una ignorant.

júlia ha dit...

Doncs tens raó, Deric, avui no està mal vist ser ignorant en això tan imprecís que anomenem 'cultura', la 'cultureta' d'avui sembla que és estètica (no pasa nivell filosòfic sinó d'estar per casa), gastronomia i la suficient tecnologia per fer servir el messenger, el telèfon mòbil i l'aire condicionat. No vull ser injusta, segur que hi ha de tot, com he posat al teu blog, el temps millora el context però tampoc abans la gent, com a entelèquia absoluta, era millor. Crec que és a La Febre d'Or, d'Oller, per cert, on surt un erudit que viu de forma miserable mentre els que van fent diners passen d'aquestes coses i estan per l'ostentació.

pere ha dit...

Deixant de banda la coincidència amb moltes coses de les que dius, em fa gràcia la possibilitat d'un "affaire" entre l'Oller i la Pardo Bazán. D'haver-se produït, el lloc més adequat hauria estat París, on els dos van coincidir una temporada l'any 1886. Sigui com sigui, el cert és que en aquesta època hi ha una correspondència força carinyosa entre els dos personatges, encara que en cap moment s'arriba a entreveure alguna cosa més que una mútua simpatia i valoració, tan personal com de l'obra respectiva, al menys m'ho sembla a mi. Més tard, a les seves "Memòries Literàries", Oller explica un refredament, que no acaba de comprendre, d'aquesta amistat. I com que és massa llarg per transcriure-ho aquí, continuo al meu bloc.

Júlia ha dit...

T'ho comento al teu blog, Pere. Les memòries escrites no sempre són sinceres, més aviat no ho són gens. No sabem exactament com va anar la 'brometa' que va fer Oller. En fi, un misteri del passat que no podrem resoldre, de moment.

Júlia ha dit...

Continuo amb una mica més d'aquesta 'salsa rosa' literària, entranyable: hi ha també biògrafs que creuen que Oller, engelosit a causa del fet que l'escriptora té un rotllet amb Lázaro, ho explica a Galdós. D'aquí vindria, doncs, el trencament amb Oller. L'autora gallega, en les cartes a Galdós, li confessa la infidelitat puntual amb Lázaro, però no diu res d'Oller.

Alguna cosa volcànica devia tenir aquesta senyora, que, malgrat no ser bonica, desvetllava passions per la seva immensa personalitat. Quina enveja!

pere ha dit...

Deixa'm ontinuar amb la "salsa rosa" i reproduir part de la primera impressió de l'Oller quen es troba la "senyora" a París:
"No vull dir pas amb això que l'eminent gallega fos lletja. Era tan frescota, tenia una expressió tan bondadosa als llavis i una tan remarcables resplendor d'intel·ligència en el seu esguard, ben sovint mig clos per millor observar com a bona miop, que això sol l'aixecava del nivell vulgar i feia ben tost oblidar aquelles imperfeccions físiques tan passadores..."
No sé, no sé...

pere ha dit...

continuar, quan. Uf!

Júlia ha dit...

Aquesta era l'opinió general sobre el físic de la senyora, però mira... com diuen en castellà, 'algo tiene el agua cuando la bendicen'.

Luis Rivera ha dit...

Parece que la historia se produce a partir de Lázaro Galdeano, que estaba en Barcelona, le presenta a Oller, amigo suyo íntimo, y que ella se desliza en un conocimiento de la ciudad y alrededores que ponen un tanto celoso a don Lázaro. Hay que tener en cuenta que los dos eran mucho más jóvenes que la dama y que don Benito la reclamaba a su vez.

Ella en París se relacionó con Zola y Balzac o solamente con uno de ellos, no recuerdo bien. Era de armas tomar. Clarín la persiguió también, pero cuando se trató de que entrara en la Real Academia, dijo que no.

Yo creo que la historia Oller-Galdeano-Pardo Bazán fué en Barcelona. Yendría que buscar donde lo leí, pero creo que fué en Barcelona.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, bienvenido al blog,

Creo que sí, concretamente en cercanías, no sé si en Arenys o otro pueblo, hay unas interesantes memorias de Oller donde lo explica a su manera, claro, que son las que menciona Saragatona.

Todos estos personajes de esa época me fascinan, todavía.