Pardo Bazán, en el seu context

L’altre dia, quan anava cap a l’escola, em vaig trobar una antiga companya que ara dóna classes a l’institut proper, de literatura i llengua castellanes, a l’alumnat de batxillerat. Em va explicar que estaven comentant Los Pazos de Ulloa, de Pardo Bazán i em va venir al cap aquesta novel·la i la seva continuació, La Madre Naturaleza, perquè van ser uns llibres que, quan els vaig llegir, em van deixar un regust amarg, trist, que em van impressionar molt i que encara recordo molt bé, es diu que la memòria és el millor crític, per cert. A aquests llibres impressiona el que s’explica, però també el que imaginem, el que no se’ns narra directament i hem d’endevinar, ja que la incertesa sempre produeix més neguit que el coneixement.

Doña Emilia, dona activíssima, va ser una de les poques dones escriptores de l’època, a Espanya. De família molt benestant, és clar, va relacionar-se amb la intel·lectualitat de l’època i va patir les ironies de molts senyors del sector. Separada, amb amants, es ben coneguda la seva relació, llarga i infidel, amb Pérez Galdós. Fa alguns anys es van donar a conèixer unes cartes entre tots dos escriptors i la gent es va sorprendre de les bestieses amoroses i carrinclones que ella li dirigia, ja que eren cartes particulars i no pas destinades a la posteritat. Es diu que va tenir algun contacte íntim, també, amb el nostre Narcís Oller, que aleshores era jove, ambiciós i ben plantat.

Los Pazos ens porta a la Galícia profunda, ancestral, mostra la decadència de les classes altes i la misèria de les baixes, misèria també mental, de caràcter. Pardo Bazán no pot eludir la seva posició social, els seus prejudicis de classe, i té poca pietat amb els criats i els pagesos, mesquins, lladres, aprofitats. Mostra el convuls segle XIX, les eleccions amb tupinades i crims, la disbauxa política. A La Madre Naturaleza la cosa no millora i els joves, que podien ser una esperança, es veuen trasbalsats per fets atzarosos, com ara un incest, entre germans, per ignorància. És curiós com ha perdurat el tabú de l’incest, fins al punt que al serial Poble Nou, encara n’hi feien sortir un, com a fet escandalós i trencador. Jo crec que amb tanta inseminació artificial i fills a mida la cosa no hauria de trasbalsar, ja que un dels mites lligats a la seva prohibició anava relacionat amb els perills per a la descendència, que ara es poden eludir del tot.

Curiosament qui podria alliberar la noia del seu pecat, a La Madre Naturaleza i li ofereix matrimoni, que ella refusa, alterada pels fets, és un oncle. O sigui, que tot hauria quedat a casa, també. Pardo Bazán volia ser liberal i moderna, però no es va poder escapolir de la mentalitat i dels prejudicis de l’època, ni de la religió, un pes pesat que condicionava la vida privada i omplia de remordiments les relliscades morals. Conec poca cosa més de l’obra de l’escriptora, la veritat, però compta amb una producció amplíssima, que podem trobar digitalitzada. Hi ha personatges que coneixem més pels seus fets o la seva vida que per la seva obra, un cas paradigmàtic és George Sand, de qui en sabem moltes anècdotes però que és poc llegida, en general. Fa poc em vaig ensopegar amb una biografia de Sand, però em va semblar massa feixuga, plena de dades. Galdós tampoc té encara una bona biografia. El segle XIX va donar molta literatura, el temps fa la seva tria, justa o no, i romanen, a la llarga, les obres que anomenem, aleshores, clàssiques.

A causa del cinema i de la influència anglosaxona en general, coneixem millor els personatges d’altres països que els nostres. Molts autors i autores catalans i castellans donarien matèria per a pel·lícules intenses, molt interessants. Fins i tot hi ha poques biografies serioses, documentades, dels nostres escriptors. En general hi ha també una certa reserva, de vegades fins i tot una por a desfer mites, i sabem molt poc de les vides privades de gran part d’intel·lectuals que ens són propers geogràficament. Les biografies han d’estar ben fetes, pel que fa a la documentació, però també han de comptar amb un bri de passió pel personatge. Malgrat tot, sempre desvetllen alguna incomprensió, per part dels descendents i amics del biografiat, si encara són vius. A mi, una de nostrada que em va agradar molt, va ser la de la Maria Aurèlia Capmany, de l’Agustí Pons, que mostra un personatge de carn i ossos, amb defectes i virtuts, i també el context d’aquells anys, ja, ai, desapareguts i una mica oblidats.

La vida d’un escriptor o escriptora sovint té força relació amb l’obra, i mostra, a més, el context social, històric, que cal conèixer per valorar el que es llegeix. Hi ha qui disculpa les relliscades dels nostres autors actuals quan escriuen novel·la històrica, situada en el passat. Un exemple recent és el de L’ombra del vent, llibre que a mi no em va convèncer gens, però que alguna cosa deu tenir perquè ha agradat a molta gent que conec, ple de situacions que mostren el desconeixement del context. No fa falta, potser, ser fidel a la realitat, si el llibre està ben escrit, però, en el fons, jo crec que tot plegat és mandra i només cal saber com es preparava i documentava Galdós a l’hora d’escriure els seus Episodios Nacionales, en una època sense ordinadors ni bolígrafs, de ploma d’oca i tinta casolana. En el cas de L’ombra, crec que amb els consells d’algun conegut una mica vellet, l’autor n’hauria tingut prou per millorar aquest context, bandejant les relliscades, ja que l’època no és pas tan llunyana. A les pel·lícules, les relliscades són també escandaloses, de vegades, i si l’obra no es massa reeixida es notem excessivament, recordo, per exemple la Colometa, que va a demanar per fer feines, a la postguerra, vestida gairebé de Pertegaz... podria posar molts més exemples.

De vegades he parlat del pintor Simó Gómez, del meu barri. El seu germà, Enric, gravador molt remarcable, assistia a diferents tertúlies. Feliu Elies, en la biografia del pintor, explica que li van comentar que, a les tertúlies, durant un temps hi anava Galdós, que no deia mai res i a qui ningú no coneixia, aleshores. Com que duia aquells bigotis el prenien per un guàrdia civil. Galdós, sembla, es documentava sobre una novel·la amb un fabricant català per protagonista. Possiblement, el seu León Roch, que devia ser Roig. En aquest cas, el cognom és també una relliscada de l’autor per manca de coneixement o perquè creia que s’havia de transcriure d’aquesta manera, qui sap. A aquestes tertúlies que comento hi anava també gent com Verdaguer, amb el seu, aleshores, bon amic, Collell, canonge, que Elies, gran escriptor i dibuixant, titlla de manager del poeta, i no va desencaminat, malgrat que més endavant va passar el que va passar i que tots coneixem.

Tot aquest segle XIX em fascina, encara. El món va canviar, molt de pressa, no a tot arreu, és clar. Les coses bones i dolentes, moltes de dolentes, malauradament, del XX, es congriaren en aquell XIX de grans sacsejades, que va viure l’esplendor d’una novel·lística brillant, diversa, enmig d’unes desigualtats socials escandaloses, encara. Crec que la meva visió de Madrid, fins i tot del modern, no seria el mateix sense Galdós, ni tampoc la meva imatge de Galícia i els seus boscos, sense Pardo Bazán i Rosalía de Castro. No puc evitar haver viscut una educació hispanista, d’immersió en el castellà, que quan vaig poder vaig ampliar amb cursets de català i de cultureta. Malgrat tot, mirada en perspectiva, i considerant el context, no estava tan malament, sobretot si la comparo amb la ignorància que sura darrerament per tot arreu, i amb el bandejament de les humanitats i el poc prestigi de tot allò que no dóna rendiment immediat.