29.5.07

Llenguatge popular

Fa uns dies, al cafè d’Ocata, ens aclarien el significat veritable de l’expressió pagar el pato, que, en realitat, hauria de ser pagar el pacto, i que faria referència als jueus i al seu pacte amb Déu, privilegi pel qual havien de pagar i així es justificaven els atacs medievals als calls. De moment encara no he sentit cap català que la traduís per pagar l’ànec, però, pel que sento darrerament per la tele, tot arribarà. Perquè el fet és que s’endeguen traduccions barroeres del castellà –però també de l’anglès- i s’amollen cites d’estar per casa que animen el panorama, de tant en tant.

Dies enrere, Monzó ironitzava sobre l’expressió utilitzada per Mas, fa poc: que cada pal aguanti la seva vela. Transcric part del breu article:

Ayer, por televisión, en el Telenotícies vimos a Artur Mas en el mitin final en Girona. Tras una perorata contra Montilla por las responsabilidades en relación con los Mossos d´Esquadra, acabó con una frase rotunda: "Que cada pal aguanti la seva vela!". Nótese la habilidad con la que el líder convergente - en vez de decir "que cadascú carregui el seu mort" o "a cadascú el que li toca"- practica ya la variante lingüística montillesca. Veo yo ahí una estrategia minuciosamente calculada para facilitar su llegada a la Generalitat sin despertar demasiados recelos.

Jo, de Monzó, me n’estaria, de fer aquesta mena de crítiques, ja que és fàcil relliscar, en aquest tema lingüístic, i qui estigui lliure de pecat... Aquesta expressió, lliure de pecat, fa referència, com molt bé sabeu, a la dona adúltera que anaven a lapidar. Moltes expressions nostrades venen de la religió però han esdevingut casolanes i pintoresques, com aquell de rodes apilats, que en la meva ignorància infantil m’evocava algú a qui feien anar a empentes i rodolons. Resulta, com ja molts sabeu, avui, que era d’Herodes a Pilats, però com que també hi ha molt de jovent que no sap qui eren aquests senyors, doncs jo, la veritat, gairebé conservaria la forma popular. Pilats va fer allò de rentar-se les mans, cosa que ha esdevingut, també, emblemàtica i significativa.

La senyora Mayol, després de la batalla –electoral- ens ha ofert un neologisme molt pintoresc, que ha fet vessar, ja, força tinta: el desvincle. Sovint sorgeixen paraules de moda, noves, recuperades, refetes. Aquesta pot tenir futur, perquè el sector Mayolià és un doll de poesia ecològica i sistemàtica. Els polítics han popularitzat frases que, sense ser exactament inventades, han quedat lligades a la seva idiosincràsia, i que ara ja no les podem dir de forma innocent, com ara allò de puedo prometer y prometo, ara no toca, ja sóc aquí...

M’ha vingut també al cap, parlant de tot això, aquell castellà Marinero de Tarpeya, Neró degradat a mariner, de fet. En el camp mèdic hi ha molta gent que diu paraules de forma poc acurada, s’han publicat llibres de metges molt divertits sobre coses que han sentit a les consultes, encara que ara sembla que tothom sap molt més que el galè. Però, encara hi ha qui diu galè al metge? O caco al lladre? Fa dies comentàvem també el bandejament del terme cicerone, que era corrent quan jo era petita.

En una altra ocasió comentava jo també com alguns joves creuen que plorar com una magdalena ve del fet de sucar aquest pastís a la llet, i cruspir-se’l mentre regalima. La cosa té força lògica, aquests canvis semàntics populars s’esdevenen quan, per algun motiu, la interpretació popular els troba un sentit. La Caja de Ahorros va esdevenir la Caixa d’Oros, durant anys i les cooperatives són encara, en alguns llocs, titllades de comparatives. Fa pocs dies algú em parlava d’un malalt i dels seus gànguils. Com que, de fet, hi ha mals que s’escampen pels gànglis, de forma ràpida, com si es tractessin de gossos llebrers, doncs, la cosa no és pas tan surrealista.

Abans, les noies tenien entrada d’arròs a molts balls, fins i tot algú groller l’havia transformat en de gos, però resulta que la cosa venia del barret militar anomenat ros. De tota manera, l’entrada d’arròs evocava una convidada popular, en certa manera. Moltes paraules i dites les expressem sense parar atenció al seu significat, allò del jutge i del fetge del penjat ara em fa una mica d’angúnia, com també allò altre d’anar fins a la quinta forca.

Ara, que s’ha parlat també del tancament de comerços tradicionals de Barcelona i hem recordat Pantaleoni Hermanos, he de dir que jo creia que era Pantaleón i que aquest nom venia del fet que s’hi confeccionaven pantalons per als senyors, que eren, aleshores, els qui portaven aquesta peça de vestir, símbol, avui, ja força decadent, de l’autoritat.
Moltes formes populars que han sobreviscut a grans ensulsiades estan en perill d'extinció, però en sorgeixen, inevitablement, de noves. Hi havia una cançó de la Trinca que anava molt bé per treballar les frases fetes, era aquella del català que anava a Madrid i ho traduïa tot al castellà, com ara, hay para alquilar sillas, soplar y hacer botellas. La veritat és que fa temps que no escolto aquelles frases, en la seva versió original, amb tanta freqüència com abans. Però és que en castellà també m'està passant, la veritat. No ho dic amb nostàlgia, només constato que la llengua és quelcom viu, variable, temporal. No sé el perquè, però m'està passant com a les àvies de quan jo era jove, em vénen al cap moltes dites de tota mena en bilingüe i les amollo sense engaltar a tort i a dret, cosa que provoca somriures irònics dels més joves que deuen pensar, quina mòmia.
I parlant dè mòmia, un cuplet català dedicat a les excavacions arqueològiques que va recuperar Mary Santpere, em sembla que amb una col·laboració de l'enyorat Escamillo del Molino, feia i una mòmia de debò, sense un mòmio mai no està, i així cantarà, tothom-jama, tothom-jama...

La veritat es que no sé ben bé de què va aquest post.




11 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Que n'és de dificultós parlar amb cura! I més en el meu cas que mai aconseguiré diferenciar obertes i tancades, sordes i sonores. Així que comprenc perfectament aquella dona que davant l'imprès que li mostrava el funcionari de la finestreta va dir que com que ella no sabia fer la seva signatura havia de posar la "huella genital".

Gràcies. Et vinculen, doncs existeixes.

Luis Rivera ha dit...

Una senyora velleta, quand era jo jove, molt jove i asistía a una representació de zarzuela a lo que anys després sería Sala Villarroel, al arribar-hi l'obra al final, es girá cap a mi i molt excitada va dir.me en veu baixa "ara ve l'aputaosis final".

Fa un mesos, una tertuliana de televisió digué d'una persona que va posar-s'hi irascible: "se puso como un obelisco" en lloc de "basilisco".

Altre, periodita aquesta, en altre programa de televisió, va dir referint-se a la seva habilitat per posar a un adversari contra les cordes (en ujn brete) "la puse en un membrete".

Aixís que et diré en traducción a l'anglés: "from the losers to the river"

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregorio i Luis,

A televisió i pel que fa al català va fer història allò del xarel·lo (Charel 10) i també quan parlant del saló Gaudí Home en van dir 'joum'. A mi, però, em va passar a l'inrevés amb el 'home' ja que em pensava que una botiga de cadena era de roba de senyor i era de roba de casa.

Pel que fa al català, això de botiga està en recessió, molta gent diu 'tenda'. En català, per una banda es busca el terme més allunyat del castellà per tal de marcar diferències i per l'altra s'enganxa el més poc adient, coses del idioma...

Júlia ha dit...

Un personatge que feia riure molt tohom, amb les seves expressions i mots errats era l'enyorada 'abuelita' de la família Ulises. En això, com en tot, riem dels altres i no ens adonem del que diem nosaltres, hi ha coses que sempre les has dit de forma inexacta fins que se t'encén la llumeta. Déu nos en guard, de la perfecció!

Albert de la Hoz ha dit...

Que una frase es digui malament no sempre és culpa de la traducció, per exemple, se sol dir que "cada terra fa sa guerra" quan el mot guerra no té cap lògica i si la té "gerra" perquè efectivament el món de la terrissa té una amplitud planetària.
El neologisme de la Mayol no em molesta, tant de bo sabéssim crear-ne com els anglesos, sempre que es conservi una raonable lògica.
Em molesta més l'aznarisme que empra tot sovint Xavier Trias, amb el seu català arrugat, quan per a referir-se als qui governen diu "aquesta gent", ho considero insultant i per això he creat el mot "aznarisme" perquè Aznar és el mestre en insultar la generalitat. Consti que això de Trias ho dic després de les eleccions per no ser malinterpretat, però fa molt temps que diu això d'aquesta gent.

Gabriel Jaraba ha dit...

Una expressió en desús i que se li ha perdut la pista: "Tenir un mòmio", la manera amb la qual abans es deia: "Tenir un xollo". Fa referència a una mòmia egípcia, arran del gran rebombori mundial que va causar el descobriment de la tomba de Tutankamon, per Howard Carter, al 1922. D'allà vé el famòs cuplet "Tothom jama": "A la Xina i al Japó, hi ha una gran revolució...".

El xollo era, en principi, un be, és a dir, quelcom de valuós que hom havia aconseguit (casualment, o robant-lo) però també es podia parlar, de manera sinònima, d'un cuto, és a dir un porc. Aconseguir un xollo, o un cuto, era fer-se, de manera fortuïta, amb quelcom de valuós. L'assimilació al mòmio, afanat per Howard Carter amb el patrocini de Lord Carnarvon, era obligada. Per cert, per nosaltres, mangar és robar, però temps abans, mangar era demanar. Dedicar-se a la manguela era pidolar.

Júlia ha dit...

Hoa, Albert, doncs jo hi veig una certa lògica, pensant en què la dita és antiga i ho interpreto com que cadascú fa les coses a la seva manera. Amb gerra, efectivament, també estaria bé.

Ja veig que no et cau simpàtic, he, he.

Júlia ha dit...

Bona nit, Gabriel,
jo encara sento a molta gent -gran, fins i tot 'de la meva edat'- dir això de 'tenir un mòmio', per cert.

Imagino que això de mangar i de la manguela deu ser caló. El català de barri humil, antic, tenia moltes paraules de caló, com es palesa a les obres de Vallmitjana. Fins i tot Espriu en recull unes quantes.

Júlia ha dit...

...caldria investigar també sobre el mot 'moma' que té també el significat de 'ganga', d'alguna manera les dues paraules s'han, crec jo, que no sóc especialista, sobreposat i confós, en el llenguatge:
http://dcvb.iecat.net/

Albert de la Hoz ha dit...

A "Mil Adagis recopilats per Caterina Albert i Paradís - Víctor Català" Lluís Albert i Rivas, Diputació de Girona, pàgina 34: "132. Cada terra fa sa gerra".

Ja veig que trobes bé això de "aquesta gent".

Júlia ha dit...

D'acord, Albert, sobre el terme, no és pas que el trobi bé, ni molt menys, pero he de dir que el senyor Trías em cau simpàtic, és una qüestió subjectiva i irracional ja que no el conec de res.