Llenguatge popular

Fa uns dies, al cafè d’Ocata, ens aclarien el significat veritable de l’expressió pagar el pato, que, en realitat, hauria de ser pagar el pacto, i que faria referència als jueus i al seu pacte amb Déu, privilegi pel qual havien de pagar i així es justificaven els atacs medievals als calls. De moment encara no he sentit cap català que la traduís per pagar l’ànec, però, pel que sento darrerament per la tele, tot arribarà. Perquè el fet és que s’endeguen traduccions barroeres del castellà –però també de l’anglès- i s’amollen cites d’estar per casa que animen el panorama, de tant en tant.

Dies enrere, Monzó ironitzava sobre l’expressió utilitzada per Mas, fa poc: que cada pal aguanti la seva vela. Transcric part del breu article:

Ayer, por televisión, en el Telenotícies vimos a Artur Mas en el mitin final en Girona. Tras una perorata contra Montilla por las responsabilidades en relación con los Mossos d´Esquadra, acabó con una frase rotunda: "Que cada pal aguanti la seva vela!". Nótese la habilidad con la que el líder convergente - en vez de decir "que cadascú carregui el seu mort" o "a cadascú el que li toca"- practica ya la variante lingüística montillesca. Veo yo ahí una estrategia minuciosamente calculada para facilitar su llegada a la Generalitat sin despertar demasiados recelos.

Jo, de Monzó, me n’estaria, de fer aquesta mena de crítiques, ja que és fàcil relliscar, en aquest tema lingüístic, i qui estigui lliure de pecat... Aquesta expressió, lliure de pecat, fa referència, com molt bé sabeu, a la dona adúltera que anaven a lapidar. Moltes expressions nostrades venen de la religió però han esdevingut casolanes i pintoresques, com aquell de rodes apilats, que en la meva ignorància infantil m’evocava algú a qui feien anar a empentes i rodolons. Resulta, com ja molts sabeu, avui, que era d’Herodes a Pilats, però com que també hi ha molt de jovent que no sap qui eren aquests senyors, doncs jo, la veritat, gairebé conservaria la forma popular. Pilats va fer allò de rentar-se les mans, cosa que ha esdevingut, també, emblemàtica i significativa.

La senyora Mayol, després de la batalla –electoral- ens ha ofert un neologisme molt pintoresc, que ha fet vessar, ja, força tinta: el desvincle. Sovint sorgeixen paraules de moda, noves, recuperades, refetes. Aquesta pot tenir futur, perquè el sector Mayolià és un doll de poesia ecològica i sistemàtica. Els polítics han popularitzat frases que, sense ser exactament inventades, han quedat lligades a la seva idiosincràsia, i que ara ja no les podem dir de forma innocent, com ara allò de puedo prometer y prometo, ara no toca, ja sóc aquí...

M’ha vingut també al cap, parlant de tot això, aquell castellà Marinero de Tarpeya, Neró degradat a mariner, de fet. En el camp mèdic hi ha molta gent que diu paraules de forma poc acurada, s’han publicat llibres de metges molt divertits sobre coses que han sentit a les consultes, encara que ara sembla que tothom sap molt més que el galè. Però, encara hi ha qui diu galè al metge? O caco al lladre? Fa dies comentàvem també el bandejament del terme cicerone, que era corrent quan jo era petita.

En una altra ocasió comentava jo també com alguns joves creuen que plorar com una magdalena ve del fet de sucar aquest pastís a la llet, i cruspir-se’l mentre regalima. La cosa té força lògica, aquests canvis semàntics populars s’esdevenen quan, per algun motiu, la interpretació popular els troba un sentit. La Caja de Ahorros va esdevenir la Caixa d’Oros, durant anys i les cooperatives són encara, en alguns llocs, titllades de comparatives. Fa pocs dies algú em parlava d’un malalt i dels seus gànguils. Com que, de fet, hi ha mals que s’escampen pels gànglis, de forma ràpida, com si es tractessin de gossos llebrers, doncs, la cosa no és pas tan surrealista.

Abans, les noies tenien entrada d’arròs a molts balls, fins i tot algú groller l’havia transformat en de gos, però resulta que la cosa venia del barret militar anomenat ros. De tota manera, l’entrada d’arròs evocava una convidada popular, en certa manera. Moltes paraules i dites les expressem sense parar atenció al seu significat, allò del jutge i del fetge del penjat ara em fa una mica d’angúnia, com també allò altre d’anar fins a la quinta forca.

Ara, que s’ha parlat també del tancament de comerços tradicionals de Barcelona i hem recordat Pantaleoni Hermanos, he de dir que jo creia que era Pantaleón i que aquest nom venia del fet que s’hi confeccionaven pantalons per als senyors, que eren, aleshores, els qui portaven aquesta peça de vestir, símbol, avui, ja força decadent, de l’autoritat.

Moltes formes populars que han sobreviscut a grans ensulsiades estan en perill d'extinció, però en sorgeixen, inevitablement, de noves. Hi havia una cançó de la Trinca que anava molt bé per treballar les frases fetes, era aquella del català que anava a Madrid i ho traduïa tot al castellà, com ara, hay para alquilar sillas, soplar y hacer botellas. La veritat és que fa temps que no escolto aquelles frases, en la seva versió original, amb tanta freqüència com abans. Però és que en castellà també m'està passant, la veritat. No ho dic amb nostàlgia, només constato que la llengua és quelcom viu, variable, temporal. No sé el perquè, però m'està passant com a les àvies de quan jo era jove, em vénen al cap moltes dites de tota mena en bilingüe i les amollo sense engaltar a tort i a dret, cosa que provoca somriures irònics dels més joves que deuen pensar, quina mòmia.

I parlant dè mòmia, un cuplet català dedicat a les excavacions arqueològiques que va recuperar Mary Santpere, em sembla que amb una col·laboració de l'enyorat Escamillo del Molino, feia i una mòmia de debò, sense un mòmio mai no està, i així cantarà, tothom-jama, tothom-jama...

La veritat es que no sé ben bé de què va aquest post.