13.6.07

Gínjols sense futur




De vegades, quan vaig cap al centre sòcio-sanitari on és la meva mare, baixo a l’estació del Putxet i camino una mica pel carrer Arimon, estret i acollidor, on, fa molts anys, havia viscut una companya d’estudis, de Magisteri, en una casa que no he sabut trobar, una d’aquelles plantes baixes amb jardinet que ara estan en perill d’extinció, la seva majoria. Una vegada hi vam anar, tota una colla. Semblava un indret intemporal, màgic, amb una eixida amb emparrat, ombrejada i fresca. L’interior era ple de quadres, de llibres, impressionava una mica i tot. Vam riure molt, vam berenar i vam fer molta gresca. Fa molts anys, ja, i no sé què haurà estat d’ella ni dels altres companys, ens hem anat escampant pels camins de la vida, divergents i diversos. Potser aquella casa ja no existeix i per això no l’he poguda reconèixer.

Una altra casa unifamiliar, una més, s’està enderrocant, en aquest carrer, i, al menys no morirà en silenci ni de forma absolutament anònima. A l’espai que ocupa hi ha també una eixida amb un arbre esplèndid, que ara he sabut que és un ginjoler, aquest arbre que dóna els gínjols, els de la frase feta, ‘més eixerit –o trempat, o mudat- que un gínjol'. He de dir que quan era petita jo entenia xinxol, i, en la meva ignorància d’aleshores, imaginava que es referien a algun insecte... Doncs, resulta que aquest arbre i la seva situació crítica han provocat dierents protestes de veïns, i estan fent vessar força tinta. He observat que, en els aparadors d’algunes botigues del barri, hi havien penjat la fotocòpia d’un article de Vila-Matas, publicat al País, el dia 10. Article que veig reproduït i esmentat en molts blogs, com ara en Amics arbres, arbres amics, i Polis, i encara perquè no he buscat massa. Polis és un blog de l'escriptora i crítica literaria Isabel Núñez, que Vila-Matas menciona en el seu article i que ha endegat una esforçada campanya a favor del ginjoler, us recomano que llegiu el seu blog i els seus darrers posts per tal que us adoneu de la importància immensa que poden arribar a tenir aquestes coses i de quina mena de poders públics patim. Fins i tot ha rebut amenaces telefòniques!!!

L’article l’ha titulat l’escriptor Vila-Matas El fin de Barcelona, i és que, efectivament, estem contemplant amb força impotència la fi d’una ciutat, d’un tipus de ciutat, de molts elements de la nostra ciutat que havien aconseguit, encara, sobreviure de forma miraculosa a les estrebades dels seixanta i setanta. Pensàvem, potser, que l’especulació havia acabat –o minvat- amb la suposada fi del porciolisme? Doncs no, s’ha revifat de forma agressiva, en aquests darrers anys, malgrat els poders suposadament democràtics que ens gestionen els espais. I és que molts manaies d'avui eren ja cadells avançats de la Barcelona del desenvolupament i feien l'aprenentatge en aquella casa gran d'aleshores. L’article menciona un altre cas de destrucció d’aquestes petites cases supervivents, amb eixida i palmera, a Gràcia. Però és que dies enrera, per Sants, vaig veure també com les piconadores havien esmicolat uns quants d’aquests edificis se suposa, de poc valor. Però, qui el dóna, el valor arquitectònic? Eren cases amb elements modernistes, algunes, i també cases sense guarniments, encara més antigues, d’aquestes típiques de carretera, que esquitxen la de Sants, la de la Bordeta, i que es deixen malmetre, avui, sense cap tipus de pietat. Pel Poble-sec, a prop del port, vaig veure també fa uns dies com n’havien desaparegut dues de bessones, que semblaven gairebé rurals. Si ens entretinguéssim en fer un inventari acurat se’ns posarien els pèls de punta. I als pobles una mica grans de la rodalia esta passant tres quarts del mateix, en podria posar molts exemples, amanits amb la badoqueria del veïnat modern que creu que això de fer malbé el patrimoni és el progrés.

L’article parla d’arbres, d’arbres d’eixida, però no cal que siguin una espècie protegida, com el ginjoler, per merèixer la nostra atenció, encara que, al menys, aquest, gràcies a la seva singularitat, ha comptat amb una mica més d’atenció, cosa que no vol dir pas que aconsegueixi l’indult, ja que sembla que la replantació és difícil, costosa, improbable. ¿Sabe ya Barcelona que su gran carrera hacia la nada ha llegado a su final?, es pregunta el periodista. Barcelona no és una persona, exactament, encara que tingui una certa ànima, i no ho pot saber, però molts barcelonins ens n’adonem, sense saber què fer, de tots aquests disbarats, que inclouen casetes, eixides, botigues tradicionals, espais de tota mena. Aquestes coses no es debaten, sembla, a les campanyes electorals i electoralistes. No es tracta pas de salvar un arbre, una caseta, una botiga, un petit espai. Es tracta, sobretot, de replantejar què estem fent amb la ciutat -amb les ciutats i pobles, diria jo, car penso que és una epidèmia molt més estesa del que ens pensem-, de reflexionar seriosament sobre cap on anem, de tornar a reprendre el diàleg sobre el model de creixement, i de sortir al carrer si cal, encara que dubto que serveixi de massa. Una veïna de l’Eixample manifestava fa un temps, per televisió, que, avui s’enderrocaria fàcilment el Xalet, la Casa Golferichs, edifici modernista que es va salvar gràcies a la mobilització dels veïns i al fet que eren uns altres temps. Sóc pessimista, en aquest tema, i també ho crec, la veritat. De forma egoista i subjectiva em dol pensar que una gran part de la meva vida personal, lligada a tots aquests indrets i paisatges urbans també acabarà enderrocada de forma definitiva. Bé, potser encara en faran compostatge d'aquest, tan ecològic...

26 comentaris:

pere ha dit...

Puc firmar el teu post una vegada més?

Dit això, continuaré dient que els gínjols (jo en dic arínjols)sçon una de les meves fruites preferides. La seva temporada, curta, és al mes d'octubre, potser una mica de novembre. A les fruiteries de Barcelona no en veig, excepte al mercat de la Boqueria, a la primera parada de l'esquerra, encara que sovint els tenen excessivament madurs (una fruita massa madura en aquests temps!T'imagines?), cosa que significa que tenir determinat producte no implica que sàpiguen les seves característiques.
Ei, disculpa la intromissió, ja veus que els gíngols són una de les meves fonts d'evocació... Quan sigui l'època en compartim, de gínjols, perquè les evocacions són sempre personals i difíciment transferibles.

Júlia ha dit...

Hola, Pere, he d'admetre que crec no haver-ne menjat mai, per cert. A la Boqueria és un dels únics indrets on es poden trobar aquests productes però, com remarques, no sempre ben tractats. Vaig llegir que també són comestibles els fruits d'aquests arbres que ara han plantat tant pels carrers, els lledoners. Sempre és bo saber-ho.

zbelnu ha dit...

Jo els vaig menjar de petita i després, mai més... però encara recordo l'olor...
Gràcies per parlar del ginjoler. Deu ser una batalla perduda, però hem de fer petits espais de resistència, si és que estem vius, encara que sigui per veure quants som i per conservar la salut mental... IMHO, com diuen els anglo-saxons...

Júlia ha dit...

Hola, Isabel, és un honor veure't al meu blog. He llegit els posts del teu i tot plegat sembla tan increïble, amenaces incloses, en aquests temps, que faria riure si no fes plorar. Felicitats per tots els esforços que estàs fent, em sembla que el tema transcendeix ja l'anècdota del ginjoler per prendre una dimensió molt més àmplia, política i cívica. Ara veurem el pa que ens donen tants ecologistes de veritat i per sistema.

antoni ha dit...

Per una d'aquestes casualitats de la vida, aquest mateix matí he arribat, en realitat a través del Google, buscant una altra cosa, al bloc aquest dels arbres amics, amb la referència a l'article de Vila-Matas. Per aquest motiu, i perquè no ho recordava, he tingut una sensació estranyíssima en llegir que parlaves de gínjols. He pensat, on he vist jo abans aquest text?
En fi, en realitat, t'escrivia per afegir-me a la suposo que no curta llista dels que pensàvem que els gíngols eren insctes que vivíen feliçment penjats d'alguna fulla d'una planta...

Júlia ha dit...

És curiós com, de vegades, els temes ens 'troben' a nosaltres, jo feia anys que no passava pel carrer Arimon i ara m'he anat a ensopegar amb l'arbre, amb l'article del diari, amb uns blogs... Deu ser el destí, encara que no hi crec massa.

pere ha dit...

Sí, els lledons també són comestibles, però inferiors als gínjols. De petits, després de menjar-los, aprofitàvem els pinyols per disparar-los amb una canyeta, una mena de sarbatana casolana... Abans, ja ho saps, tot s'aprofitava.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Curiositat abans que tot: D'el Ginjol s'en fan les tenores, poca broma.
Una altra, la Carme Ruscalleda en te un a Sant Pol.
Dit aixó, ens estàn robant el passat, d'ací a quatre dies totes les ciutats seràn iguales, i no és nou, llevat de Londres, et deixen a un carrer del centre de qualsevol ciutat i totes son iguales, es la socialització de les urbs, la fi de la personalitat de cada ciutat, la decadència.-

Francisco Ortiz ha dit...

¿Por qué tantas cosas verdaderamente importantes les importan a tan pocas personas? Es una pena que nos dejemos ir.

Júlia ha dit...

Hola, Pere, molts pinyols i fruits diversos tenien aquesta utilitat, ara menystenim moltes coses aprofitables,per cert.

Júlia ha dit...

No sabia això de les tenores, Francesc, ni del que té la Ruscalleda... Efectivament, les ciutats, moltes, perden la seva personalitat de forma molt ràpida, en aquests darrers anys, l'especulació galopant d'aquests darrers temps resulta dramàtica. El que em sap greu de tot plegat és que he perdut la innocència, quan era jove em pensava que sense en Franco no passaria... Recordo que durant els primers anys de la transició, amb els primers ajuntaments democràtics -on hi havia, encara, moltes ànimes càndides- van posar, al principi, moltes traves per construir, però ara ja s'ha destapat la caixa dels trons.

Júlia ha dit...

Buenos días, Francisco,
no lo sé, posiblemente sean más de los que parecen, pero hay mucho desengaño impotente. La mobilización vecinal, efectivamente, ha disminuído mucho y, en general, sólo nos movemos por cosas que nos afectan de forma muy directa, a veces incluso de forma injusta, como cuando no se quiere determinado servicio social cerca de casa.

zbelnu ha dit...

Segurament no enderrocarien la casa Golferichs -en això, han après el llenguatge-, però han descobert que poden enderrocar totes les cases sense nom. Però totes. Com o què construeix la identitat d'una ciutat? No són simplement els edificis icones, les obres dels arquitectes més universals. No, són també una manera de construir, uns materials que eren més bons, una qualitat de vida que també ho era, la Barcelona decimonònica implicava espai, verd, humanitat, racons dombra i de quietud, no tots els carrers amb comerços, no tot ple de rètols, no tot fet per afavorir els cotxes... Destrueixen casetes i torretes humils però boniques per posar-hi blocs mediocres, baratos i no per resoldre cap demanda d'habitatge sinó per especular. Perdoneu la longitud... Aquest blog m'ha agradat i m'he deixat anar!

Albert de la Hoz ha dit...

Bon dia júlia,
He de discrepar amb en Francesc Puigcarbó perquè mentre t'estava llegint m'ha vingut a la memòria unes pàgines de The Sunday Times en les que sota el títol GOODBYE TO ALL THIS (parodiant el GOODBYE TO ALL THAT de Robert Graves) il.lustraven els edificis interessants arquitectònicament que s'han perdut. Això no treu que possiblement Anglaterra tingui més cura que nosaltres, recordo a Hereford haver vist una oficina bancària en un edifici del XVII. El dilema és que amb les escriptures a la mà un fa el que vol i no es pot fer de cada immoble un afer tipus "Casa Golferichs".

Júlia ha dit...

Zbelnu, gràcies pel comentari, i pots comentar tant com vulguis. Malauradament, és cert que si un edifici o indret no té nom i cognoms, o alguna cosa 'remarcable', està sentenciat. Fa un temps, en una xerrada sobre Montjuïc, explicaven la necessitat d'incidir sobre la reserva en fauna, flora... del Morrot, per tal que, al menys, es conservi aquell indret. No es tracta, com ja vam comentar, d'un arbre especial, d'una casa d'un arquitecte famós, o d'una botiga modernista, es tracta del model de ciutat, de cultura, de sensibilitat i, també, d'humanitat i d'humanisme. Però corren mals temps per a l'èpica, que diuen... i per a la lírica, encara pitjos.

Júlia ha dit...

Tens raó Albert, a tot arreu s'han perdut espais, edificis, paisatges, però a casa nostra, i des de fa un temps, la cosa em sembla ja molt i molt greu. No voldria semblar immobilista, cal trobar un equilibri, però malauradament, qui mana és el diner, a nivell col·lectiu i individual. Sembla que 'no s'hi pot fer res', doncs, però vull pensar que encara tenim una mica de veu a nivell cívic. Crec que en el cas concret de 'la Golferichs' va pesar també el moment, la mala imatge de Núñez y Navarro i molts altres factors, però en silenci i sense fer soroll s'han malmès molts edificis, grans i petits, aquests darrers anys.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'he sentit molt interessat per aquest article. De fet, la qüestió del ginjoler l'havia llegida al bloc "Amics Arbres, Arbres Amics",que llegeixo sovint i que tinc inclòs dins dels "blocs que visito" en el meu bloc.
M'he afegit a la campanya d'escrits adreçats a l'ajuntament demanant la total protecció d'aquest arbre que ha engegat l'esmentat bloc.
Estic d'acord amb les reflexions d'aquest article, Júlia.
Com ho estic també amb la totalitat de l'article del senyor Vila-Matas, i ben especialment pel que fà al "model" de ciutat en que estan convertint Barcelona.
Entenc però que hauriem d'anar més enllà, perquè més enllà de la gran ciutat es requereix la mateixa -o més encara- sensibilitat, atès que les destruccions de tota mena passen molt més desapercebudes.
A aquestes altres però, se les atorga fàcilment la categoria de pròpies de "ecologistes arrauxats".
Però és, exactament, el mateix estil, el mateix despreci.
Tant de bò el ginjoler del carrer Arimón sigui la pedra a la sabata que finalment, faci descalçar-se a molts.
Salutacions.

Luis Rivera ha dit...

Borges va escriure una frase plena de socarroneria: deia "el meu avi va viure, com tothom, els pitjors anys de l'historia".

Jo penso que abans, situades en el seu temps, totes les ciutets d'un indret més o menys gran, s'asemblaben. Els carrerons eren iguals a Segovia, a Toledol, a Girona. Els calls ho eran també. A Castella les plaçes ho eran. No pas a l'epoca, on la ciutat anaba construin-se en una barreixa d'estils. Poques coses son originals.

Avui el canvi está en la mesura o desmesura de les ciutets i en un fet que visitant les més petites o mitjanes, tot hust parla de lo contrari d'aquest post. Vull dir que a Segovia, Toledo, Ávila, Cuenca, per eixemple, per guardar el centre históric de ciutats petites i limitades, es construiexen unes extensions que no son barris, que si son iguals, per mor de la construcció moderna i d'els elements que en ella es fan servir.
Es millor que abans, que la destrucció d'una ciutat donaba pas a una nova. Io, o Troia, te nou nivells uns d'aumnt d'altres. La Roma actual, els seus palaus, son fills del desmontatge dels marbres de la Roma Imperial, al Vaticá per eixemple, adhuc de molts altres llocs. Els forns de cals funcionaban a ple rendiment durant l'epoca del Papes del Reinaxement a l'esplana del Foro, fen material de construcció d'els marbres abandonat per una emigració de la població cap el Borgo, la zona que está al costat del Vaticá.

Per cert, estic buscant una gramática catalana per remediar una mica aquest desgabell meu.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, admeto que tens raó i que la visió del present, sobretot la dels que som una mica grans, presenta sovint aquest relatiu pessimisme. El temps millora, als nostres ulls, allò que és antic, fins i tot les obres d'art, com aquestes escultures clàssiques que havien estat pintades de coloraines. Sovint he pensat el que dius, per exemple, que a l'Edat Mitjana, totes les esglésies els devien semblar més o menys iguals.

Hi ha escrits de Rusiñol i contemporanis planyent la construcció de l'Eixample, que feia perdre a Barcelona la seva dimensió de poble, de fet les ciutats eren molt'properes' a la ruralia, ruralia que avui gairebé ni existeix, a les zones rurals.

Ara ens planyem que enderroquen edificis, o que només en deixen uns elements, però el nombre de catalogats ha augmentat de forma substancial, la veritat.

Hi ha hagut grans millores a l'entorn dels barris, i crec que per a un habitant de Bellvitge 'el seu' blog de pisos pot ser tan estimable com una catedral, a l'hora de reivindicar-ne, en algun possible futur, la conservació.

Tot plegat no treu que defensem una mica aquests paisatges que ens arrabassen, i és que en pocs anys, a Barcelona, per exemple, ens estan ho estant canviant tot i fent-ne una ciutat per als turistes. Potser tot plegat no es, tampoc nou, recordo haver llegit descripcions molt antigues del Camí de Santiago, criticant la fira en què es transformava la suposada devoció.

Malgrat tot, sóc conscient de viure en un temps bo, diria que no haver de passar una guerra ja és un detall remarcable que ha tingut l'atzar amb mi, per exemple.

Si vols et puc enviar alguna petita correcció per email, no em costa res.

Júlia ha dit...

Certament, el conservacionisme és un fet força modern, d'un temps en què anem sobrats de tot, era freqüent fer servir els marbres, picar-los, fer-ne calç i altres materials, la segona muralla de Barcelona està farcida amb pedres de tombes i monuments més antics i així moltes més coses. La construcció de la Via Laietana va comportar la pèrdua, ja criticada aleshores, però considerada necessària, de carrers, esglésies, cases.

En altres temps, aquests centres no s'haurien conservat sinó que, com molt bé dius, s'hi hauria anat construint al damunt, com s'ha fet fins no fa massa temps -des d'una perspectiva històrica-.

Júlia ha dit...

Hola, Xiruquero, jo també entro de tant en tant a la web dels arbres amics, molt interessant. Model de ciutat, model de país, d'estat... molts models pendents de debat, sembla que no estem per 'orgues' en aquests darrers temps.


Tant de bo, com dius, que aquest cas que està tenint una mica més de ressò serveixi per a alguna reflexió política més aprofundida.

Bones excursions!!!

Luis Rivera ha dit...

T'ho agreuría molt, peró no vull dona´-te feina. He demanat una gramática a la filla, que viu enllá.

Júlia ha dit...

D'acord, de tota manera si vols fer alguna consulta puntual -i la sé respondre, ep-, tinc l'email al blog.

El veí de dalt ha dit...

Avui també he fullejat un article de Josep Maria Montaner, a EL País, sobre la fi del "model Barcelona". Tots els crítics amb el "system sociata" es deuen haver posat d'acord per començar a treure els colors als nostres dirigents avui que l'Hereu puja altre cop al poder a l'ajuntament. Es certament una vergonya el que han deixat fer en cers indrets de la ciutat. No els trec mèrits en "posar Barcelona al món" des del 92; però per tenir una ciutat postal venuda als guiris i als especuladors, preferiria mil cops la ciutat grisa i iconoclasta dels vuitanta.

Júlia ha dit...

Doncs sí, veí, com tantes coses, primer va fer il·lusió i tot, ara s'ha arribat a l'excés i a la ciutat-postal que esmentes. Des de l'etapa Clos, com diu la Isabel, en el seu blog, la cosa ha canviat molt, per empitjorar. Crec que la gent ha perdut una mica la por a semblar 'de dretes' si no es lloa sense crítica tota la labor dels poders municipals socialistes. Els qui haurien de ser més crítics, iniciatius i esquerrans, s'han agafat a la mamella -per dir-ho de forma grollera, amb perdó, però és que resulta molt gràfic- sense cap mena de sentit de coherència. Després s'estranyen, si perden vots.

Rafael del Barco Carreras ha dit...

A propósito de Núñez y Navarro...

JUICIO A LA DELEGACIÓN DE HACIENDA DE BARCELONA.



Rafael del Barco Carreras



¡Por fin! en septiembre del 2009. Se prevén SIETE MESES de duración. Que yo sepa el más largo de la historia judicial barcelonesa. Ha habido juicios importantísimos políticamente, y multimillonarios, muy multimillonarios, pero la Gran Corrupción los ha bandeado a su entera satisfacción. Primero se eternizan y vacían los sumarios, y para remate se pacta la liquidación final. Si no se pacta y el Supremo, entre uno, dos o tres años, ratifica, se conceden Terceros Grados. En Gran Tibidabo (30.000 millones estafados a 9.000 ahorradores) se programaron cuatro meses. Tres días, y todo pactado para un sumario que tardó CATORCE años en juzgarse. Una Justicia, proclaman, la más garantista (palabreja tan inexistente como el significado que le dan los jurídicos) del Mundo para el justiciable.

En mi caso de garantista nada, tres años preventivo, desde La Modelo al Juzgado, juicio en tres días, y condenado al tiempo pasado en prisión por encubrimiento al fugado Antonio de la Rosa, abogado del Estado y funcionario de Hacienda, que nunca aparecería ni para la prescripción de sus delitos dictada por un Tribunal. Ignoro si es más corrupto mantenerme tres años en prisión o que docenas de acusados en casos multimillonarios y de extorsión se sienten en el banquillo en libertad tras decenas de años de instrucción. Sin olvidarse los sobreseídos, archivados, exculpados. Se repiten tanto los mismos personajes y durante tantas décadas que me obligan a repetirme aunque siempre con nuevos matices.

Creo que el juicio más extenso (dentro de la Gran Corrupción) ha sido el de por “Extorsión y Denuncias Falsas” a Rafael Jiménez de Parga (bufete de 50 abogados), Alfredo Sáenz Abad (vicepresidente del Banco de Santander) y otros, el pasado mes, por delitos de quince años atrás. Por el momento sin sentencia, que tras la modificación final de las peticiones fiscales, de nueve a tres años, presumo muy aguada, o peor.

Espero entretenerme y escribir durante siete meses. Cómodo en la sala sin audiencia, a nadie le interesa. A mí, si. Me preguntan porqué, la respuesta es obvia. El remate jurídico, la guinda del pastel de “Barcelona, 30 años de corrupción”. Y pieza clave para entender el auto del juez Ezequiel Miranda de Dios decretando mi prisión en 1980. Del atestado policial (de policías “amigos” de Piqué Vidal), argumentaba, y de la Auditoría de Hacienda al Consorcio de la Zona Franca, se deducían indicios racionales de criminalidad. No se aportó al sumario. Denegada, pero El Periódico la tendría para adaptar su versión. El Ayuntamiento y el Consorcio, a petición mía, la denegaban al sumario, y el juez dictaba. Serra y Maragall, con su abogado Rafael Jiménez de Parga, y su argumento de que Del Barco solo pretendía magnificar el sumario para salir de la cárcel con fianza. Por la misma regla de tres él debería llevar quince años preventivo en La Modelo. Una Hacienda que si ya de años yo sabía, por experiencia en mi actividad financiero-inmobiliaria, corrompida, servía de argumento al juez, que lo sumaría al piso que prácticamente le regalara el abogado de los De la Rosa, Piqué Vidal.
Para los Nuñez el fiscal pide unos años de cárcel...y para De la Rosa... Bueno... Huguet... etc...etc... Ver www.lagrancorrupcion.blogspot.com