Gínjols sense futur

De vegades, quan vaig cap al centre sòcio-sanitari on és la meva mare, baixo a l’estació del Putxet i camino una mica pel carrer Arimon, estret i acollidor, on, fa molts anys, havia viscut una companya d’estudis, de Magisteri, en una casa que no he sabut trobar, una d’aquelles plantes baixes amb jardinet que ara estan en perill d’extinció, la seva majoria. Una vegada hi vam anar, tota una colla. Semblava un indret intemporal, màgic, amb una eixida amb emparrat, ombrejada i fresca. L’interior era ple de quadres, de llibres, impressionava una mica i tot. Vam riure molt, vam berenar i vam fer molta gresca. Fa molts anys, ja, i no sé què haurà estat d’ella ni dels altres companys, ens hem anat escampant pels camins de la vida, divergents i diversos. Potser aquella casa ja no existeix i per això no l’he poguda reconèixer.

Una altra casa unifamiliar, una més, s’està enderrocant, en aquest carrer, i, al menys no morirà en silenci ni de forma absolutament anònima. A l’espai que ocupa hi ha també una eixida amb un arbre esplèndid, que ara he sabut que és un ginjoler, aquest arbre que dóna els gínjols, els de la frase feta, ‘més eixerit –o trempat, o mudat- que un gínjol'. He de dir que quan era petita jo entenia xinxol, i, en la meva ignorància d’aleshores, imaginava que es referien a algun insecte... Doncs, resulta que aquest arbre i la seva situació crítica han provocat dierents protestes de veïns, i estan fent vessar força tinta. He observat que, en els aparadors d’algunes botigues del barri, hi havien penjat la fotocòpia d’un article de Vila-Matas, publicat al País, el dia 10. Article que veig reproduït i esmentat en molts blogs, com ara en Amics arbres, arbres amics, i Polis, i encara perquè no he buscat massa. Polis és un blog de l'escriptora i crítica literaria Isabel Núñez, que Vila-Matas menciona en el seu article i que ha endegat una esforçada campanya a favor del ginjoler, us recomano que llegiu el seu blog i els seus darrers posts per tal que us adoneu de la importància immensa que poden arribar a tenir aquestes coses i de quina mena de poders públics patim. Fins i tot ha rebut amenaces telefòniques!!!

L’article l’ha titulat l’escriptor Vila-Matas El fin de Barcelona, i és que, efectivament, estem contemplant amb força impotència la fi d’una ciutat, d’un tipus de ciutat, de molts elements de la nostra ciutat que havien aconseguit, encara, sobreviure de forma miraculosa a les estrebades dels seixanta i setanta. Pensàvem, potser, que l’especulació havia acabat –o minvat- amb la suposada fi del porciolisme? Doncs no, s’ha revifat de forma agressiva, en aquests darrers anys, malgrat els poders suposadament democràtics que ens gestionen els espais. I és que molts manaies d'avui eren ja cadells avançats de la Barcelona del desenvolupament i feien l'aprenentatge en aquella casa gran d'aleshores. L’article menciona un altre cas de destrucció d’aquestes petites cases supervivents, amb eixida i palmera, a Gràcia. Però és que dies enrera, per Sants, vaig veure també com les piconadores havien esmicolat uns quants d’aquests edificis se suposa, de poc valor. Però, qui el dóna, el valor arquitectònic? Eren cases amb elements modernistes, algunes, i també cases sense guarniments, encara més antigues, d’aquestes típiques de carretera, que esquitxen la de Sants, la de la Bordeta, i que es deixen malmetre, avui, sense cap tipus de pietat. Pel Poble-sec, a prop del port, vaig veure també fa uns dies com n’havien desaparegut dues de bessones, que semblaven gairebé rurals. Si ens entretinguéssim en fer un inventari acurat se’ns posarien els pèls de punta. I als pobles una mica grans de la rodalia esta passant tres quarts del mateix, en podria posar molts exemples, amanits amb la badoqueria del veïnat modern que creu que això de fer malbé el patrimoni és el progrés.

L’article parla d’arbres, d’arbres d’eixida, però no cal que siguin una espècie protegida, com el ginjoler, per merèixer la nostra atenció, encara que, al menys, aquest, gràcies a la seva singularitat, ha comptat amb una mica més d’atenció, cosa que no vol dir pas que aconsegueixi l’indult, ja que sembla que la replantació és difícil, costosa, improbable. ¿Sabe ya Barcelona que su gran carrera hacia la nada ha llegado a su final?, es pregunta el periodista. Barcelona no és una persona, exactament, encara que tingui una certa ànima, i no ho pot saber, però molts barcelonins ens n’adonem, sense saber què fer, de tots aquests disbarats, que inclouen casetes, eixides, botigues tradicionals, espais de tota mena. Aquestes coses no es debaten, sembla, a les campanyes electorals i electoralistes. No es tracta pas de salvar un arbre, una caseta, una botiga, un petit espai. Es tracta, sobretot, de replantejar què estem fent amb la ciutat -amb les ciutats i pobles, diria jo, car penso que és una epidèmia molt més estesa del que ens pensem-, de reflexionar seriosament sobre cap on anem, de tornar a reprendre el diàleg sobre el model de creixement, i de sortir al carrer si cal, encara que dubto que serveixi de massa. Una veïna de l’Eixample manifestava fa un temps, per televisió, que, avui s’enderrocaria fàcilment el Xalet, la Casa Golferichs, edifici modernista que es va salvar gràcies a la mobilització dels veïns i al fet que eren uns altres temps. Sóc pessimista, en aquest tema, i també ho crec, la veritat. De forma egoista i subjectiva em dol pensar que una gran part de la meva vida personal, lligada a tots aquests indrets i paisatges urbans també acabarà enderrocada de forma definitiva. Bé, potser encara en faran compostatge d'aquest, tan ecològic...