Crec que un dels establiments que es troba actualment en crisi és el quiosc de diaris. Parlava en el post anterior de les evocacions que em provocava la paraula orxata. Doncs la paraula quiosc em sembla que encara avui fa aquella olor de tinta i paper antiga, profunda, inconfusible. La realitat és, però, que molt paper imprès ja no fa l’olor d’altres temps, o, al menys, a mi m’ho sembla, encara que potser perdo sensibilitat olfactiva amb l’edat, que tot pot ser.
Tinc entès que la paraula ens va arribar a través de l’idioma francès, de kiosque, a finals del segle XIX, però que prové del turc kösk (pavelló luxós de jardí) i del persa kûsk, que fa referència a una construcció més sòlida, com ara un palau o un castell. En castellà la podíem escriure també amb k i ocupava als abecedaris amb dibuixets, normalment, l’espai reservat a aquesta lletra. A més de la construcció exempta dedicada a la venda de revistes i diaris, el quiosc feia referència en ocasions als cilindres ciutadans on s’enganxaven anuncis, avisos. Al llarg del temps, qualsevol establiment dedicat a la venda de premsa va passar a ser un quiosc, com ara les petites entrades a les escales de veïnes, aquells reductes tan aprofitats on s’instal·laven, a més, rellotgers, sabaters o senyores que collien punts de mitja.
Moltes botigues més ambicioses, com ara les papereries de barri, també en crisi, tenien diaris i revistes. Dels molts indrets on, fa ben pocs anys, podia anar a buscar el diari al meu barri, en queden ja molt pocs. Suposo que la venda ha minvat, amb el repartiment de premsa gratuïta, la televisió i la ràdio, i l’accés a internet, que permet la consulta de moltes publicacions. Cal dir que les biblioteques disposen d’un bon fons de diaris i revistes, actualitzat, també, i, és clar, gratuït. Entre unes coses i les altres la cosa ha anat de baixa i l’ofici de quiosquer, una mica dur, no ha desvetllat massa vocacions darrerament. La dimissió de Rosa Regàs ha motivat alguns comentaris sobre els que ella va fer, manifestant que s’alegrava que no se’n venguessin tants, desafortunats, però que també s’han tret de context. Jo crec que Regàs, en voler donar explicacions i arreglar la cosa, encara la va embolicar més. Imagino que darrera la seva dimissió hi ha molts més motius i més greus que no pas aquesta mena d’estirabot antipremsa.
Jo no crec que es llegeixi menys el diari, però es llegeix d’una altra manera. Els qui hem pujat amb el diari com a inevitable companyia quotidiana el trobem a faltar, quan no el comprem. Els diaris tenen els seus seguidors habituals, tenim tendència a cercar aquell diari que ens diu allò que ja pensem, i, per tant, generen una certa fidelitat i un etiquetatge immediat, i a voltes injust, dels seus lectors incondicionals. Alguns periodistes flirtegen amb internet i pengen blogs, però aquests blogs són, la majoria, els mateixos articles del diari i cerquen el mateix objectiu, ésser llegits sense opció a diàleg posterior, encara que existeixi la possibilitat de deixar-hi comentaris, cosa que també es possible en diversos espais dels diaris en línia. Aquesta possibilitat serveix, més que res, per esbravar-se, però no crec que, en general, hi hagi això que en diuen un feed back amb els autors de les opinions periodístiques, la veritat.
Els quioscs de la Rambla de Barcelona, que possibilitaven un passeig tranquil i contemplatiu, esbrinant les revistes, llibres i diaris que venien, badant intel·lectualment, vaja, s’han reconvertit, per exigències del present, en una mena de botiguetes de records pintorescos de tota mena, i aquestes piles i mostraris d’objectes destinats al turisme dels nostres temps estructuren una mena de barrera sòlida, davant de la literatura efímera, que dificulta molt la badoqueria antiga. Malgrat que no m’agrada la situació, m’estimo més que puguin diversificar la seva oferta, guanyar-se la vida i continuar en actiu, que no pas que hagin de tancar, la veritat, de la mateixa manera que tolero el consum de crispetes al cinema amb tal de no perdre una altra sala. Passo per molts quioscs tancats, em temo que passat l’estiu em trobaré que n'han tacant uns quants més. Els quioscs tancats mostren sovint, encara, algun aparador on, darrera els vidres, unes quantes revistes es marceixen. Les portades perden els colors, van assolint amb el temps i l’acció de la llum una monocromia blavosa, nostàlgica, com aquest de la Plaça Bonanova que he retratat i que, malgrat no obrir, aprofita encara les seves altres parets per a publicitat diversa. Molts quioscs tanquen aviat els dies de festa, fins i tot alguns de les estacions de metro no obren en diumenge ni per l’agost. També en aquest sector s’ha esdevingut que molts nou vinguts hagin ocupat la feina, no volguda i una mica pesada, dels venedors de premsa.
Ja fa temps que els quioscs no són el que havien estat. Una curiositat és l’allau de fascicles diversos, de revistes amb regalet, de dvds. Ignoro si es venen, si aquestes col·leccions s’acaben o tan sols s'enceten. De vegades passen de puntetes, sense fer soroll, ofertes que ni tan sols saps que existeixin, com aquestes pel·lícules de Bergman que s’han exhaurit aviat. El sector de les revistes també ha canviat molt i, la veritat, per a mi, ha empitjorat. Hi ha molta revista especialitzada, poca cosa de qualitat, en general. Fa anys en comprava alguna d’història, per exemple, però ara, la majoria, ofereixen molta informació gràfica i uns quants refregits viquipèdics, res a veure amb aquells articles profunds i sucosos de Néstor Lujan i d’altres, a l’antiga i feixuga Historia y Vida de fa algunes dècades. La il·lustració guanya i la paraula perd, només cal repassar la gran quantitat de text que hi havia en alguns vulgars tebeos de l’antigor. Les revistes més generalistes, culturals, pràcticament no existeixen o són molt minoritàries i cares. Fins i tot les de tafaneries han degenerat, perquè els famosos d’ara són molt més vulgars que les estrelles de cinema que poblaven els Garbos baratets de la meva infantesa. Les revistes d’aquest tipus, en el seu llunyà origen, oferien novel·les curtes, històries de crims, breus reportatges d’interès, també. Han proliferat, com és natural, les de dietètica, cuina, bellesa, medicina natural i etcètera, però també les trobo sempre amb poca substància original.
Ara, suposo, dedicaran alguna portada a la desaparició d’Emma Penella, gran actriu, germana d’Elisa Montes i Terele Pàvez –totes tres, excel·lents, Pàvez, per a mi, immensa-, senyora de rompe y rasga que va fer papers inoblidables, com ara el d’aquella filla del verdugo i que va ser Fortunata i La Regenta abans que ningú, encara que aquests papers, que li anaven molt bé, li van arribar quan ja era una mica massa espigadeta per a protagonitzar-los. Guapíssima de jove, contundent de gran, darrerament s’havia fet popular amb aquesta sèrie de televisió dels veïns d’escala, una bona sèrie còmica però que, com passa amb tot, s’ha volgut allargar massa, y lo que te rondaré, morena. Li dedico un record, doncs. Va ser, en la seva vida privada, una senyora discreta i seriosa, com molts actors i actrius hispànics, per cert. Pagaria la pena que ens oferissin per televisió algunes de les seves actuacions juvenils, moltes d’elles oblidades o gairebé, on, en general, feia sempre papers de caràcter, Fedra, Los ojos dejan huella, Los peces rojos... Una de poc coneguda i molt interessant és La Busca, d’Angelino Fons, segons el llibre de Baroja, pel·lícula maleïda, però que, per sort, no fa massa ens van passar per televisió.
Sobre els quioscs, recordo que quan era molt petita el meu avi comprava el Siero al vespre a un quiosc del Paral·lel, el del senyor Ramon. Feia, aquest diari, una olor intensa de tinta, i sovint m’hi afegia una, també olorosa, revisteta infantil: la Florita, el Pulgarcito, el Pumby, el Tebeo... Quan vaig fer la preparació per a l’inefable comunió dels meus temps, la monja va recomanar que féssim algun sacrifici, com ara, no llegir tebeos, i jo, santa innocència, li vaig dir al meu avi que no me’n portés més. Després em va saber greu, però ja no vaig gosar rectificar i tornar a demanar-los. Quina manipulació, quins temps, quins costums!!! De vegades he pensat que els sacrificis que devia fer la monja encara devien ser molt més inútils i absurds.
